He vist tranquil·lament Moon al sofà de casa. Els companys de bloc que em van portar a l’últim festival de Sitges van preferir sang, fetge i sexe (el de pantalla, no el de veritat) abans que assaborir una obra tan introspectiva. Que ho neguin si poden.
El film es pot resumir en la seva escena més desconcertat, emotiva, poètica i, fins i tot, realment transcendent: la imatge del vehicle lunar amb l’astronauta Sam Bell a l’interior plorant desconsoladament. De fons, el planeta Terra observa sense pietat la seva solitud. Un moment màgic que esdevé sublim gràcies a la música de Clint Mansell, compositor ara mateix insuperable. Moon té tots els ingredients de la ciència-ficció clàssica, fins i tot la conspiració perpètua (pels segles dels segles, amén), i s’estalvia, sobretot, allò que més mal ha fet al gènere en els últims decennis: els efectes massa especials i l’acció de crispetes. Els silencis, gràcies a Déu, estan brillantment calculats. M’agrada com el guionista i el director juguen amb nosaltres amb el metallenguatge o com coi es digui aquesta fórmula d’emprar referents que l’espectador ja té a la memòria. En veure com parla i com actua l’ordinador GERTY amb la veu de Kevin Spacey és impossible que no recordem el llegendari HAL i, en qualsevol moment, ens temem el pitjor… Hi ha una altra escena calcada (homenatge, en direm) al monument de Kubrick: el retorn (o no) a casa.
Duncan Jones, qui signa la pel·lícula, és fill de David Bowie. És una cosa que no tindria més importància si no fos perquè els melòmans sabem perfectament quines són les millors cançons d’aquest pare afortunat: Space Odyssey i Starman. S’ha quadrat el cercle.
Puntuació: 4/5
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda