No us espanteu, no vull dir que l’Stephen King hagi traspassat, les seves idees són les que han mort. Aclarida aquesta possible confusió anem per pams.
Alguns som d’una generació en què vàrem començar llegint les novel·les d’en King i que, passats uns anys, ja només ens dediquem a veure’n l’adaptació televisivocinematogràfica. Recordo moments de por extrema devorant les magnífiques novel·les Carrie, El resplendor, La zona morta i Christine, només comparables a les històries de Dean R. Koonz, el seu màxim competidor de l’època. Precisament aquests quatre títols van tenir unes versions al cinema realitzades per directors il·lustres: Brian de Palma, Stanley Kubrick, David Cronenberg i John Carpenter, respectivament.
Això demostrava que els seus textos captivaven a tot el món, els lectors compràvem massivament els llibres i les grans productores de cinema no dubtaven a comprar-ne els drets i contractar personal altament qualificat per fer-ne les versions. Ara ja no passa.
Stephen King va creure, a mitjan anys vuitanta, que la gent només comprava els seus llibres perquè era un personatge conegut, sense que els importés la trama ni la història. Ja tenia un nom fet i no calia que les històries interessessin a la gent. «Si ho ha escrit en King serà bo.» Per això va decidir usar un pseudònim (Richard Chapman) i comprovar que encara tenia bones idees. Va ser tot un èxit, tant Perseguido com La larga marcha van tenir una resposta de crítica i públic comparable a les anteriors. La primera va ser portada al cinema amb l’amic Schwarzenegger de protagonista i la segona està pendent d’estrena durant aquest 2012.
L’Stephen va pensar: «Continuo sent el rei», i va continuar firmant amb el seu nom autèntic, tornant a crear best-sellers com xurros. Se’n continuaven fent pel·lícules, tant dels relats curts (Cadena perpètua, de Frank Darabont, n’és un exemple) com de les novel·les (La milla verde, Dolores Claiborne,…), que fugien del terror i s’endinsaven en gèneres diversos com ara la fantasia, el drama i el suspens.
Últimament trobo que es repeteix bastant; ja ens hem acostumat que gairebé tot passi al l’estat de Maine, està bé reivindicar el teu territori, però que les històries siguin refregits de relats antics molesta.
Ho dic a partir de la versió televisiva del llibre Bag of bones (2011), interpretada per Pierce Brosnan i Melissa George. A més d’una trama sense cap misteri ni interès, amb uns personatges caducats i sense ànima, ens torna a mostrar un escriptor aïllat que té dificultats per escriure i que és molestat per algun esperit indefinit. Us sona? El resplandor, La meitat fosca, La finestra secreta,… Voleu dir que no n’hi ha prou? Fins i tot en una escena l’escriptor en qüestió s’adona que tot el material que ha escrit només és una frase repetida. Gran sorpresa! No havia passat mai abans!
Resumint: el meu gran adorat Stephen King necessita tornar-se a inventar i sorprendre els seus fidels seguidors. Quan tornarem a gaudir de la violència de Los chicos del maiz o de la maldat d’It?
No em farà cas, ja ho sé, perquè està escrivint una segona part de El resplendor, que anirà pel mateix camí. Només queda una solució: li enviarem una Kathy Bates que l’ajudi a trobar la inspiració necessària, com passava a en James Caan a Misery.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1