Poseu un drama apocalíptic a la vostra vida
He fet una lectura cinematogràfica d’aquest inesperat èxit de vendes de David Monteagudo, una joia per a aquells que tenim referents apocalíptics, terrorífics i de la ciència-ficció de tota la vida. L’obra creix desmesuradament d’una manera incontrolada a mesura que avances pels fulls. La capacitat que té l’autor d’obligar-te a continuar i a continuar fins a la fi per saber què collons està passant és absolutament sorprenent. Això no és Madame Bovary. Això és literatura paranoica d’alta escola, sobretot la d’un mateix, que és posada a prova constantment.
Els diàlegs entre nou antics companys d’institut que es retroben anys després en una rectoria perduda a la muntanya són punyents i colpidors. Brillants, vaja. Ningú, en realitat, hi volia anar. S’odien. I l’únic que no s’hi ha presentat –el Profeta, un àlies antològic–, esdevé l’estrella absent de la funció. Mentre es llancen, sense pietat, els plats pel cap es va intuint que alguna cosa anormal i terrorífica s’esdevindrà…
Ja enmig del terror, la meva perplexitat i fascinació és la mateixa que la d’aquests pobres éssers humans sotmesos a una tortura psicològica creixent que no està gaire lluny d’algunes de les pertorbadores escenes de The Road (film i llibre comentats en aquest mateix bloc per Jordi Camps) o de la polèmica The Happening (M. Night Shyamalan, 2008). Cada vegada que estem a punt de descobrir una mínima pista del secret que ens obsessiona l’única resposta que obtenim són més interrogants. I com no podia ser de cap altra manera en una obra d’aquest gènere el final és el punt que ha estat, és i serà objecte de més polèmica.
Tot i que el llibre demana a crits una versió cinematogràfica del gènere de terror suggerent, no veig per aquests verals gairebé cap home capaç de sortir-se’n. Amb tot, si tingués els drets i en fos el productor ho deixaria en mans de Juan Carlos Fresnadillo o Daniel Monzón. Algú, en definitiva, que accepti les regles del joc del cinema de gènere.
Fi l’epíleg
Mentre escrivia això he intentat de totes les maneres possibles no citar la maleïda paraula que em ronda pel cap des del principi d’aquest article. Amb els dits tremolant contra la temptació he provat, fins i tot, de llençar el teclat per la finestra, destruir la pantalla amb una destral o trucar al tarat de la serra mecànica. He fracassat. Des que veig gent perduda en un indret inhòspit i fenòmens estranys tots els camins em porten al mateix lloc… Lost.
Autor: Lluís Simon
Periodista o similar. M'interessa tot. Heus aquí la magnitud del problema.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/LluisSimonR
- Facebook: https://www.facebook.com/lluis.rabaseda