El setè cel

El debat sobre el fenomen Lost viu aquests dies el seu punt culminant perquè, per bé o per mal, la sèrie ha arribat al final. Un moment de silenci. Espurnes als ulls. Llàgrimes que cauen. Al final tots ens en refarem, d’una manera o una altra. No esguerraré res a ningú si dic que les grans qüestions que els humans ens continuem fent romanen inalterables també al final d’aquest llarg camí de sis temporades. Quan dilluns vaig arribar a la feina vaig obrir el correu electrònic i vaig descobrir, sense sorpresa, una invasió de missatges amb petites i grans teories que ho miraven d’explicar tot. Algunes eren d’una senzillesa ingènua i altres d’una complicació existencial que ni tan sols una convenció de filòsofs podria atrevir-se ni a dirimir.

Qui som? D’on venim? Què hi ha més enllà de l’univers? Existeix Déu o quelcom que doni sentit a aquesta paraula? L’univers és infinit? El temps és una línia de doble direcció? No sabem res i volem que un simple programa d’entreteniment respongui en 40 minuts tots els dilemes que ens han acompanyat i perseguit des de l’albor del temps. Sempre podem dir que els marcians van construir les piràmides d’Egipte i van inserir un xip al cervell dels micos per evolucionar-lo a un estat superior. Però llavors ens hauríem de preguntar qui va crear aquests marcians? Per cada resposta sempre hi ha una pregunta. Per això he pogut seguir la sèrie sense el neguit i l’angoixa de tots aquells que s’han obsessionat a conèixer la resposta a tots i cadascun dels seus secrets.

L’illa és una metàfora de la nostra pròpia existència. Lluitem constantment per una felicitat que no atrapem mai i no comprenem ni la meitat de la meitat d’allò que ens envolta. Potser, sense saber-ho, som els protagonistes d’una història escrita per un guionista capritxós que ens fa moure d’un costat a un altre perquè posem cara de no entendre-hi res.