El 14 d’abril es compleixen cent anys de naufragi del Titanic. I, amb motiu del centenari, torna, i amb honors d’estrena, un film del 1997, del gran James Cameron; un treball en què no només es recrea aquesta tragèdia, sinó en què se’ns ofereix una història d’amor apassionada, ensucrada -no cal ni comentar el final-, però emocionant a la fi. Abans, però, un advertiment: aquest post s’ha escrit, també, com a protesta per aquells amb neurones tuit que són incapaços de passar dels 140 caracters dels pebrots; avui tenia ganes d’escriure, digue-m’ho d’entrada. Bé, seguim. Què té, doncs, aquest film que va ser un autèntic fenomen de taquilla, que es va mantenir mesos i mesos en cartellera, que va empènyer al cinema gent que no hi anava des dels germans Lumière i que, també, va acaparar estatuetes dels Oscar a grapats? Espectacularitat? Sí, és clar. Una partitura deliciosa? També, també -sisplau, no em recordeu la cançoneta dels pebrots de la Dion-. Interpretacions ajustades? Per descomptat. Una gran direcció? No cal ni preguntar-ho. Una història poderosa? D’acord, d’acord, ja no seguiré. Perquè Titanic, el film de Cameron, és un dels darrers i més sumptuosos, espectaculars i ben amanits melodrames que s’han fet darrerament. Potser, el darrer gran melodrama clàssic que s’ha rodat; un treball de l’estil dels grans clàssics de Hollywood. Aquest film sintetitza el millor -i potser també el pitjor, però això no importa- de les grans superproduccions americanes. És igual que Cameron actualitzés un clàssic com la solvent Una nit per recordar, del reivindicable Roy Ward Baker, i el redecorés amb un gran disseny de producció i efectes especials revolucionaris, com es podia esperar. Això no importa. Lucas també va copiar, i mireu què li va sortir amb Star Wars. Són films que ens transporten a altres universos de la fantasia i en què les emocions, encara que siguin molt fàcils, formen part de l’ull de l’huracà. I, ara que dic això, què en penseu, d’Huracà sobre l’illa, del gran John Ford, en què el melodrama, la història d’amor entre Jon Hall i Dorothy Lamour, té el seu coit amb l’arribada de la tempesta? Que gran que eres, Ford! Eren, són, haurien de tornar a ser, històries en què planen, manen, grans directors, però també grans productors de cinema que ens aporten en un marc imcomparable una història generalment impossible i desfermada. I, perdoneu que insisteixi, però al darrere hi havia sempre un gran director i un millor productor. I si no, que algú m’expliqui què serien Duelo al sol o Allò que el vent d’endugué, sense Selzinck.
De fet, fins a Titanic no s’havia tornat a veure un film semblant, en què el melodrama era el gran protagonista, i la superproducció amb majúscules, l’excusa. Semblava que havia mort. Irwin Allen només buscava l’espectacularitat, i a vegades va fer alguna cosa més com a el El Colós en Flames . Com ens distreia el senyor Allen i quins grans espectacles que feia. En aquests films el foc cremava i l’aigua era gèlida. Res de trucatges infogràfics. Els actors es cremaven, fins i tot. Ara no es posen ni explosius per fer els impactes de bales a les parets, es generen directament per ordinador. Però està bé, està bé. Cal que tot avanci. D’això no me’n queixo. Per cert, què va fer Cameron amb Abyss. Algú ho recorda? Va emplenar la xemeneia d’una central, no recordo si era nuclear o no, que no havia entrat en servei, per reproduir el fons del mar, i els actors s’hi van haver de jugar el físic. I amb Titanic? Va crear un plató fastuós amb tones i tones d’aigua per tot arreu. Havia de ser un rodatge apassionat, esplèndid, èpic, com el film. Quan filmarà algú el rodatge de Titanic, per cert.
Però el cinema és irreductible, insubmergible, i, no, el gran melodrama no havia mort. No encara. El melodrama és com les pel·lis de zombis, que sempre tornen, perquè segurament mai han marxat. Abans de Cameron, i després de la mort de David Lean, Spielberg va voler recuperar el seu esperit amb L’imperi del sol o El color porpra, en què vam tornar a descobrir històries grandioses, èpiques. Perquè Cameron i Spielberg tenen fusta i ADN de directors, però també de productors megalomaníecs -encara que a Spielberg no se li noti tant perquè té cara de bon noi, però està tant o més llampat que Cameron-. Mireu, només un boig visionari que estima el cinema com Cameron podia aventurar-se a fer una producció que, si hagués estat un fracàs, l’hauria portat directament a 4.000 metres de profunditat a fer companyia al Titanic, si bé, en aquest cas, al cementiri dels perdedors. Reivindiquem també els grans productors, doncs. Gent que havia mamat cinema, com els germans Warner, si bé es pot dir que van ajudar a inventar-lo; és cert, volien beneficis, fins i tot torturaven el director fins a la indecència, però s’estimaven el producte ben fet. I, a més, sense marxar de l’espectacle pur i dur, no tractaven als espectadors d’ignorants i burros. Tampoc havíem d’esperar que ens descobrissin la sopa d’all, no ho volien pas fer, això, però eren bastant honestos, tot s’ha de dir. No estafaven; eren venedors de somnis. Firaires de luxe, vaja, i amb molta honra, que diria Carles Bravo. James Cameron ha mamat cinema; és un gran director, i punt, sap l’ofici, i, amb Titanic, el que va fer va ser posar en imatges una història d’amor en un marc èpic i tràgic a la vegada. Jugava amb avantatge, és cert; el vaixell forma part de la iconografia col·lectiva, és una icona. Però el film venia també amb un guió solvent, amb tots els tics que vulgueu, però solvent. Fins i tot, l’error de càsting de Di Caprio -hauria estat millor per edat i coherència amb el personatge un Brat Pitt- s’oblida ràpidament, i aquest ens regala un gran interpretació. Per cert, quan hi haurà algú que dirà que Di Caprio es un bon actor? Bé, en Bob ho diu, i punt, i ja està bé de tantes punyetes. Qui només busqui en el cinema claus intel·lectuals, està en el seu dret, però és el típic brètol estúpid que es pot arribar a perdre el millor del Cinema Paraiso; dels petons desfermats i tota la pesca. Hi ha art en un film de terror ben fet, senyors, afegeixo, i molt. On ets, Carpenter? Torna! Michael Bay vol anar d’escolanet a les teves pel·lis per aprendre a fer cinema. A més, i si no ho dic, rebento: ja fa anys que estic fart dels cahieristes castrats; perquè, mireu: el cinema és això i molt més. Per descomptat que també es reflexió i anàlisi intel
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas