Alguns de nosaltres vàrem quedar certament sorpresos en veure Celda 211, de Daniel Monzón, i No habrá paz para los malvados, d’Enrique Urbizu, ens va deixar enganxats a la butaca amb una excel·lent arrencada de pel·lícula; aquestes interessants propostes de cinema negre espanyol sembla que tenen continuïtat amb la darrera pel·lícula d’Alberto Rodríguez (After i 7 vírgenes): Grupo 7, un thriller policíac que ens transporta a les pitjors èpoques de l’heroïna a la ciutat de Sevilla.
Grupo 7 se centra en els 5 anys previs a l’Exposició Universal del 1992, en aquells anys es vol posar fi a la delinqüència als carrers i engegar una reforma urbanística per transformar la ciutat, sobretot a la zona centre. Un dels grups que haurà de fer aquesta tasca és el grup de narcòtics 7, un grup que utilitza mètodes molt qüestionables però que a causa dels excel·lents resultats que donen poques vegades seran discutits.
Alberto Rodríguez utilitza aquí personatges universals en un context i una ambientació molt local, aquesta suma fa que la pel·lícula funcioni perfectament, això sí, reforçada per una excel·lent direcció d’actors que donen credibilitat a uns personatges que acompleixen perfectament la funció d’estereotips del gènere tal com hem vist a moltes pel·lícules com ara Mulholland falls (La brigada del sombrero), per posar un exemple. En aquest cas, Ángel (Mario Casas) és el jove ambiciós, Rafael (Antonio de la Torre) és el policia amb un passat que el condiciona, Joaquín (Julián Villagrán) és el graciós i Miguel (José Manuel Poga), el forçut braç executor del grup.
A Grupo 7, hi reconeixem certes influències, segurament The wire i The shadow line han estat un punt de referència per al director, però potser són les pel·lícules d’Antoine Fuqua (Training day i Los amos de Brooklyn ) les que més hi podem reconèixer. A l’estil del millor Fuqua, Grupo 7 comença amb una excel·lent persecució pels terrats de Sevilla i a mitja pel·lícula trobem una excel·lent escena d’acció en un pis que continua per una canal i finalitza amb un accident de cotxe.
L’ambientació de la pel·lícula és absolutament acurada, no només per l’excel·lent direcció d’art sinó també per l’acurada explicació d’una plaga com va ser l’heroïna a finals dels vuitanta, pel desconeixement que molts personatges mostren envers la sida o per les moltes referències a l’època a través de noticiaris, ràdios, hàbits, jocs i comparatives.
Tot i que és una pel·lícula de gènere més que correcta, Grupo 7 presenta alguns peròs: un són els antagonistes, que estan poc treballats, en un primer moment semblen ionquis de poca volada i acaben essent una mena de gàngsters atrinxerats en un edifici de cases barates; un altre són algunes històries personals una mica forçades i que en alguns casos ens distreuen de la trama, com ara la de l’adolescent Lucía i Rafael. Tot i això, ens trobem davant de la millor proposta espanyola de l’any i d’una excel·lent pel·lícula que continua la bona línia del cinema de gènere a l’Estat espanyol.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta