Un ull que s’obre. Un avió estavellat. Una illa. Supervivents. Més supervivents. Fenòmens estranys. Un ós blanc. Un pare ressuscitat. Un monstre. Una relació numèrica: 4, 8, 15, 16, 23, 42. Una llum sota terra. Un búnquer enterrat. Més gent. Una organització secreta: Dharma Initiative. Més supervivents. Habitants de l’illa? Los Otros. Una llista. Jacob. Un demiürg? Més enigmes. Més misteris. Respostes. Cada resposta a una pregunta dóna pas a noves preguntes…
i l’ull del protagonista que finalment es tanca.
Podria ser talment un episodi més de la mítica sèrie La dimensió desconeguda. Però els creadors i guionistes de Lost han sabut partir d’aquell referent catòdic (del qual reconeixen que són grans fans) i vestir-ho amb tota una sèrie de trames i subtrames (verdaderes matrioixques) narrades a través de tota una gamma de mecanismes cinematogràfics (que van del clàssic flashback al flashforward, passant per salts temporals i vides paral·leles), tot plegat per vertebrar la que és, sens dubte, una de les sèries més addictives de la història de la televisió. La millor? És clar que no, però segurament sí una de les més influents dels darrers temps. No només per l’ús d’una estructura narrativa que voreja l’impecable, ni per la capacitat de crear una mitologia pròpia ingent, sinó per haver ajudat a revolucionar les formes del visionatge en si; per haver desplaçat de cop i volta (per aquesta insaciable addicció a la sèrie) l’emissió de la televisió convencional i per haver introduït a la nostra vida els cada cop més caducs Emule i Torrent, i donar pas en les nostres vides a l’streaming i la descàrrega directa.
Lost ha esdevingut un llarg i estimulant viatge: concretament 120 episodis, repartits en 6 temporades. Tot va començar quan els supervivents del vol 815 d’Oceanic Airlines van entrar en les nostres vides ara fa 6 anys. I amb ells hem compartit les seves vides, les seves morts, les seves emocions, les seves frustracions i les seves passions. Tot, fins que l’ull del protagonista, en Jack (aquest heroi tan contemporani, modelat a partir d’imperfeccions), es clou just en el mateix lloc de la platja on el vam veure per primer cop obrir-lo, en què va ser el primer pla de la sèrie. La quadratura del cercle. El final perfecte.
The End?
El cicle de la vida i la mort d’aquesta gran metàfora de l’existència que és Lost s’ha representat a partir d’una illa misteriosa. Un cicle, la vida, que no s’entén sense la mort i que, sens dubte, val la pena experimentar; i més quan guionistes com els d’aquesta sèrie ens donen motius per disfrutar-la encara més. I no només això, els més agnòstics encara descobrim que la mort potser no és el final com pensàvem, sinó el principi d’un nou viatge. Almenys això ens agradaria creure, ni que sigui a través de la ficció. I és que la gosadia de Lindelof, Cuse i companyia arriba fins al punt de reformular una de les màximes que ens ha acompanyat al llarg de la sèrie des d’aquell moment memorable que Jack la va pronunciar: «Live together, die alone». En el capítol final el lema es transgredeix i per art i gràcia dels guionistes l’inevitable de morir sols es converteix en: «Live together, die together!»
Si és així, doncs: «See you in another life, brother!»…
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn