El mestre del suspens vertiginós ha tornat amb força als cinemes Verdi. Al llarg de dues setmanes les sales de Madrid i Barcelona projecten quatre de les seves obres remasteritzades. Quan gairebé es compleixen 32 anys de la seva mort, reviu a les butaques el seu sentit de l’humor tan peculiar, i la seva obsessió amb els falsos culpables i amb les rosses de comportament ambigu.
Una cita ineludible per als amants dels clàssics. Entro als Verdi disposada a assistir a una doble sessió hitchcockiana. A mesura que entren els espectadors m’adono que no només hi ha nostàlgics, sinó també un públic sorprenentment jove que va omplint la sala.
M’inunda una clara emoció quan s’apaguen els llums i apareixen els títols de crèdit. Vertigo atrapa els espectadors amb l’efecte hipnòtic d’aquell ull que et mira i reclama la teva atenció. Una sensació embriagadora que et fa viatjar en el temps. El joc psicològic de Hitchcock captiva. Els seu mons oníric i real donen vida a un gènere en estat pur. Un arquitecte de la narració cinematogràfica capaç de crear suspens, fer esclatar els riures i fer créixer progressivament un ambient inquietant al pati de butaques. L’espectador és més conscient que mai d’aquesta tensió, i el silenci no s’interromp fins al final, quan se senten alguns aplaudiments. Tens la sensació de ser còmplice de l’entramat perfecte de crims que acabes de veure.
Però després d’assistir a una marató hitchcockiana, el repte és intentar arribar a casa sense deixar d’imaginar-te un avió perseguint-te o un inesperat vertigen que impedeix que pugis les escales de casa.
Cada vegada són més les distribuïdores que opten per la conversió digital dels clàssics. Una captura escanejada del negatiu original, que ajuda a recuperar amb una qualitat òptima grans obres del cinema. Tota una oportunitat per retrobar-nos amb un espectacle del suspens a la gran pantalla.
