Màrius Carol repeteix adequadament que «el més important en aquesta vida és no fer el ridícul». En Nicolas Cage no pensa el mateix. I si ho pensa no es nota.
És que ho ha tornat a fer! Porta una ratxa insuperable de despropòsits cinematogràfics. Algú pot pensar que mai ha estat un bon actor; a mi em sembla que ha fet papers molt interessants: Arizona baby, de la mà dels germans Coen; Face/off, de John Woo; Leaving Las Vegas, de Mike Figgis, i molts d’altres: Snake eyes, del gran De Palma; El senyor de la guerra, d’Andrew Niccol; Adaptation, d’Spike Jonze… És que… Collons! Ho feia bé i m’agradava! Gaudia de les seves pel·lícules perquè tenia humor, estava al seu lloc, donava un toc especial que el feia diferent. Això s’ha acabat. Està acabat.
Alguns rumors diuen que necessita diners i que fa qualsevol paper que li ofereixen. Potser sí. L’única cosa que m’importa és que ja no puc dir que val la pena veure un film de Nicolas Cage. S’ha convertit en el Rei Mides de la porqueria, tot que toca es torna infecte i horrible… Aconsegueix que els personatges no siguin creïbles, perquè no són adequats per edat o perquè ell no acaba de donar-hi el registre necessari; sort que va ser rebutjat per protagonitzar Superman, tot i que és el nebot de Francis Ford Coppola.
Pels que penseu que potser estic exagerant, us proposo un joc masoquista. Busqueu la seva filmografia i agafeu els darrers treballs, des del 2005 quan va protagonitzar El senyor de la guerra fins ara. Veureu que ha fet més de vint pel·lícules, de les quals només podem salvar, com a interpretació, el paper secundari a Kick ass i la versió d’en Werner Herzog de Tinent corrupte. En totes dues feia un paper adequat a la seva edat i se’n sortia bé; a les demés ha anat de mal en pitjor. Posaré quatre exemples per no cansar: Ghost rider (2007), Bangkok dangerous (2008), Bajo amenaza (2011) i El pacto (2011).
Referent a aquesta darrera, que s’estrenarà aviat als cinemes catalans, quan llegeixes l’argument i veus els actors que hi participen –acompanyen Cage, Jaunary Jones (Mad men), Guy Pearce (Memento) i Jennifer Carpenter (Dexter)– penses que passaràs una bona estona. El film ens parla d’un home que, després de la violació de la seva dona, accedeix a pactar amb una associació misteriosa. El tracte és que trobaran i executaran el violador i ell els tornarà el favor quan el necessitin. Recordo que a la sèrie L’equalitzador (1985-1989) el detectiu Robert McCall també utilitzava les persones que havia ajudat per resoldre casos en el futur, d’una manera no tan dràstica com a El pacto.
La pel·lícula arrenca amb l’handicap que no et creus el personatge de Nicolas Cage, professor de literatura, mig geperut, cagacalces, i menys te’l creus quan ha de lluitar per no anar al costat obscur.
Desgraciadament quan Nicolas Cage torni a estrenar un film el miraré, perquè sóc un masoquista i perquè vull que retorni un actor que m’ha fet passar grans estones de cinema.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1