Michel Foucault ens parla en la seva obra Vigilar i castigar del panòptic de Bentham, un habitacle situat en el centre d’una sala i que permet controlar, des de l’interior, tot el que succeeix sense necessitat de moure’s. Els primers llocs on es va aplicar el panòptic van ser hospitals mentals i presons, per poder controlar les cel·les i habitacions utilitzant poc personal i sense gaire esforç. Foucault ho troba aberrant, perquè s’induïa els individus a creure que eren vigilats i controlats permanentment, cosa que creava un control total, ja que tant si hi havia vigilants dins el panòptic com si no n’hi havia, els individus se sentien observats i creixia el sentiment de por, la pèrdua de llibertat i es reprimien molts comportaments naturals.
Es poden trobar molts referents al cinema que expliquen aquesta situació, des del 1984, basat en la novel·la de George Orwell, El show de Truman, de Peter Weir, Deadlock, amb Rutger Hauer, Battle royale, de Kinji Fukasaku, V de Vendetta, de James McTeigue, fins arribar a Els jocs de la fam, de Gary Ross, que es basa en els best-sellers juvenils de Suzanne Collins, que també participa en el guió.
Fer comparacions mentre mireu Els jocs de la fam amb la resta de films de la llista és el pitjor que podeu fer. S’ha de mirar amb el cervell net d’influències, perquè és massa fàcil començar a pensar que l’argument i la majoria de trames secundàries us sonen: que sí allà ho feien millor…, això és igual que tal…, m’agradava més quan en l’altre…. Els jocs de la fam mereix un respecte i l’oportunitat de fer-ne una valoració per mèrits propis.
La pel·lícula, entre moltes altres coses, ens ensenya una societat no gaire diferent de l’actual, amb unes grans diferències socials i econòmiques, amb un domini centralitzat i controlat pels poders fàctics, que són capaços de malgastar l’erari públic en espectacles propagandístics mentre oprimeixen les classes socials baixes i els districtes més revolucionaris. Aquest control l’exerceixen sense cap mirament, amb tota la força necessària. L’opi del poble no és la religió ni el futbol, és la televisió. El programa en què participen els protagonistes serveix per tenir separada la població, ja que cadascun dels districtes vol que el guanyador sigui de la seva zona. «El poder més fort és l’esperança, per sobre de la por», diu el creador del joc (Donald Sutherland), i per tant s’ha d’evitar que els oprimits tinguin l’esperança de prosperar, de tenir una sortida a la situació. Ningú pot guanyar un joc en què tot està dissenyat perquè la banca guanyi.
Estic convençut que la majoria de Bastards que noten alguna part humida quan miren Perseguido, de Paul Michael Glaser (sí senyors! L’Starsky!) també recordarien amb la mateixa intensitat Els jocs de la fam d’aquí vint anys si ara fossin adolescents. Els records adquirits durant l’adolescència, quan el poder de les hormones alterades guiava la vida, ens fa perdre el nord quan arriba l’etapa en què els cabells decideixen suïcidar-se.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1