Continuen rodant caps! Havent traspassat l’equador de la segona temporada de Game of thrones (Juego de tronos) –això, els que no ens podem estar de seguir-la setmana rere setmana al ritme de les emissions nord-americanes–, només podem dir que el llistó continua ben amunt i, en aquest punt, podem assegurar que la sèrie de l’HBO es confirma com una de les grans aportacions a la cultura popular del nou mil·lenni.
Si en la primera temporada ja ens van sorprendre, en aquesta la cosa s’expandeix fins a límits inimaginables, dels quals, suposo, els entusiastes de la saga literària ja estaven ben previnguts. La magistral tasca d’adaptació que estan demostrant la parella de guionistes en cap, David Benniof i D.B. Weiss, a l’hora de visualitzar el tauler d’escacs i col·locar les peces resulta estimulant per als nouvinguts a aquesta història que, si bé beu de la tradició de l’imaginari fantasticomedieval patentat per El senyor dels anells, cada cop té més d’El ala oeste de la casa Blanca i Los Soprano, per la seva plasmació de les intrigues de palau, ambicions de poder, política d’aliances i complots. Tot plegat, amanit amb grans dosis de violència i sexe, que no es limiten pel fet d’emetre’s en horari prime time. La televisió ja és adulta, i nosaltres que ens n’alegrem!
Si per una part tot s’ha multiplicat, també els seguidors ens hem acostumat a no agafar afecte a res ni a ningú. Des del moment que el protagonista és decapitat sense compassió (al final de la primera) i nous reis són fulminats d’una tacada (a la segona), la sensació de fragilitat s’accentua. I de quina manera! També, en aquestes noves entregues, tot allò fantàstic que s’intuïa en la primera aquí ja es visualitza (dracs, ens i esperits malèfics, transmutacions animalístiques…), aspectes que si bé a nosaltres ens fascinen a algú el podrien tirar enrere.
Com avança el lema d’aquesta nova temporada, War is coming, intuïm que tot es decanta cap a una gran batalla final (que ningú no es prengui al peu de la lletra el concepte final) i només fem que frisar per disfrutar d’aquest moment que es preveu que serà antològic. I més quan ja s’ha anunciat que l’encarregat de rodar-lo és ni més ni menys que l’escocès Neil Marshall, autor de títols de cert culte com són Dog soldiers, Doomsday, The Descent i Centurion, i que ha demostrat al llarg de la seva filmografia que pot ser un magnífic salvatge. Amb ell el recital de brutalitat i de sang i fetge està assegurats, tant que poden fer semblar un joc de nens algunes de les escenes més crues de la temporada (no oblidarem la de la tortura medieval amb rata famolenca inclosa o el malaltís joc sexual que l’adolescent rei Joffrey practica amb dues serventes). Estigueu previnguts.
Llarga vida a la sèrie!
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn