Cada vegada que la televisió pública espanyola grata en les prestatgeries del seu passat ens fa empassar el pack sencer de Manolo Escobar i Paco Martínez Soria. I no; per més que insisteixin, ni en Manolo Escobar és el nostre Dean Martin, ni l’avi rabiüt, el nostre Spencer Tracy. La dècada dels setanta i principis dels vuitanta va ser prou lluïda per merèixer altres records, i alguns dels films de l’època, una edició decent en DVD o Blu-ray. Tres exemples:
FURTIVOS, (1975, José Luis Borau). Una pel·lícula amb alè de conyac que té com a banda sonora la veu ronca de Lola Gaos, l’actriu més lletja del cinema espanyol i probablement també del cinema mundial. El seu fill és Ovidi Montllor (doblat al castellà per Jesús Nieto), un caçador furtiu sotmès a l’autoritat insana d’una mare amb qui comparteix els llençols d’un mas perdut en la solitud humida dels boscos segovians. Un retrat rabiós de la repressió sexual estrenat amb en Franco encara viu i un triomf contra la censura, més pendent de la imatge que es donava del governador civil aficionat a la cacera interpretat pel mateix Borau que no pas de les moixaines de la Gaos a l’entrecuix de l’Ovidi. Petxina d’Or en el festival de Sant Sebastià i èxit rotund de públic, si exceptuem les protectores d’animals, que no van pair la imatge de Lola Gaos matant a cops de martell un llop indefens.
MI QUERIDA SEÑORITA. (Jaime de Armiñán) Després de dubar-ho molt, José Luis López Vázquez (doblat per Irene Guerrero en la primera meitat del metratge) va acceptar transvestir-se per protagonitzar una història d’amor presumptament lèsbic que li va donar fama internacional. El mateix López Vázquez explica en les memòries que després va rebutjar ofertes per treballar a Hollywood perquè no es defensava prou bé en anglès. Al seu costat, la fidel serventa interpretada per Julieta Serrano, l’objecte del desig d’una dona que a mitja pel·lícula descobreix que és un home. La por de la diferència i la negació dels impulsos sexuals perfectament reflectides per un López Vázquez que parla més amb la mirada que amb les paraules. Escrita a quatre mans per Armiñán i Borau, va ser nominada a la millor pel·lícula estrangera i el llegendari George Cukor en va dir: “Conté la millor frase final de la història del cinema després de Ningú és perfecte”.
EL CRACK (1981, José Luis Garci). Per primera vegada, Alfredo Landa feia respecte en comptes de fer riure. Cinema negre a l’espanyola amb homenatge inclòs a El Padrino (un assassinat en un restaurant italià) i part del rodatge enmig dels carrers de Nova York tal com abans s’hi filmaven les pel·lícules: sense demanar permís a l’Ajuntament. Landa, que interpreta el detectiu privat Germán Areta, fa callar els seus detractors amb una sola mirada: Garci ens mostra els seus ulls amb un primeríssim pla (un pla Sergio Leone, que diria en Tarantino) mentre li fa contemplar l’explosió del cotxe on ha deixat la seva fillola. El carreró sense sortida de la venjança, l’impacte profund de la traïció dels amics, la factura dels nostres errors pagada pels qui més estimem, tot concentrat als ulls silenciosos d’un Alfredo Landa que, tres anys després, seria premiat en el Festival de Canes per Los Santos Inocentes.
