La galàxia Lucas
“Aquesta és la història de Mace Mindy, un reverenciat Jedi-Bendu d’Ophuchi, tal com ho explica Thorpe, aprenent padawan del famós Jedi.” Així començava el paràgraf inicial del primer esborrany per a un guió d’una pel·lícula de ciència-ficció que un jove de Modesto (Califòrnia) va escriure a mà, a principis de la dècada dels anys setanta del segle passat, en una llibreta quadriculada. Era George Lucas. Finalment, tot i ser rebutjat per la majoria de productores, aconseguiria aixecar aquest projecte cinematogràfic, que si hagués fracassat l’hauria portat al manicomi, a ell i a la Fox, que va apostar-hi. Però, en ser un èxit mastodòntic, va revolucionar el cinema, el qual ja no seria mai més el mateix -si més no, igual ja no-. La pel·lícula es va estrenar com Star Wars i es va convertir en un oasi, una alenada d’aire fresc enmig de la sequera cinematogràfica que va afectar la dècada dels anys setanta; l’efecte Lucas també es va traslladar amb força a la dècada dels 80 amb una altra creació seva: l’heroi Indiana Jones. Era el retorn de la gran aventura, de l’espectacle d’entreteniment ben fet, honest i espectacular, però a la vegada sense més pretensions que disfrutar del cinema. Star Wars ens parlava d’un imperi galàctic i d’una rebel·lió que s’hi enfrontava, però va fer néixer un altre imperi, un que era pur entreteniment i que va ajudar a transformar novament el cinema i moltes coses més. A banda d’edificar un imperi econòmic, Lucas ens va ajudar a tornar somiar a tota una generació; una generació que, una vegada, fa molt de temps, en una galàxia molt llunyana, es va sorprendre i emocionar en veure la panxa d’un creuer estel·lar que no semblava tenir fi i quan va escoltar per primera vegada: “Jo sóc el teu pare“.
Ara ja fa 35 anys que la Força ens acompanya. Aquest és, en part, el seu llegat.
Star Wars es va estrenar el 25 de maig de 1977, quan encara ni se sabia que seria el capítol quatre d’una saga, formada per sis films. El primer d’estrenar-se és, sens dubte, el que més simpaties desperta entre tots els fans, si bé el preferit és L’Imperi contraataca, el segon. La primera saga es va tancar amb El retorn del Jedi.
Star Wars, una nova esperança, l’episodi IV, com es va rebatejar posteriorment, va costar 11 milions de dòlars, però en va recaptar 775, i es va emportar 7 Oscar, 1 Globus d’Or (a la millor banda sonora), 11 premis Santurn, 2 Bafta i 1 Grammy, entre molts altres. El film va provocar que la gent tornés en massa a les sales com feia anys que no passava i va iniciar, o refundar, una nova manera d’entendre el cinema que recuperava l’esperit dels grans productors. Els canvis que va propiciar van ser molts i profunds; va generar una línia de productes derivats del marxandatge com mai s’havia donat i un creixement exponencial de la tecnologia que va transformar la manera de fer cinema. De fet, i només per posar un exemple, els trucatges en el cinema ja no serien mai més el mateix perquè eren impensables les cotes de realisme que assolirien. El més captivador, i emocionant, d’aquell film és que ens va fer descobrir uns personatges que es van convertir des del moment de la seva estrena en icones, com ara el malvat Darth Vader, el més popular de tots; Han Solo, la pricesa Leia, el torturat Luke Skywalker, els cavallers Jedi, Yoda, les espasses de llum -aquí traduïdes com a láser- i molts més. Tot plegat va acabar generant un univers. Lucas, amb aquest film, no és que torni a inventar el cinema, però sí que hi dóna un nou impuls amb una pel·lícula que combina l’space opera amb films de capa i espasa i el western, entre molts altres gèneres.
El cinema es transforma: el llegat Star Wars
El llegat de Lucas i els seus films emblemàtics és enorme i transformador. Lucas i el seu equip reinventen l’arquitectura que dóna forma als somnis. I aquí és on volem centrar-nos, però sense deixar de banda també curiositats i algun regal. Anem pel llegat, doncs. Sense Star Wars no existiria Jurassic Park i els seus dinosaures infogràfics terriblement realistes, allunyats de l’entranyable stop motion, ni tampoc la cara feta d’aigua a Abyss, i tampoc seria possible veure, en part, les genialitats de Pixar, o difícilment Frodo seria turmentat per un Gòl·lum digital i, d’aquí, no sortiria l’univers creat, altra vegada per James Cameron, a Avatar. I, a més, gràcies a aquesta evolució tecnològica les sèries de televisió o els anuncis publicitaris no s’haurien convertit en gairebé pel·lícules per l’aparença de films curts de gran pressupost. Bé, potser s’hi hauria arribat igualment, però en tot cas és gràcies a George Lucas que s’aconsegueix d’aquesta manera. Ell, en molt bona part, n’és un dels grans resposables, si no el primer. Lucas és el nou Thalberg o Selznik, el productor independent en aquest cas. El nou de Modesto torna novament a ser visionari apostant per dirigir una quantitat ingent de recursos a crear o inventar, no ell certament, tecnologia. Industrial Light & Magic (ILM), la companyia d’efectes especials que crea, i, posteriorment, un espectacular estudi de so, Skywalker Sound, al seu quarter general, Skywalker Ranch, d’on surt el sistema THX, en són exemples rotunds. A partir de la dècada dels noranta, l’imperi Lucas ja ho toca tot, des del còmic fins a la publicitat als cereals Kellogg’s.
Industrial Ligth and Magic
Els efectes especials i una manera d’entendre el cinema com a espectacle i, a la vegada, noves formes de producció no paren de créixer a Lucasfilm. ILM, l’empresa d’efectes especials de Lucas, que va crear amb un equip de joves talents per aconseguir els efectes que volia per al primer film, és essencial -juntament amb el disseny de producció- per entendre l’èxit del seus films. Mai s’havia estat davant d’un grau tan alt de versemblança i credibilitat. És, en bona part, hereu de 2001: Una odissea de l’espai, però és ell qui en treu el rendiment. La ILM es va convertir, en la dècada dels vuitanta i noranta -i encara ho és-, en la reina indiscutible dels trucatges, acaparant oscars i fent evolucionar la tecnologia. La seva signatura en els crèdits d’un film ja és un aval de bons trucatges. ILM va ajudar a fer creïbles universos com el de Star Trek, entre altres; penetra en la publicitat i ho acapara tot. L’evolució és espectacular. No para d’inventar. Només cal que donem un cop d’ull a una infografia primigènia de la ILM, que es pot veure a El secret de la Piràmide, quan una pintura d’un guerrer d’un vitrall salta i camina. Només cal comparar aquest meravellós trucatge amb els de L’amenaça fantasma o Transformers. Una anècdota: Lucas es va vendre una part d’ILM a Apple. Fent això, es va desprendre d’una petita empresa que s’havia fet a casa seva i que, posteriorment, es va independitzar del tot: avui es coneix com a Pixar. Res més a comentar. Lucas sempre va veure les possibilitats de l’embrionària Pixar, però va decidir no apostar-hi i deixar-la marxar perquè estava ocupat amb altres projectes: l’esperat retorn de la saga i el que es coneix com Univers Expandit centraven bona part del seu temps. És un moment encara complicat, doncs. Lucas està com atrapat; és a dir, continua centrat en el seu imperi i, a la vegada, vol aconseguir la tecnologia que creu que necessita per fer reviure l’esperada saga. Al marge del resultat artístic -em refereixo més que res als guions-, la tornarà a encertar quan l’univers torni amb el canvi de mil·leni.
L’Univers Expandit
S’anomena Univers Expandit totes les històries relacionades amb Star Wars però que no necessàriament apareixen a les pel·lícules. Just després d’estrenar-se el primer film, el 1977, les llibreries es van omplir de còmics i llibres que bastien noves sagues senceres que volien explicar què passava entre les pel·lícules. Els fans en volíem més i més. Lucas no para d’explorar noves maneres de promocionar el seu univers i, a la vegada, expandir-lo. Aquest període és anomenat pels fans Edat Fosca, aquell moment de sequera absoluta sense cap film a la vista. Encara quedava lluny L’amenaça fantasma, doncs. Marvel, Dark Horse, Bantam, entre moltes altres editorials, es van encarregar de la publicació de còmics i llibres. Un dels més buscats, per cert, és L’ull de la ment, d’Alan Dean Foster. Aquest és la continuació oficial de la primera pel·lícula, abans de l’estrena de L’Imperi contraataca, i ara va a preu d’or, perquè ha quedat com una raresa en no encaixar del tot un cop ja concretada la saga. L’univers es va enfortint amb enciclopèdies, l’explicació de l’era dels cavallers de l’antiga república o de l’Imperi i més enllà. Lucas, a partir d’un moment, vol fer lligar tota la història en una saga monumental que explora els còmics, els videojocs, la televisió. Ara ja la història comença milers d’anys abans, amb les històries de l’Holocron, i segueix més de cent anys després del Imperi amb Cade, el besnét de Luke i Mara Jade. Lucas no té aturador.
L’univers segueix creixent al cinema i a la televisió. Una prova d’això és l’Star Wars Holiday Special, una de les primeres i embrionàries proves que es fan a la televisió en la dècada dels setanta, que no deixa de provocar avui una certa vergonya aliena; la segueix, ja molt més tard, la sèrie de dibuixos Droids. Amb aquesta, juntament amb els films que passen a les llunes d’Endor, com Caravana de valor, Lucas no vol ser fidel al seu univers, però sí elaborar nous productes infantils per captar adeptes. Lucas espera, com sempre, el millor moment per recuperar la saga, i aquest encara no ha arribat.
Amb la irrupció en el món dels videojocs de Lucasarts, tots els fans tenim, finalment, l’oportunitat de poder pilotar un caça amb Ala X i destruir l’Estrella de la Mort. Però Lucas fa diners amb altres jocs ja clàssics i milionaris, com Maniac Manson, Monkey Island o Grim Fandango. Star Wars s’enforteix amb simuladors, TIE Fighter, X-Wing vs TIE Fighter, Rebel Assault, per PC, i ara els magnífics Battlefront i Renegade Squadron i El poder de la Força, que adapta un relat de Haden Blackman, un altre exemple d’interacció d’aquest univers, entre còmic, llibres, cinema i videojocs. Aquest n’és només un petit exemple. El que s’ha de tenir clar és que les línies argumentals obertes en llibres, còmics i films tenen la seva continuació o explicació en el videojoc. L’univers Lucas ja és totalment interactiu.
L’inesgotable filó de les figures
L’univers, ja des de la seva creació, va irrompre amb força a les botigues de joguines. Lucas es va apropiar, per una patinada de la productora del primer film, la Fox, dels drets sobre el marxandatge dels possibles productes associats al seu film. La Fox els hi va cedir a canvi que es rebaixés el sou. Va ser un error. Gràcies a això, l’espavilat Lucas aconsegueix mantenir-se fidel a la voluntat de ser independent dels grans estudis i obté finançament per bastir el seu imperi. Les figures d’acció es van convertir ràpidament en un filó; fins i tot es van arribar a vendre les caixes sense els ninots com a reserva! Espectacular. Avui en dia hi ha una legió de col·leccionistes que pagarien sumes milionàries per figures antigues. Amb les noves sagues no paren d’aparèixer més figures, algunes ja adaptades dels videojocs, de les novel·les i dels còmics. El mateix Lucas, que fa un cameo a La venjança dels Sith, té figura, la del Lord Papanoda. Moltes són les línies, fins i tot les rèpliques, reproduccions costoses d’aparells i naus. Cal, també, fer una menció especial a tota la línia Lego. I, això, sense deixar de banda l’entrada directament en productes alimentaris, com ara les caixes de Kellogg’s, per posar només un exemple. I tampoc hem de deixar de banda la infanteria, el capital humà impressionant que té el seu imperi en els clubs de fans que, des del 1978, hi ha repartits per tot el món, com ara la 501; tot això, enfortit per les convencions i exposicions que es van fent a cada continent amb material original dels films de la saga.
El retorn de la saga
Lucas havia preparat meticulosament el retorn de la saga. A principis dels 90 reestrena la trilogia original totalment remasteritzada; la gent torna en massa als cinemes. El 1997, finalment, estrena la primera de la nova trilogia, L’amenaça fantasma, i, un cop més, trenca motlles amb una de les campanyes de promoció més fortes i agressives que es recorden, saturant el mercat en tots els sentits. A més, el film té l’honor d’inaugurar el fenomen de les descàrregues digitals per internet. Una dada: el film va costar 115 milions de dòlars i en va recaptar 924. Altra vegada, res a comentar. Una de les crítiques que es van fer a Lucas va ser que havia iniciat una certa infantilització de la sèrie a El retorn del Jedi i que, amb la nova saga, aquesta part més negativa s’havia traduït en el personatge de Jar-Jar Binks. Personalment defenso que s’ha d’esborrar, si bé a moltes nens els agrada. Lucas, però, té clar que el seu públic ha canviat, que es nodreix de les consoles. Com ja havíem dit, abans va reestrenar la trilogia original, remasteritzada -abans ja ho havia fet en VHS i en DVD-, però aquesta vegada amb retocs digitals, alguns discutibles pels puristes. Amb això aconsegueix tornar a omplir els cinemes i, a la vegada, donar a conèixer la saga a noves generacions. Conscient que els temps han canviat, Lucas, quan estrena la nova trilogia amb L’amenaça fantasma, la dissenya pensant que molts no han vist la clàssica. La seguiran L’atac dels clons, un film que té una primera part més conspirativa, però que en la segona aposta sense concessions per fer un homenatge a les pel·lícules bèl·liques. De fet, Star Wars és una gran guerra per independitzar-se d’un tirà, i la major part dels jocs de consoles relacionats són precisament això, combats. I Lucas, comerciant i productor, n’és conscient de tot això. La saga finalitzarà amb La venjança del Sith, que té una mitja hora llarga final que ens mostra el que podia haver estat i no va ser. Però és igual, la història s’ha tancat. Fa la sensació que Lucas vol compensar els seus fans històrics. Ara, però, ja és impossible, al marge de fílies i fòbies, obviar tota la trama, que de ser-hi hi és, agradi o no.
Clone Wars
En tot cas, on Lucas la torna a encertar de ple és a la televisió, un mercat que vol explorar encara més en els pròxims anys, amb Clone Wars i The Clone Wars, dues sèries de dibuixos animats; la primera, de factura més clàssica, i la segona, ja amb una extraordinària recreació digital 3D. I dic que l’encerta especialment perquè, a banda de seguir construint un univers coherent, aquesta vegada disposa d’uns guions sòlids -evidentment, no són seus-. Lucas vol superar els 100 episodis i ja parla de fer una nova sèrie, aquesta vegada amb imatge real. Imparable, el noi de Modesto. Per cert, en un dels episodis hi ha un cameo brutal: un cylon de Battlestar Galactica i, en els episodis que es van estrenar en cinema, es pot veure l’arca de l’aliança i, en un primer pla, el bastó de Ra. Fantàstic.
I la pregunta, final; bé, de fet dues. La primera: cap on va Star Wars com a icona arrelada a l’imaginari col·lectiu? Doncs segueix expandint-se; això sí, al seu ritme. No té pressa. Lucas, com sempre, marca els tempos i es resisteix a fer cas de modes. Ell, com sempre, va a la seva. La galàxia llunyana segueix creixent, doncs. Ah! I la segona: com s’ha de veure la saga? Començant per la trilogia que es va estrenar primer i amb l’impacte de descobrir que Vader és el pare de Luke, o en ordre cronològic, perdent-se aquesta meravellosa sorpresa argumental? És una opció personal, naturalment. Jo ja he pres partit, és cert; els meus fills han començat escoltant Han Solo quan diu que la seva nau, el Falcó Mil·lenari, el tros de ferralla més ràpid de la galàxia, va fer “la carrera Kessel en menys de 12 parasegons!” Ja us ho he dit tot, bastards.
També afirmo que el gran heroi de tota la saga és el mestre Kenobi. Sense ell -com passa amb el Sam, al Senyor dels Anells– els herois no triomfarien. Kenobi és, al meu entendre, l’heroi amagat, al igual que Wayne ho és a L’home que va matar a Liberty Valance, sense el qual la Galaxia hagués continuat imperial o alguna cosa pitjor. El llegat de Kenobi és enorme perquè, a més, és el gran inspirador de la Nova Ordre Jedi.
En tot cas, i parafrasejant el vell Obi-Wan Kenobi: “La força estarà amb nosaltres… sempre.”
Abans de passar a explicar algunes anècdotes, no volem continuar sense alguns tributs, més que merescuts al nostre entendre.
‘In memoriam’
Tot l’equip dels Bastards no voldríem acabar aquest post sense retre un homenatge sincer i magnífic al gran Ralph McQuarrie, (mireu aquest hipervincle hi ho entendreu tot) responsable dels dissenys de producció de Star Wars. Sempre hem pensat que Geoge Lucas va ser el gran creador, però l’artesà que va posar sobre el paper les seves idees i que va crear literalment tot un món va ser ell. McQuarrie (1929 -2012) es mereix això i molt més. El seu mèrit és enorme. Sense ell no existirien Darth Vader o C3P0 o R2D2, si més no com els coneixem. Gràcies per tot, Ralph, no t’oblidem i et reivindicarem sempre.
I també un homenatge per al gran actor i doblador Miguel Ángel Valdivieso; ell va posar la veu a C3Po. El vam trobar a faltar amb el retorn de la nova trilogia. Excel·lent professional, que també va posar la veu a Woody Allen, Valdivieso (1926 -1988) va saber trobar el punt exacte per al nostre adorat robot de protocol. Gràcies també, Miguel Ángel, et trobem a faltar, i els Bastards, que en el fons som una colla de sentimentals, no deixarem de reivindicar-te sempre, al marge de polèmiques sobre si s’ha de doblar o no. En el teu treball vas ser un mestre i, per descomptat, un grandíssim actor.
Una galàxia plena de curiositats
‘Star Wars, una nova esperança’
Lucas va escriure l’esborrany definitiu el 1973 i el va enviar a les productores amb un pressupost inicial de 3 milions de dòlars, que després es va disparar fins a 11.
En el primer esborrany la princesa Leia fuig de l’imperi protegida pel general Luke Skywalker.
La trama original està inspirada en La fortalesa amagada, d’Akira Kurosawa.
El primer paràgraf per la mítica d’obertura que es perdia en la immensitat de l’espai deia: “Fins a la recent Gran Rebel·lió, els Jedi Bendu van ser els guerrers més ferotges de l’univers. Durant mil anys generacions de jedi van perfeccionar les seves arts com a guàrdia personal de l’emperador”.
El segon esborrany es va titular: Les aventures de Starkiller. Episodi I- The Star Wars.
Lucas va pensar que Luke fos un personatge femení.
Fins a l’edició especial, molts dels soldats de la cerimònia final eren figures de cartró.
Un tracte discriminatori: Solo i Luke reben medalles al final, però Chewbacca i Wedge Antilles -que té mèrit perquè sobreviu a les tres pel·lis i a dues Estrelles de la Mort– no tenen medalles.
Per cert, la Fox estava terriblement preocupada pel fet que Chewbacca no portés pantalons!!!
Lucas va haver de pagar sanció per posar els crèdits al final del film, i no al principi com es feia fins llavors.
L’Imperi contraataca
Per un servidor, la millor de les sis, si bé la meva preferida és i serà Una nova esperança.
Sembla bastant clar que Lucas, inicialment, no tenia pensat fer cap més film. Sembla, també, que va anar a demanar consell a Leigh Brackett, autora de llibres de ciència-ficció i guionista de Howard Hawks. Aquesta va dir: “Noi, com no fagis que el dolent sigui el pare del bo, no sé què es pot fer”. Brackett va fer un guió inicial que, després, va acabar Kasdan. La resta és història, si més no, això diuen.
En un primer moment els que es feien el petó eren Luke i Leia.
Han Solo, a Bespin, conquista Leia i li fa finalment un petó -el del Falcó s’havia frustat-. Aquest, però, és va suprimir pequè tingués més intensitat el de la congelació de Solo.
En el film representa que un Wampa va atacar Luke i li va provocar ferides a la cara. En realitat, l’actor Mark Hamill va tenir un accident de cotxe i va quedar ferit de la cara.
En aquest film ja es diu la frase “tinc un mal pressentiment”, que s’anirà repetint al llarg de la saga.
Està recollit en molts llibres i fòrums que en l’escena del camp d’asteroides hi surt una sabatilla, pero deu ser una llegenda urbana. El que sí hi surt són patates, per simular molts dels asteroides. Els de la ILM sempre ho han dit.
Harrison Ford pensava que Solo mai diria a Leia “jo també t’estimo” en l’escena de la congelació; per tant, es va quedar tan ample i no ho va dir. La va encertar de ple amb el seu “ho sé“. Gràcies, Ford.
El retorn del Jedi
Una curiositat dels idiomes de la saga. Per exemple, Nien Numb, el copilot de Lando al Falcó, parla un dialecte d’una tribu de Kenya; els ewoks barregen suec i tagalo filipí, i els Hutt, com ara Jabba, parlen quítxua.
En la saga es poden escoltar dos tipus de crits. Un és el clàssic Wilhelm, i n’està farcida. També es pot escoltar el de Tarzan, com ara a El retorn del Jedi, i en l’última d’Indiana Jones. No cal que ho mencioni, però el crit de Tarzan surt en pràcticament tota la saga i en moltes pel·lis de Lucas; li deu portar sort.
Harrison Ford era l’únic actor que no tenia contracte per a aquesta continuació i es va valorar que Han Solo morís.
En l’edició en DVD es van repintar els ulls de Vader, quan Luke li treu el casc, a l’Estrella de la Mort, perquè fossin del mateix color que els de Hayden Christensen, que l’interpretaria a partir de L’atac dels Clons.
L’amenaça fantasma
Quina és la primera frase que diu Obi Wan Kenobi? Un clàssic de la saga: “Tinc un mal presentiment.”
L’escena final de la lluita amb les espases la van interpretar els actors sense dobles; per cert, Ewan Mcgregor no parava de simular el soroll, i se li va dir que ja n’hi havia prou, que no es fiqués tant en el paper, que això ja es faria a postproducció.
Si un té paciència i s’espera als crèdits finals, es pot sentir la respiració de Vader.
En l’escena del senat es veu una senadora d’Aldebaran vestida com Leia i tota una balconada plena de parents d’ET.
En l’escena de la cascada a Naboo el que es veu no és aigua, ni tan sols està recreada digitalment, és… arròs que cau.
L’atac dels Clons
Anakin es venja de la mort de la seva mare a mans dels moradors de la sorra. En aquesta escena es pot sentir “Anakin, no!” de fons. La veu és la de Qui Gon Jin i del seu actor, Liam Neeson.
El color de l’espasa de Wace Windu és violeta, perquè ho va demanar el mateix actor, Samuel L. Jackson. Lucas no ho volia, però l’actor va ser prou hàbil per fer que els fans ho demanessin. Lucas, finalment, va haver de cedir.
Al senat, quan parla Jar Jar, es vot veure al fons el robot de la sèrie mítica del gran Irwin Allen Perduts a l’espai. No us ho podeu perdre.
Anakin perd la mà en aquesta pel·lícula a mans del comte Dooku, i serà Anakin qui, ja com a Vader, tallarà la mà al seu fill, Luke. Simetria.
‘La venjança dels Sith’
A l’espai-port de Coruscant es pot veure aterrant una nau com el Falcó Mil·lenari.
Palpatine fa referència al Sith Darth Plagueis. Si comptem aquest, ja són cinc els lord Sith que es mencionen en la saga: Vader, Tyrannnus, Maul, Sidius i el mateix Plagueis.
L’enfrontament final -i mític- entre Anakin i Kenobi, el seu mestre, és la primera vegada en què hi ha una lluita d’espases del mateix color. Per cert, hi ha una llegenda que diu que Steven Spielberg va muntar l’escena de l’enfrontament entre Sidius i Yoda.
Una de les escenes eliminades és la de Yoda aterrant al planeta Dagobah, que es va recuperar en el DVD.
Article escrit pel Col·lectiu Bob Merrick
35 milions d’anys llums
Star Wars és més important del que pensen la majoria de frikis: Va canviar la història del cinema, va crear un univers literari, nous arquetips, un negoci, icones i nous conceptes… I una música magistral. Des de la fanfàrria mateixa de la Twentieth Century Fox i el Tema de Star Wars. Oh! John Williams, en saps un niu! Avui ningú no em podrà negar que la teva obra no ha de quedar arraconada entre les Bandes Sonores i l’hem de classificar amb la música clàssica. Per llegir tot aquest especial escolteu aquesta música. Conscientment, escapeu-vos, conduïu en solitari el vostre Falcó Mil·lenari…
El cop genial de George Lukas va ser construir una sèrie, despertar l’interès per veure què passarà en el proper capítol; què hi haurà de nou, company Lukas? A vegades, res més que detalls de confirmació. Després de la primera pel·lícula ho sabem quasi tot. Sé que ens explicaràs coses que ja sé o, encara millor, en algunes coses, amic George, em donaràs la raó, siguin o no previsibles.
Dels sis lliuraments i dels nou capítols previstos inicialment, només pot viatjar sola la primera pel·lícula, Star Wars, el primer lliurament o episodi 4. És l’única imprevisible, verge. Tanmateix, els tres primers capítols, la segona trilogia o central, s’han de veure com una unitat narrativa. L’Imperi Contraataca fa grans revelacions, crea addiccions, i la 3, El retorn del Jedi completa l’Univers. Aquest tercer capítol o episodi sis és el de les revelacions o grans confirmacions. En efecte, Darth Vader és el pare de Luke… i, a més, hi ha més Skaywalkers a l’Univers: confirmarem que és Leia en la trobada de l’esperit animat dObi-Wan Kenobi.
Els tres primers episodis m’emocionen poc cinematogràficament. Em van emocionar quan es van anunciar. M’emociona tant o més pensar en la darrera trilogia, en els episodis VII, VIII i IX. M’emociona perquè podríem tornar a veure, de vellets, els protagonistes de la saga original. Dels episodis I, II i III em grinyolen els efectes especials, l’excés de digitalització, que li transmeten poca credibilitat. Tot sembla artificial. I això, que en els efectes especials o més aviat en les tecnologies futuristes, Lukas no va fer grans gatades. Al contrari, l’ús de l’holograma el veritable 3D, ja és un avenç; interessant perquè és l’única projecció que pot representar les tres dimensions veritables, ja que ara tot és una visió estereoscòpia en un pla, un efecte tridimensional que només veiem en les escultures. Les pantalles són tàctils i els intercomunicadors, sense fils. Bravo!!
La Guerra de les Galàxies resumeix totes les sagues, llegendes, mites d’arreu del Món. Des de la Bíblia, a El senyor dels Anells, passant pels nibelungs i les novel·les de cavalleries. Els samurais. I el pas de la República a Imperi, com a l’Antiga Roma. L’Emperador aboleix el senat galàctic. I fins al Mag d’Oz. Els personatges del Mag d’Oz hi són ben presents: el lleó / Chewbacca, l’home de llauna CO, i el mag, que pot ser el Yoda, interpretat per Frank Oz. Oh, oh!!!
Star Wars és un homenatge continu a tot. És una història eclèctica, de móns, races, espècies humanoïdes intel·ligents, com ja ho havia estat Star Trek, de la qual també en beu. Ara bé, tret de l’USS Enterprise, les naus de Star Wars tenen més gràcia que les de Star Trek. L’Univers de personatges té força retirada. Només un detall: Chewbacca porta la cadena creuada dels klingon i també parla una llengua inintel·ligible per a nosaltres, humans.
Star Wars és un gran sedàs. Resumeix nous arquetips i crea un nou univers, mites moderns, nous personatges llegendaris, mites i conceptes universals: Han Solo, Darth Vader, el costat bo i dolent de la força… Quantes vegades no s’ha fet servir Guerra de les Galàxies o l’Imperi Contraataca en esports o en política? I els noms, no són fantàstics, siguin de personatges, naus o planetes?
Quin dia s’estudiarà el paper de la dona a Star Wars? Les dones manen amb naturalitat, són almiralls. Són dones extraordinàries en saviesa i força, com la que ordena l’atac i fa l’estratègia final i, òbviament, Leia. Oh! Leia!! Oh Carrie Fisher!! La Princesa Leia és sàvia, amb el gen de la Força, poderosa, justa, guerrera, forta, valenta, valerosa, seriosa, amb sentit de l’humor, sensible, responsable… Té totes les qualitats; les mateixes que el seu germà Luke. I, a més, a la tercera, pels que no s’havien adonat, Jabba the Hutt, ens la despulla, dels seus vestits monacals i ridículs, i ens seus cabells en ensaïmada. I descobrim el que Han Solo percep des del primer dia que ella puja a cavall del Falcó Mil·lenari.
Han Solo és el gran arquetip modern del nou Univers creat per Lucas: solitari, com Lancelot du Lac; amb un acompanyant grotesc, com en el Quixot; fugitiu i perseguit com en el western; dur però romàntic com Bogart aCasablanca; una mica Cary Grant per enamorar princeses; sense escrúpols com James Bond; endeutat com per viure a Las Vegas, i marginal com per tenir una nau de segona mà trucada i tunejada.
Lando Carlissian és més cavaller i formal, però ens confirma que d’elements com Han Solo amb vehicles de segona mà tunejats i trucats l’Univers n’és ple.
Jabba the Hudd és un mafiós bananer. Llafiscòs com un llimac; és un llimac, trampós, dolent, golafre, poderós, segur d’ell mateix, ric i envoltat de covards.
Els Jedi són cavallers dels que ja no en queden, honorables com els samurai; no són cavallers sense espasa com el Mr Smith que se’n va a Washington. No, tenen l’espasa laser. Zzzzuuuuu, Zuuuuuu, Zu, zu…. Fantàstica la fressa, la remor reveladora del poder de l’espasa Jedi. Tots menys un usen aquesta espasa. Fins i tot en té, Darth Vader el més interessant i fosc de tota la saga. Només no la fa servir l’Emperador, poderós absolut, quasi Déu. L’emperador, primer Palpatine, és l’únic personatge interpretat pel mateix actor en les dues trilogies: Ian McDiarmid. Una bona pregunta per al Trivial.
El ziu, ziu, ziu, ziu, ziu, de les pistoles làser? Unes pistoles multiús, que llancen raigs mortals o només adormidors.
La moral és cristiana i potser també una mica confucianista, budista i de Lao Tse. El Yoda i Obi-Wan Kenobi són el resum de tot plegat. La filosofia oriental és present en el seu mestratge. El pensament cristià, quan demana humilitat i renunciar a la ira i a l’odi. I l’univers judeo-cristià, el de l’antic testament, en el món primer on viuen els protagonistes. Luke viu al desert, desert, desert desèrtic, el desert de Tuníssia, amb els seus oncles, que no són els seus pares, treballant sacrificadament, renunciant a plaers i a objectius propis de la seva generació. Quasi podríem pensar d’ell com una mena de Superman, em refereixo al primer Clark Kent.
Fixeu-vos en la baralla al bar amb els proscrits: és interessant en el creixement de la llegenda de l’invencible, del Jedi. Del costat bo de la Força.
I Darth Vader? És el protagonista de la saga, la icona més universal de tot l’univers Star Wars. La seva presència i la seva respiració aterridores: Hhhhhruuu… Hhhhhruuu… Hhhhhruuu… Hhhhhruuu… El ritme respiratori més famós del cinema. La música, la Marxa Imperial, que li va dedicar Williams encara el fa més gran i imprescindible. És tant iconogràfic que el seu vestit negre, el seu casc, han esdevingut la disfressa més vistosa dels frikis de Star Wars. L’uniforme dels dolents és perfecte. Com d’elegant ho va ser aquell disseny que un tal Hugo Boss va fer per als nazis assassins pervertits de les Waffen SS i la Werhmacht.
Uns van vestits perfectes; els altres fets i deixats estar com els americans a la II Guerra Mundial. Els rebels vesteixen mal girbats i les naus són apedaçades. Combaten per uns ideals i uns valors justos, igualitaris i de llibertat i, per això, guanyen. Els acompanya la força.
I els Ewoks, no són salvatges primitius de cort bo i pur?
George Lukas vol fer cinema. Fa un homenatge als clàssics. No perquè tria Sir Alec Guinness, un dels actors claus de l’època daurada del cinema anglès capitanejat per David Lean. No pas només per això. Ho fa en la primera mitja hora projectada fa 35 anys: Quan Luke torna a casa corrent i troba els tiets morts i la casa cremada, l’escena és manllevada de Searches: homenatge a John Ford. Alea jacta est! El camí està traçat.
Tanmateix, és un camí farcit de tòpics i de reescriptura de nous tòpics:
- “May the Force be with you” o “La Força sigui amb vosaltres”.
- “Qui és més boig, el boig o el boig que segueix el boig”
- “Em vol treure de davant aquesta estora amb potes?!”
EL MENJAR
“…Aquí comen los caballeros, y duermen, y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con otras cosas de que todos los demás libros deste género carecen.” Don Quijote de la Mancha, de Miguel de Cervantes.
Aquesta màxima de les novel·les de cavalleries expressada al Quixot per salvar Amadis de Gaula o el Tirant lo Blanc és aplicable a Star Wars. S’hi menja, s’hi beu, s’hi dorm, s’hi mor i s’hi fa l’amor.
La mort i l’amor hi són molt evidents. El menjar hi passa desapercebut, però hi és molt present. A la granja del tiet, sobretot. El bany d’oli lubricant C3PO ja és com el menjar; recorda els western, els banys dels cowboys pollosos, peluts i polsosos. Com el poble escollit al desert, com els pioners que van conquerir l’oest dels USA, els veiem pobres i entaulats. No sabem què mengen: van vestits com a l’Antic Testament, però amb gots de plàstic i molt tecnificats. Els temes de conversa són els de sempre: les collites i el nostre pa de cada dia; Lukas no deixa res a l’atzar. Luke mai no serà granger, és igual que el seu pare.
La tia Beru cuina verdures en una mena de thermomix. Entre les escenes inèdites i esteses del Disc II de material extra, corresponent a l’episodi IV, és a dir del començament del rodatge de la saga, n’hi ha un de titulat Aunt Beru’s Blue Milk. Es tracta d’una escena de Star Wars descartada en què es veu un moment com la tia cuina. És a la cuina, a davant dels fogons. És una cuina petita, però moderna, amb tota la seva amplitud. La tia, envoltada d’estris i atuells, d’una mena de thermomix, tot d’inducció, sense foc. Diu Charlie i un got o gerra s’omple de llet blava.
Mengen sovint i veuen i fumen a la cantina. Si el menjar no és gastronomia, almenys és edonisme, un plaer sensorial.
El Jabba és el més golafre: es passa el dia menjant. Té R2D2 de cambrer, que serveix copes; el Jabba no sé què beu amb un calze molt estrany. El Jabba també endrapa animalons vius i ofereix sacrificis als seus monstres subterranis, el Rancor. I ofereix els seus condemnats a Sarlacc, que viu al Mar de Dun, a la fosa de Karkoon, i té una digestió lenta, de més de mil anys. Amb la digestió se sap que és el sofriment. Mentre viatgen cap al mar de dunes tothom menja i beu, però es tracta d’alguna cosa indefinida, refrescs alcohòlics, snacks…
A la cabana del Yoda sempre hi ha una olla al foc. Convida a menjar a Luke. I Luke, quan arriba a Dagbah treu una mena de galeta llarga com un embotit, que el Yoda li pren i ell, amb un comportament de superioritat i condescendència racista, li retreu i li pren. En canvi, quan la Leia troba Wicket, l’Ewook li dóna menjar: treu una mena de galeta que ella també menja i comparteixen. El menjar els uneix i fa que l’estimin.
Per causa del menjar, els ewocs els capturen a tots amb una xarxa. Hi ha una trampa amb menjar i Chewi cau en el parany. Aquest pelut carallot “sempre pensa en l’estómac”. Per adobar-ho poden acabar a la panxa dels ewoks, el plat fort d’un banquet en honor de C-3PO, el seu rei sol.
LA MÚSICA
La banda sonora de la trilogia és una autèntica festa simfònica. Són tres partitures, però, com els tres films, formen una unitat indestriable. Avui més que mai es recorda el tema de Darth Vader. Amb aquestes músiques, Williams s’ha convertit en el rei de la música de pel·lícules, col·laborant sovint amb Lucas i Spielberg. La música de John Williams enllaça amb les grans bandes sonores clàssiques dels films èpics. Els aficionats a les novel·les de cavalleries i als films de capa i espasa i d’aventures queden fascinats amb les notes de Williams, ja que hi són tan importants com Així parlà Zaratustra o el Danubi blau a 2001, una odissea de l’espai. És el colofó a un nou univers, com el del Rei Artus a Camelot o el de J.R.R. Tolkien amb El senyor dels anells. De fet, els seguidors de Star Wars també ho són sovint a les novel·les de cavalleries o al romanticisme del westem, perquè la saga té més a veure en tot això que en la ciència ficció. Williams domina el tempo, les emocions, l’èpica i la introspecció. La seva música fa una simbiosi perfecte amb la narració.
Article escrit per Salvador Garcia-Arbós
Els Bastards ens pronunciem
Fa dos dies que parlem de Star Wars, una saga que, agradi o no, va canviar la indústria cinematogràfica. Avui se celebra el 35è aniversari de la seva estrena mundial i els Bastards, un grup que constituïm membres de diverses generacions i de gustos d’allò més diversos, volem deixar dit què ens ha suposat personalment la saga. Segur que més d’un s’hi sentirà identificat (o no). I vosaltres, què en dieu? Us animem a dir-hi la vostra en l’apartat de comentaris. Que la Força us acompanyi!
Marc Bataller (Chewbacca)
És un sacrilegi que Star Wars s’hagi volgut adaptar als nostres temps amb l’estrena aquests últims anys de tres noves pel·lícules que l’únic que fan es desvirtuar la saga. Per a una generació com la nostra només existeix La guerra de las galàxies, L’Imperi contraataca i El retorn del Jedi. La resta, que si L’atac dels Clons, L’amenaça fantasma o La venjança dels Sith, són només uns productes artificials encaminats a guanyar diners, per més que George Lucas s’encaparri a dir que va pensar un total de nou pel·lícules. I encara pitjor ha estat la reestrena en 3D o les adaptacions fetes en animació. I per damunt de tot, visca Chewbacca!!
La millor: Episodi VI. El retorn del Jedi
La pitjor: La segona trilogia
Jordi Camps (Darth Vader)
Si la memòria ja sol ser selectiva, la meva memòria cinematogràfica ho és encara més. Per això, si em remunto al meu particular kilòmetre zero cinèfil, parteixo sempre de Star Wars. Recordo haver vist un munt de westerns, pèplums, comèdies (sobretot de Louis de Funes i Bud Spencer & Terence Hill)… molt abans que Star Wars, però aquest film continua sent el que em va marcar més als meus 7 anys quan una tarda de fa (buf!) uns 34 anys vaig sortir del cinema meravellat per l’experiència. És veritat que han passat els anys i ja no considero Star Wars la meva pel·lícula preferida (prefereixoThe Empire strikes back), però sí que li dec aquesta passió irrefrenable que encara mantinc pel món audiovisual. I un no ha de deixar de ser agraït.
Us puc assegurar que després d’aquella inoblidable sessió als meus estimats cinemes Catalunya (un cinema de barri de Girona que malauradament ja no existeix) res més no va ser igual. Vailet com era, vaig descobrir que el món no es limitava a la meva ciutat, país o fins i tot món, perquè més enllà hi havia planetes i galàxies molt llunyanes on la imaginació no tenia límits. També vaig descobrir una altra de les meves passions fins aleshores ocultes, que és viatjar i viure mil i una aventures (algunes, ni que sigui amb la imaginació). I vaig tenir temps d’enamorar-me per primera vegada d’una noia; sí, la que tenia trenes i una mena d’ensaimada al cap (reviseu un capítol de Friends en què Ross no acaba de complir el seu somni eròtic amb una Rachel vestida de Leia!). Només per això, encara no hi ha dia que no m’emocioni quan reprodueixo per mil·lèsima vegada el diàleg de “¡yo soy tu padre!” o algú em diu allò de “que la Força t’acompanyi!”.
La millor: L’imperi contraataca
La pitjor: cap ni una (totes tenen alguna cosa i han marcat generacions diverses).
Jordi Dorca (Lando Calrissian)
– Star Wars? Quina mandra!
-Ave Maria puríssima.
-Perdoneu, lectors, perquè he pecat
-En què has pecat, fill? (contesten el lectors; si volen, és clar)
-Sóc membre dels Bastards i no m’interessa gens ni mica “Star Wars”
Sí, amics, ho reconec, sense por, sense vergonya i mentre espero la vostra absolució. Star Wars no m’interessa gens ni mica. Ja sé que sembla mentida que algú que escrigui en aquest bloc de Bastards (“malparits”, segons TV3) pugui no ser-ne fan, i no només això sinó reconèixer en públic que la pel·lícula li ha despertat sempre un irrisori interès. El marxandatge de Star Wars em sembla absolutament ridícul, les hosts de fans que acudeixen als actes, estrenes o presentacions disfressats de Chewbacca, Anakin Skywalker, R2-D2 o C3-PO em provoquen una estranya sensació de vergonya aliena creixent, una vergonya aliena que ràpidament es converteix en pròpia quan veig aquelles desfilades d’Imperial Stormtroopers, que tanta gràcia fan a la gent i que apareixen al final dels telenotícies juntament amb imatges d’elefants indis que juguen a futbol. Ja veuen, amics, que jo no sóc d’aquells que es van tornar bojos amb aquella enorme màquina de fer diners disfressada de trilogia de preqüeles, ni d’aquells que es van emocionar en saber que era el seu pare, ni d’aquells que s’inventaven jocs amb personatges de la pel·lícula, ni d’aquells que simulaven lluitar amb espases lluminoses en les nits de borratxera, ni encara menys d’aquells desaprensius que es gravaven fent lluites starwarianes contra si mateixos i ho penjaven al Youtube; ho sento, amics, però ni aquest homenatge ni els molts actes de reconeixement que vindran em faran despertar l’interès per aquesta “obra mestra” del cinema. Cadascú la té com la té.
Per cert, aquest any fa exactament 40 anys que es va estrenar The Godfather, i no he sentit ni la meitat d’entusiasme en forma d’homenatges dels que es faran amb motiu de les pel·lis galàctiques. En fi, si algú s’hi anima, en aquest sí que m’hi trobarà.
Víctor González (Han Solo)
El 7 de novembre de 1977 es va estrenar La Guerra de Las Galaxias a dos cinemes de Barcelona. L’èxit va ser, com a la resta del món, impressionant i les cues, espectaculars, no es tornarien a veure fins a final del 1982, amb l’estrena d’ET, de Steven Spielberg. Jo hi vaig anar a final d’aquell any, aprofitant les vacances de Nadal. Havia fet set anys i la meva experiència cinèfila es reduia a Tom i Jerry, les pel·lícules de Walt Disney, el Dràculade la Universal i Superman I. La Guerra de las Galaxias va ser una experiència irrepetible. A l’escola tothom parlava de les aventures de Luke Skywalker, Hans Solo, la princesa Leia i Chewaaka. Va aparèixer un album de cromos en color que tothom tenia; els patis de les escoles anaven plens del fenomen de Star Wars. Després vindria, El imperio contraataca, la millor pel·lícula de la saga, i la primera que vaig anar a veure tot sol al cinema (l’any 1981). El 83 s’estrenaria El Retorno del Jedi, amb un final espectacular, però uns ewoks que sobraven. El que s’ha fet a partir d’aquell any no té res a veure amb els orígens de la saga. No val la pena ni de parlar-ne.
La millor: L’imperi contraataca. Episodi IV
La pitjor: L’amenaça fantasma. Episodi I.
Lluís Simon (Jabba the Hutt)
A la Universitat vaig tenir la mala pensada de matricular-me a semiòtica; assignatura que encara identifoco com una mena d’hivern nuclear amb atmosfera postapocalíptica. Només recordo una d’aquelles classes, i és gràcies a Star Wars i al senyor Vladimir Propp. Gràcies a aquest boltxevic, un erudit amb més barba que Lenin, vaig descobrir que tots els components bàsics de la trilogia de Lucas es basen en els contes populars russos. WTF direu? Doncs, podeu comprovar-ho a http://ca.wikipedia.org/wiki/Vladimir_Propp Que la força us acompanyi.
La millor: L’Imperi Contrataca.
La pitjor: El Retorn del Jedi (no tolero els hàmsters, perdó als ewoks)
David Ruiz (Han Solo)
La primera de les tres pel·lis autèntiques de la saga de Star Wars que vaig tenir la sort de veure i gaudir al cine va ser El Retorn del Jedi. Gastava set primaveres, i els meus oncles, que en aquell moment festejaven, em solien portar al cinema regularment. Per mi serà sempre la millor de totes; hi vaig descobrir la imponent banda sonora de John Williams, amb aquell començament espectacular al planeta Tatooine al palau d’en Jabba, vaig flipar amb el poder de la Força d’en Luke, la batalla sobre el niu de cucs gegants, el rescat d’en Han Solo petrificat, els làsers i sabres de làser, el duet còmic dels androides R2-D2 i C3PO, i l’eròtica Leia en biquini i amb cadenes al coll, que van motivar les meves primeres ereccions. Tot molt humit. Inenarrable. Vaig sortir del cine en estat de xoc, intentant desxifrar la falta d’informació fruit de no haver vist les dues primeres parts i, col·lapsat per aquell sublim final mutiseqüencial a tres bandes, al planeta Endor, a l’Estrella de la Mort amb el Falcó Mil·lenari intentant detonar-lo, i amb la lluita fratricida entre Luke, Darth Vader i l’Emperador. Era diumenge i encara ara recordo com es va fer d’insuportable l’arribada del següent divendres, dia en què el meu pare, com tenia costum, em donaria unes quantes pessetes (d’aquestes que ben aviat tornarem a veure circular) per poder anar al videoclub a buscar-les. No, no les vaig trobar fins dues setmanes més tard. En el seu lloc en vaig agafar una la portada de la qual em va fer molta gràcia: 1997: Rescate en Nueva York, la primera pel·li del mestre John Carpenter que vaig tenir el plaer de veure. Realment, ja havia sucumbit al costat fosc de la Força…
La millor: El Retorn del Jedi
La pitjor: La segona trilogia
Jep Soler (Ben Ovi-wan Kenobi)
El meu record de Star Wars és molt simple. Mai no he estat un admirador de la saga de George Lucas ni he jugat repetint frases del film o vestint amb túnica; a tot estirar, sé imitar el crit de Chewbacca quan les capacitats mentals estan afectades per alguna droga legal. Associo la pel·lícula a una sortida familiar. El vostre humil narrador és de poble, de la Garrotxa, i en aquella època les dues capitals estaven lluny. Per tant no anàvem gaire a la ciutat, i encara menys, per anar al cinema. Teníem un digne cinema de poble que recuperava films passat de moda, que per nosaltres eren nous de trinca. Per tant, a principi del 1978, a punt de fer set anys, hi vaig anar acompanyat pel meu germà i pels pares ens dirigírem a Girona per anar al cinema. Era una sorpresa. Era un regal. Va ser espectacular. Tot va ser una meravella, la pel·li, el lloc, la cua per entrar, llarguíssima, el temps d’espera ens feia pensar, al meu germà i a mi, que l’experiència que viuríem seria irrepetible. I ho va ser. Com totes les primeres vegades.
La millor: Episodi IV. La guerra de les galàxies.
La pitjor: Episodi III. La venjança dels Sith
Jordi Taulats (Darth Maul)
La guerra de les Galàxies em va fer entrar en el món de la ciència-ficció, l’Imperi contraataca va fer que me n’enamorés, i el Retorn del Jedi em va fer veure que George Lucas era humà.
La millor: L’imperi contraataca
La pitjor: L’amenaça fantasma (tot i que m’agrada Darth Maul)
Anna Vilaró (Princesa Leia)
El primer que vaig conèixer de Star Wars va ser tot el que en deia la gent i també el seu famós marxandatge. La primera pel·lícula que vaig veure va ser L’amenaça fantasma, que a causa de la meva curta edat i innocència em va meravellar. La cosa no es va acabar aquí. Passats els anys, el meu Han Solo particular em va fer descobrir la resta (les bones, eh?). No m’avergonyeix dir que no ocupen el meu top-ten però tot i així són un clàssic atemporal que cal veure, apreciar i venerar. La figura de Darth Vader és simplement fascinant. Un dels malvats més humans. El que em va agradar més va ser poder veure per primer cop la mítica escena de “Luke, jo sóc el teu pare” crec que és un d’aquells moments que mai em cansaria de veure. En canvi els ewoks desperten en mi un odi insà (sí, els trobo pitjors que en Jar Jar Binks, imagineu-vos!), cosa que segons els defensors més puritans de la trilogia, denota que no en sóc una fan autèntica.
La millor: Episodi V. L’imperi contraataca.
La pitjor: Episodi II. L’atac dels clons.
Per llegir el que en deia en Salvador garcia-Arbós, cliqueu aquí
Per llegir el que en deia el Col·lectiu bob Merrick, cliqueu aquí
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries