Fa dos dies que parlem de Star Wars, una saga que, agradi o no, va canviar la indústria cinematogràfica. Avui se celebra el 35è aniversari de la seva estrena mundial i els Bastards, un grup que constituïm membres de diverses generacions i de gustos d’allò més diversos, volem deixar dit què ens ha suposat personalment la saga. Segur que més d’un s’hi sentirà identificat (o no). I vosaltres, què en dieu? Us animem a dir-hi la vostra en l’apartat de comentaris. Que la Força us acompanyi!
Marc Bataller (Chewbacca)
És un sacrilegi que Star Wars s’hagi volgut adaptar als nostres temps amb l’estrena aquests últims anys de tres noves pel·lícules que l’únic que fan es desvirtuar la saga. Per a una generació com la nostra només existeix La guerra de las galàxies, L’Imperi contraataca i El retorn del Jedi. La resta, que si L’atac dels Clons, L’amenaça fantasma o La venjança dels Sith, són només uns productes artificials encaminats a guanyar diners, per més que George Lucas s’encaparri a dir que va pensar un total de nou pel·lícules. I encara pitjor ha estat la reestrena en 3D o les adaptacions fetes en animació. I per damunt de tot, visca Chewbacca!!
La millor: Episodi VI. El retorn del Jedi
La pitjor: La segona trilogia
Jordi Camps (Darth Vader)
Si la memòria ja sol ser selectiva, la meva memòria cinematogràfica ho és encara més. Per això, si em remunto al meu particular kilòmetre zero cinèfil, parteixo sempre de Star Wars. Recordo haver vist un munt de westerns, pèplums, comèdies (sobretot de Louis de Funes i Bud Spencer & Terence Hill)… molt abans que Star Wars, però aquest film continua sent el que em va marcar més als meus 7 anys quan una tarda de fa (buf!) uns 34 anys vaig sortir del cinema meravellat per l’experiència. És veritat que han passat els anys i ja no considero Star Wars la meva pel·lícula preferida (prefereixoThe Empire strikes back), però sí que li dec aquesta passió irrefrenable que encara mantinc pel món audiovisual. I un no ha de deixar de ser agraït.
Us puc assegurar que després d’aquella inoblidable sessió als meus estimats cinemes Catalunya (un cinema de barri de Girona que malauradament ja no existeix) res més no va ser igual. Vailet com era, vaig descobrir que el món no es limitava a la meva ciutat, país o fins i tot món, perquè més enllà hi havia planetes i galàxies molt llunyanes on la imaginació no tenia límits. També vaig descobrir una altra de les meves passions fins aleshores ocultes, que és viatjar i viure mil i una aventures (algunes, ni que sigui amb la imaginació). I vaig tenir temps d’enamorar-me per primera vegada d’una noia; sí, la que tenia trenes i una mena d’ensaimada al cap (reviseu un capítol de Friends en què Ross no acaba de complir el seu somni eròtic amb una Rachel vestida de Leia!). Només per això, encara no hi ha dia que no m’emocioni quan reprodueixo per mil·lèsima vegada el diàleg de “¡yo soy tu padre!” o algú em diu allò de “que la Força t’acompanyi!”.
La millor: L’imperi contraataca
La pitjor: cap ni una (totes tenen alguna cosa i han marcat generacions diverses).
Jordi Dorca (Lando Calrissian)
– Star Wars? Quina mandra!
-Ave Maria puríssima.
-Perdoneu, lectors, perquè he pecat
-En què has pecat, fill? (contesten el lectors; si volen, és clar)
-Sóc membre dels Bastards i no m’interessa gens ni mica “Star Wars”
Sí, amics, ho reconec, sense por, sense vergonya i mentre espero la vostra absolució. Star Wars no m’interessa gens ni mica. Ja sé que sembla mentida que algú que escrigui en aquest bloc de Bastards (“malparits”, segons TV3) pugui no ser-ne fan, i no només això sinó reconèixer en públic que la pel·lícula li ha despertat sempre un irrisori interès. El marxandatge de Star Wars em sembla absolutament ridícul, les hosts de fans que acudeixen als actes, estrenes o presentacions disfressats de Chewbacca, Anakin Skywalker, R2-D2 o C3-PO em provoquen una estranya sensació de vergonya aliena creixent, una vergonya aliena que ràpidament es converteix en pròpia quan veig aquelles desfilades d’Imperial Stormtroopers, que tanta gràcia fan a la gent i que apareixen al final dels telenotícies juntament amb imatges d’elefants indis que juguen a futbol. Ja veuen, amics, que jo no sóc d’aquells que es van tornar bojos amb aquella enorme màquina de fer diners disfressada de trilogia de preqüeles, ni d’aquells que es van emocionar en saber que era el seu pare, ni d’aquells que s’inventaven jocs amb personatges de la pel·lícula, ni d’aquells que simulaven lluitar amb espases lluminoses en les nits de borratxera, ni encara menys d’aquells desaprensius que es gravaven fent lluites starwarianes contra si mateixos i ho penjaven al Youtube; ho sento, amics, però ni aquest homenatge ni els molts actes de reconeixement que vindran em faran despertar l’interès per aquesta “obra mestra” del cinema. Cadascú la té com la té.
Per cert, aquest any fa exactament 40 anys que es va estrenar The Godfather, i no he sentit ni la meitat d’entusiasme en forma d’homenatges dels que es faran amb motiu de les pel·lis galàctiques. En fi, si algú s’hi anima, en aquest sí que m’hi trobarà.
Víctor González (Han Solo)
El 7 de novembre de 1977 es va estrenar La Guerra de Las Galaxias a dos cinemes de Barcelona. L’èxit va ser, com a la resta del món, impressionant i les cues, espectaculars, no es tornarien a veure fins a final del 1982, amb l’estrena d’ET, de Steven Spielberg. Jo hi vaig anar a final d’aquell any, aprofitant les vacances de Nadal. Havia fet set anys i la meva experiència cinèfila es reduia a Tom i Jerry, les pel·lícules de Walt Disney, el Dràcula de la Universal i Superman I. La Guerra de las Galaxias va ser una experiència irrepetible. A l’escola tothom parlava de les aventures de Luke Skywalker, Hans Solo, la princesa Leia i Chewaaka. Va aparèixer un album de cromos en color que tothom tenia; els patis de les escoles anaven plens del fenomen de Star Wars. Després vindria, El imperio contraataca, la millor pel·lícula de la saga, i la primera que vaig anar a veure tot sol al cinema (l’any 1981). El 83 s’estrenaria El Retorno del Jedi, amb un final espectacular, però uns ewoks que sobraven. El que s’ha fet a partir d’aquell any no té res a veure amb els orígens de la saga. No val la pena ni de parlar-ne.
La millor: L’imperi contraataca. Episodi IV
La pitjor: L’amenaça fantasma. Episodi I.
Lluís Simon (Jabba the Hutt)
A la Universitat vaig tenir la mala pensada de matricular-me a semiòtica; assignatura que encara identifoco com una mena d’hivern nuclear amb atmosfera postapocalíptica. Només recordo una d’aquelles classes, i és gràcies a Star Wars i al senyor Vladimir Propp. Gràcies a aquest boltxevic, un erudit amb més barba que Lenin, vaig descobrir que tots els components bàsics de la trilogia de Lucas es basen en els contes populars russos. WTF direu? Doncs, podeu comprovar-ho a http://ca.wikipedia.org/wiki/Vladimir_Propp Que la força us acompanyi.
La millor: L’Imperi Contrataca.
La pitjor: El Retorn del Jedi (no tolero els hàmsters, perdó als ewoks)
David Ruiz (Han Solo)
La primera de les tres pel·lis autèntiques de la saga de Star Wars que vaig tenir la sort de veure i gaudir al cine va ser El Retorn del Jedi. Gastava set primaveres, i els meus oncles, que en aquell moment festejaven, em solien portar al cinema regularment. Per mi serà sempre la millor de totes; hi vaig descobrir la imponent banda sonora de John Williams, amb aquell començament espectacular al planeta Tatooine al palau d’en Jabba, vaig flipar amb el poder de la Força d’en Luke, la batalla sobre el niu de cucs gegants, el rescat d’en Han Solo petrificat, els làsers i sabres de làser, el duet còmic dels androides R2-D2 i C3PO, i l’eròtica Leia en biquini i amb cadenes al coll, que van motivar les meves primeres ereccions. Tot molt humit. Inenarrable. Vaig sortir del cine en estat de xoc, intentant desxifrar la falta d’informació fruit de no haver vist les dues primeres parts i, col·lapsat per aquell sublim final mutiseqüencial a tres bandes, al planeta Endor, a l’Estrella de la Mort amb el Falcó Mil·lenari intentant detonar-lo, i amb la lluita fratricida entre Luke, Darth Vader i l’Emperador. Era diumenge i encara ara recordo com es va fer d’insuportable l’arribada del següent divendres, dia en què el meu pare, com tenia costum, em donaria unes quantes pessetes (d’aquestes que ben aviat tornarem a veure circular) per poder anar al videoclub a buscar-les. No, no les vaig trobar fins dues setmanes més tard. En el seu lloc en vaig agafar una la portada de la qual em va fer molta gràcia: 1997: Rescate en Nueva York, la primera pel·li del mestre John Carpenter que vaig tenir el plaer de veure. Realment, ja havia sucumbit al costat fosc de la Força…
La millor: El Retorn del Jedi
La pitjor: La segona trilogia
Jep Soler (Ben Ovi-wan Kenobi)
El meu record de Star Wars és molt simple. Mai no he estat un admirador de la saga de George Lucas ni he jugat repetint frases del film o vestint amb túnica; a tot estirar, sé imitar el crit de Chewbacca quan les capacitats mentals estan afectades per alguna droga legal. Associo la pel·lícula a una sortida familiar. El vostre humil narrador és de poble, de la Garrotxa, i en aquella època les dues capitals estaven lluny. Per tant no anàvem gaire a la ciutat, i encara menys, per anar al cinema. Teníem un digne cinema de poble que recuperava films passat de moda, que per nosaltres eren nous de trinca. Per tant, a principi del 1978, a punt de fer set anys, hi vaig anar acompanyat pel meu germà i pels pares ens dirigírem a Girona per anar al cinema. Era una sorpresa. Era un regal. Va ser espectacular. Tot va ser una meravella, la pel·li, el lloc, la cua per entrar, llarguíssima, el temps d’espera ens feia pensar, al meu germà i a mi, que l’experiència que viuríem seria irrepetible. I ho va ser. Com totes les primeres vegades.
La millor: Episodi IV. La guerra de les galàxies.
La pitjor: Episodi III. La venjança dels Sith
Jordi Taulats (Darth Maul)
La guerra de les Galàxies em va fer entrar en el món de la ciència-ficció, l’Imperi contraataca va fer que me n’enamorés, i el Retorn del Jedi em va fer veure que George Lucas era humà.
La millor: L’imperi contraataca
La pitjor: L’amenaça fantasma (tot i que m’agrada Darth Maul)
Anna Vilaró (Princesa Leia)
El primer que vaig conèixer de Star Wars va ser tot el que en deia la gent i també el seu famós marxandatge. La primera pel·lícula que vaig veure va ser L’amenaça fantasma, que a causa de la meva curta edat i innocència em va meravellar. La cosa no es va acabar aquí. Passats els anys, el meu Han Solo particular em va fer descobrir la resta (les bones, eh?). No m’avergonyeix dir que no ocupen el meu top-ten però tot i així són un clàssic atemporal que cal veure, apreciar i venerar. La figura de Darth Vader és simplement fascinant. Un dels malvats més humans. El que em va agradar més va ser poder veure per primer cop la mítica escena de “Luke, jo sóc el teu pare” crec que és un d’aquells moments que mai em cansaria de veure. En canvi els ewoks desperten en mi un odi insà (sí, els trobo pitjors que en Jar Jar Binks, imagineu-vos!), cosa que segons els defensors més puritans de la trilogia, denota que no en sóc una fan autèntica.
La millor: Episodi V. L’imperi contraataca.
La pitjor: Episodi II. L’atac dels clons.
Per llegir el que en deia en Salvador garcia-Arbós, cliqueu aquí
Per llegir el que en deia el Col·lectiu bob Merrick, cliqueu aquí
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries