El Cinema Truffaut i l’ACOCOLLONA’T! organitzen avui una vetllada tribut al mestre del cinema fantàstic John Carpenter, amb la projecció de Christine i Escape from New York, dues de les seves obres més conegudes.
‘Christine’, per Jep Soler
Parlar de Stephen King és complicat. Tothom en sap alguna cosa i la majoria té una novel·la preferida i una adaptació cinematogràfica de referència. El vostre humil narrador ho adjunta tot en una: Christine. La novel·la va despertar les meves ganes de créixer, de deixar de ser un nen i convertir-me en un adolescent, d’anar a l’institut, de xulejar a les nenes, ser el mascle alfa del grupet. Christine va fer aflorar la mala llet, les ganes de rebel·lió i de lluita per uns ideals, que encara no havia construït però que sabia que quan fos més gran tindria.
Quan es va estrenar la pel·lícula de Carpenter vaig córrer al cinema per veure si el «cara de pizza» era tan lleig com deia en King, per comparar les imatges amb la meva imaginació quan en Cunningham canvia i passa a ser un heroi adolescent que controla l’entorn a pler i, sobretot, saber si la Christine era capaç de fer-me tornar a enamorar d’un Plymouth del 58. I tant que ho va aconseguir! El film de Carpenter conté moltes escenes inoblidables, sobretot el principi del film –quan el cotxe acaba de fabricar-se–, també les persecucions de venjança, l’escena de la gasolinera i, per damunt de totes, l’autoreconstrucció de Christine.
Suposo que això que diré pot sonar a sacrilegi: per mi Christine és la millor pel·lícula de John Carpenter, perquè manté un ritme sempre constant, la càmera està situada sempre en el lloc correcte i no perd la regularitat d’una obra mestra.
‘Escape from New York’, per Callahan Ruiz
Quan vaig veure per primera vegada aquesta obra mestra, enginyosa barreja d’acció i ciència-ficció, en VHS esclar, em vaig quedar clavat mirant el televisor, garratibat, sense moure un sol múscul fins que els crèdits finals van començar a desfilar al ritme del tema central de la inoblidable banda sonora obra del propi autor del film. Tenia set anys i crec que la visió d’aquesta Nova York desolada, regne hostil i propietat de punkies i mala gent, em va fascinar tant com la irrupció del propi ‘Snake’ Plissken (meravellós Kurt Russell), antiheroi insuperable, lacònic, un pèl taciturn, borni, barba d’una setmana, atípic fins aleshores. Tot plegat em va provocar una de les primeres ereccions que recordo. Eren els primers anys vuitanta i devorava sèrie B sense parar; el meu pare m’havia marcat de ben menut el camí d’Eastwood i altres tipus durs; el meu avi em va descobrir les garrotades de Bud Spencer i Terence Hill, i l’art de cardar hòsties amb gràcia. Però els gens em tiraven al gènere, i en aquest sentit John Carpenter i la seva Escape from New York van significar per mi una de les primeres grans portes d’entrada.
Aquest futur distòpic ple de missatges rebels (més actuals del que ens podem imaginar), s’escapaven de la meva comprensió, però amb l’estètica i la manera de narrar ja en tenia prou. No per casualitat, Carpenter és un dels millors narradors, no ja del cinema de gènere, sinó del cinema en general; la seva manera senzilla d’explicar històries i crear atmosferes, no són res més que autèntiques lliçons de guió, direcció i muntatge. No cal anar a l’ESCAC per adonar-se’n, per sort. El film, que imaginava un món postapocalíptic amb un estat dominador del tot, va ser un autèntic èxit comercial i va consagrar Carpenter com a director de culte. Després d’aquesta vindrien unes quantes obres magnes més, i l’Snake una segona vegada (fa anys que es parla d’una tercera, remakes i paròdies a part). El britànic Neil Marshall (per cert, un dels directors actuals que en els seus inicis més s’ha acostat a Carpenter) va signar l’any 2008 la incompresa per molts Doomsday, una versió molt lliure però alhora molt fidel i molt divertida d’Escape from New York, que l’incondicional de Carpenter, el vertader, ha sabut valorar degudament.
En definitiva, La Nit Carpenter del Cinema Truffaut i l’ACOCOLLONA’T! és una sessió doble presentada pel crític Pep ‘Snake’ Prieto que, a banda de confirmar la segona edició del mencionat festival durant les properes fires de Sant Narcís, oferirà una oportunitat única de veure en pantalla gran aquests dos clàssics de la sèrie B (vist que el gènere no existeix per les filmoteques si no ets dius Kubrick o Polanski), un cant a una manera de fer cinema que ja no tornarà, i un homenatge a un dels directors més grans de tots els temps. Digueu-me agosarat. O millor encara, digueu-me Snake.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries