Llegeixo sorprès com l’Albert Serra vol fer un film de 200 hores: Els tres porquets. El rècord Guinness, diuen els uns amb orgull, el súmmum del cinema realitat rebel català diuen els altres. Personalment no m’han interessat els films de l’Albert Serra. Els trobo avorrits i amb poca substància. El director, amb una clara predilecció per André Bazin. ha estat encastellat a Cannes i a Catalunya. Els espectadors no han fet més que remoure’s a la butaca. Cinema per minories? Aguantar plànols llargs sense que passi res és sempre un acte heroic disfressat d’intel·lectualisme. Sí, hi ha nombrosos exemples de films que volen captar l’essència del nostre món. Però són obres d’art. I l’Albert Serra, malauradament, no ha fet mai una obra d’art.
Una obra d’art és La soga, d’Alfred Hitchcok. Com tots sabeu, La soga es va rodar amb la tècnica del pla seqüència (pla escena, per alguns teòrics). Hitchcock va aconseguir sens dubte el virtuosisme de crear un muntatge interior dins del pla mitjançant la precisió dels moviments de la seva estimada dolly. Noel Burch ho va explicar molt bé al seu llibre El tragaluz del infinito:
«The rope es, por otra parte, una rigurosa demostración de la tesis de Eisenstein según la cual es posible recrear el montaje clásico en el interior del plano secuencia, únicamente mediante las estrategias del movimiento y del encuadre.» (p. 253)
La fascinació dels crítics de Cahiers per Hitchcock (com ara Eric Rohmer en el seu article El gusto por la belleza) es va veure refermada per l’ambició tècnica a La soga ja que semblava que reafirmava la tesi del binomi cinema realitat d’André Bazin. La pel·lícula, però, es basava en la fragmentació indirecta d’un muntatge centrat en el moviment de la càmera dins del pla seqüència, fent servir diverses capes de densitat narrativa. La soga és, així, un llarg pla que transcorre en un espai concret (l’apartament) en un temps concret (coincidint el temps del film amb el temps real), i el director es dedica al ritme intern per crear una gran obra cinematogràfica.
Si agafem els films de l’Albert Serra veurem que aquest ritme intern és inexistent. Al contrari. El seu cinema es basa en la matxacona idea que el pla seqüència no trenca amb la realitat que ofereix el muntatge. La seva mania per la profunditat de camp amb llargues i avorrides panoràmiques (que casaven molt bé en el cinema d’Orson Welles, William Wyler, Jean Renoir, els neorrealistes, el senyor Flaherty i Sokurov) és d’una buidor esfereïdora ja que la teoria domina, en el seu cas, sobre tot el procés narratiu i crea un embolcall artístic superficial.
L’anomenat cinema realitat és, però, del tot vàlid. Àngel Quintana a Fábulas de lo invisible compara els novel·listes naturalistes (Balzac i Zola) com els grans influents del cinema de mirada pura (Ozu, Stroheim, Oliveira i Abbas Kiarostami). Per André Bazin (¿Qué es el cine?) els muntatges fragmentaris de Kulechof, S.M. Eisenstein i Abel Gance no ens mostren l’esdeveniment sinó que l’al·ludeixen. Per tant, tenen una mirada contaminada. També Tarkovsky aniria per aquest camí, dient que l’únic ritme possible d’una pel·lícula sorgeix en analogia amb el temps que transcorre dins del pla. No amb el muntatge.
Jo estic d’acord amb totes aquestes teories sempre que es faci bon cinema i no es porti a un nivell d’intel·lectualisme conservador insuportable. Recordem, a més, que moltes vegades aquesta absència de muntatge (sobretot en el cine de Kiarostami) no és més que una mirada occidental idíl·lica d’uns països (l’Iran o l’Índia) que sovint, i per falta de recursos tècnics i pressupostaris, no poden jugar amb la riquesa de rodar diversos plans i escenes com les grans produccions americanes.
Grans obres d’art s’han creat en què el pla es manté durant hores a la pantalla (Orson Welles amb Sed de mal). És una manera de captar la realitat. Si en literatura Zola escrivia llargues descripcions sobre cada un dels detalls que observava, benvingut sigui. Però en literatura també tenim Raymond Carver (per posar un exemple) que buidava d’adjectius i descripcions les seves històries curtes i construïa la seva particular visió de la realitat.
Muntatge o no? Plans llargs o no? Si els bazinians segueixen enclaustrats en una teoria sobre el món i el cinema ja obsoleta és el seu problema. Jo tinc una proposta bastarda ben simple: el dia de l’estrena del film de 200 hores (uns 8 dies?) lliguem els espectadors a les butaques fins al final de la projecció. Que no beguin ni mengin ni vagin al lavabo per tal que mantinguin sobre la pantalla una mirada del tot pura.
És un experiment més que podem fer per tal que el cinema català avanci pels camins cahieristes de la realitat.
Filmar aquest experiment també podria acabar essent una autèntica obra d’art.
I de passada no contaminem res.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo