La mort de Richard Lynch ha deixat consternada la comunitat friqui internacional sense excepció. Les pronunciades cicatrius de la seva cara (repugnants i terrorífiques) que es va fer al Central Park, quan es va cremar el rostre ell sol, intoxicat amb LSD, varen traumatitzar tota una generació de nens i nenes nascuts als setanta que, sense voler-ho, se’l trobaven com a antagonista malèfic en una infinitat de sèries i films. Més de cent cinquanta productes audiovisuals, entre ells papers importants a Buck Rogers, Starsky i Hutch i l’original Battlestar Galactica, el varen fer famós però va ser Invasion USA (1985) el film que el va fer entrar en el regne dels personatges més odiosos i, a la vegada, admirats, de la constel·lació dels monstres estrafolaris.
Jo em pregunto: qui no es pot emocionar davant d’una escena com aquesta en què el senyor Richard, fent el paper de soviètic odiós, es dedica a rebentar mansions dels suburbis de Miami amb un llançagranades? Film reaganià fins al moll de l’os, en Richard serà exterminat per Matt Hunter (Chuck Norris); l’amèrica capitalista, com a Aurora roja (1984), ha estat finalment salvada del terror comunista. Però les cicatrius de la bèstia segueixen presents en les ments dels adolescents de l’època, amb un Lynch que no para de fer pel·lícules.
La dècada dels noranta el porta a treballar en produccions menors. El terror i la ciència-ficció durant aquests anys és una autèntica porqueria, però ell ha de menjar. Alguns exemples:
Aligator II: the mutation (1991)
Trancers II (1991)
Puppet master III: Toulon’s revenge (1991)
Cyborg 3: the recycler (1994)
El policia escànner 2: La venjança de Volkin (1994)
Terminal virus (1995)
L’any 1999 el vàrem veure al revival de Battlestar Galactica i Rob Zombie el va dirigir a Halloween (2007). La seva última pel·lícula, en postproduccció (i també de Rob Zombie), The lords of Salem (2012) no va ser un camí de roses. A la revista americana ( i extremadament terrorífica) Fangoria ens explica en una de les seves últimes entrevistes les dificultats i complicacions que va tenir per treballar a causa de la seva edat avançada:
«Sóc més vell ara. No puc aguantar després d’una determinada hora. No tinc prou força per quedar-me tard a la nit com quan era més jove. Tot això et crema, a la meva edat.»
Richard Lynch (12/02/1936- 19/06/2012)
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo