No sabia si entrar al cinema amb les mans alçades, però vaig decidir arriscar-m’hi tot i saber que hi trobaria John Wayne.
Àgil, agressiu, solitari i insaciable, aquest és el personatge que el gran mestre John Ford ens presenta al western Centaures del Desert (The Searchers, 1956). És un film inspirat en la novel·la d’Alan Le May, que va suposar una revolució narrativa per al món cinematogràfic; i que aquests dies podem recuperar en alta definició als cinemes Verdi de Barcelona i Madrid.
No vaig arribar al cinema cavalcant, però m’hauria agradat fer-ho al més pur estil Wayne, aixecant tanta pols com sigui possible. Només ell és capaç de preveure a quina hora l’atacarà l’enemic, per poder-lo esperar amb l’arma a punt de mira. El film ens fa viatjar per paisatges de postal a Monument Valley, mentre els seus protagonistes lluiten per rescatar la seva neboda (Natalie Wood) raptada pels indis. The Searchers aconsegueix que mentre estàs assegut a la butaca puguis viatjar en el temps a través de la història del cinema. John Ford crea una exquisida combinació tècnica i artística, amb la utilització de la veu en off i el so, la profunditat de camp i el primer pla, a través de l’acció. I amb un muntatge que per l’època de què es tractava, va deixar fora de joc públic i crítics. Quin tros de cowboy, en Ford.
Al bell mig del desert, fins i tot un enterrament pot ser assaltat, i una vaca morta pot ser tant alarmant com pels qui coneixen Corleone, trobar-se un cap de cavall dins el llit. Més enllà dels trets heroics i èpics del relat, The Searchers convida les ments adormides a conèixer virtuts i misèries de tota una nació, i a reflexionar-hi. Els personatges fan una profunda introspecció als valors i als deures. Però dins la tragèdia, també hi trobem diàlegs hilarants, i frases cèlebres pròpies dels qui es poden beure tequila d’un sol glop, dins una cantina de mariachis.
Tot i no haver estat premiada al seu moment, anys després The Searchers ha estat elogiada per grans cineastes fins al punt que els ha inspirat a crear la narrativa de les seves obres. Recordeu Travis, a Taxi Driver? Martin Scorcese també presenta una ànima solitària que persegueix el rescat d’una dona. I Luke a La Guerra de les Galàxies? George Lucas ens presenta una escena en què el personatge troba la casa en flames amb els seus tiets sense vida, i provoca que Luke decideixi fer camí amb la intenció d’enfrontar-se amb l’enemic algun dia. I és que resulta impossible no retre homenatge a una obra com la de Ford.
Vaig sortir del cinema vibrant amb la música de Max Steiner, però no vaig trobar la manera de sortir-ne a cavall ni de beure’m un tequila d’una glopada. Em sentia amb deute amb Wayne. Ell deia que un humà cavalca fins que el cavall mor, i després continua caminant. Això sí, tot és qüestió de la pols que aixequis.
