La figura de l’investigador especialitzat en fenòmens paranormals, més enllà del popular parapsicòleg, l’home de ciència vist per exemple a Poltergeist (Tobe Hooper, 1982), L’ens (Sidney J. Furie, 1982), o la més recent i enginyosa Insidious (James Wan, 2010), fa temps que és tot un clàssic no només del cinema sinó també de la televisió, la literatura, els còmics i els videojocs. De fet, s’acaba d’estrenar Dylan Dogg; los muertos de la noche (Kevin Munroe, 2011), clar model d’aquesta alternativa d’investigador clàssic que, en to còmic i amb un elenc actoral inigualable, ja van popularitzar Els caçafantasmes (Ivan Reitman, 1984) al bell mig de la dècada d’or del fantàstic, i que s’identifica perquè afegeix al coneixement científic o esotèric de fenòmens paranormals un cert domini de l’acció, fet que en ocasions l’acosta, doncs, a un perfil més detectivesc, policíac i fins i tot militar. El film de Munroe és una adaptació infumable d’un còmic signat per l’italià Tiziano Sclavi a la dècada dels vuitanta, barreja de cine noir amb éssers de la nit; sens dubte amb un molt millor pòsit. La funció fílmica desentona absolutament en tot, però sobretot en l’elecció del personatge principal, amb un imberbe Brandon Routh, àlies Superpaquet, com a gens probable ni creïble Dylan Dogg. Prescindible totalment. Serveixi aquesta infàmia de film, però, per fer un repàs a la figura del detectiu de fenòmens paranormals, personatge normalment solitari, dur, de poques paraules, tan coneixedor del món criminal com del sobrenatural i obsessionat normalment a trobar la veritat en funció de la major o menor estima que tingui per la seva vida, pels diners i pels traumes que sempre arrossega. No hi són tots els que ho són, però els que hi són ho són tots.
Un dels primers exemples coneguts és el doctor Abraham van Helsing, el madur caçavampirs creat per Bram Stoker a la novel·la romàntica Dràcula (1897), una barreja entre home de ciència i caçador, centrat més en la troballa i aniquilació de nosferatus, cert, però que ha contribuït amb força en la definició del detectiu d’allò paranormal. D’entre tots els Van Helsing, cal destacar la versió Hammer de Peter Cushing, i també la seva paròdia, l’entranyable Peter Vincent de Nit de por (Tom Holland, 1985), interpretat per Roddy McDowall. Menció a part em mereix Jack Crow (James Woods), impagable succedani de Van Helsing, per rude i cínic, a la Vampirs, de John Carpenter (1998), possiblement la última gran pel·lícula del mestre novaiorquès. Amb un toc molt més teen i per tant desimbolt, Josh Whedon, director de la recent Los vengadores, va crear, a partir d’un telefilm fallit, Buffy cazavampiros, que va explotar aquest perfil a la televisió (1997-2003) amb molt d’humor i sobretot amb les corbes de la menuda i deliciosa Sarah Michelle Gellar.
Tornant al còmic, John Constantine, fill d’Alan Moore i per tant nascut també als vuitanta, és un altre gran referent del detectiu combatent dels fenòmens paranormals més obscurs; enemic de dimonis i altres éssers foscos, amb certs poders sobrenaturals i personalitat autodestructiva, va viure amb Constantine (Francis Lawrence, 2005) una reencarnació fílmica molt respectable en el cos d’un sempre limitat Keanu Reeves. Dels videojocs, el gran referent és el detectiu Edward Carnby, aquella mena de mercenari caçamonstres indolent d’Alone in the dark, survival horror de culte dels noranta (de fet, va ser el videojoc que va inaugurar el subgènere), que no va quedar exempt d’una desafortunada adaptació fílmica (Christian Slater n’era la cara visible) orquestrada per l’infame Uwe Boll l’any 2005, enemic públic per aberracions com ara House of the dead (2003), la penosa adaptació del popular shooting game, i vencedor alhora del Razzie al pitjor director l’any 2008 per… tres pel·lícules! Tunnel rats, En el nom del rei i Postal. Tot un rècord. L’adaptació de la saga zombi Resident evil (Paul W.S. Anderson, 2002) l’esmento només per horrible i per haver traït al cent per cent l’essència detectivesca i la histèria malaltissa que desprenia l’insuperable joc original. Amb molta raó, el mestre George A. Romero va refusar dirigir l’adaptació adduint que era impossible acostar-se a l’emoció del joc. El que va venir a continuació, tots ho sabem. Per desgràcia.
Peter Jackson, gran promesa del fantàstic que finalment s’ha quedat en això, en gran promesa, va signar Agárrame esos fantasmas (1996), magnífica i entranyable comèdia amb l’icònic Michael J. Fox, que donava vida a Frank Bannister, una barreja entre detectiu i mèdium traumatitzat per la mort de la seva xicota, que havia de resoldre una sèrie assassinats d’esfereïdors comesos des de l’altre barri per un fantasma psicòpata. L’excelsa barreja d’humor i terror que ja havia explotat també anteriorment i exitosament al festí gore Braindead, clínicament morta (1992), el va arribar a batejar com el nou Sam Raimi. Un miratge, res més lluny de la realitat.
* Continua a De Neil Howie als germans Winchester, detectius d’allò paranormal (II)
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat