Utilitzar un dictador per fer broma no és nou, des de l’humor subtil de Chaplin a El gran dictador (1940) fent de Hitler, passant per l’animació de South Park (1999) amb Sadam Hussein, o Kim Jong Il a Team America (2004) fins a arribar a Albert Serra amb la seu curt/homenatge Fiasco (2008) a El gran dictador, de Chaplin. Perdó! El curt de Serra no era humor, era un error. Aquest any s’acaba d’estrenar El dictador el darrer treball del duet format per Larry Charles i Sacha Baron Cohen.
Quan s’acaba de veure El dictador queda una sensació de déjà vu. S’assembla massa als seus antecessors Bruno i Borat, sobretot amb el tipus de bromes sexistes, racistes, políticament incorrectes i antisemites. Queda clar que aquest estil ha caducat. En les anteriors pel·lícules funcionava com una càmera oculta, encara que podria ser falsa, i els personatges interpretats per Baron Cohen sorprenien els seus companys de repartiment amb situacions absurdes que creaven reaccions divertides i passades de volta.
Amb El dictador ja no funciona aquesta manera de fer riure, tothom coneix Baron Cohen (encara que va sorprendre alguna despistada durant la cerimònia dels Oscar d’enguany tirant-li les presumptes cendres de Kim Jong Il al damunt), i s’han decantat per fer un film amb actors professionals (perdó, també hi apareix Megan Fox) i amb uns diàlegs que deixen de banda l’espontaneïtat.
Alguna vegada, poques pel meu gust, gaudim de gags molt divertits (quan el dictador assisteix a
un part o quan es masturba) que provoquen rialles generalitzades, les altres són situacions ja vistes i viscudes en els seus treballs anteriors que dibuixen un somriure a la cara dels espectadors, i prou.
Tot el film està pensat per al lluïment de Sacha Baron Cohen, que està perfecte en el paper de dictador curt de gambals, egocèntric i enamoradís que defensa la dictadura per sobre de tot. Magnífic monòleg explicant els avantatges de l’estat dictatorial davant de l’ONU, demostrant que les nostres democràcies no difereixen gaire de les dictadures establertes, sobretot quan se centren en temes econòmics i socials.
La pel·lícula no té més: una hora i vint minuts de gags enllaçats per una trama fluixa però entretinguda que intenta, per sobre de tot, provocar. Es posa amb els jueus, amb els americans, amb els polítics, amb els xinesos, amb els àrabs, amb les dones, amb els hippies, amb els ecologistes… amb tothom.
L’estil és clar, com que no pot sorprendre ha d’elevar la magnitud de les bromes i fer-les més pesades. De fet també repeteix gags dins la mateixa pel·lícula, i provoca exclamacions de decepció en el públic. La imaginació s’ha acabat. Una retirada a temps és una victòria, encara que sigui d’un dictador.
Autor: Jep Soler
L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/jepsoler
- Facebook: https://www.facebook.com/jep.soler.1