Brandon és un executiu d’una empresa de Nova York atractiu, elegant i pulcre. També és addicte al sexe, i en aquest aspecte resulta impecable. En tots els sentits. Porno, masturbacions, prostitutes, relacions ocasionals… sexe i més sexe, i només sexe, és l’únic que fa rutllar el seu món. Res més. La visita de la seva germana, tan expansiva com inestable, li ho trastoca tot. Tot.
Amb aquestes quatre línies es podria sintetitzar l’argument de Shame, la nova pel·lícula de Steve McQueen, que, després de la no menys polèmica Hunger (2008), ens regala un dels films més suggeridors de l’any. Lluny de seduir l’espectador amb grans dosis de sexe, el jove director britànic l’atrapa una vegada més mitjançant la seva capacitat per captar i reflectir els abismes de la complexitat humana, evitant caure en les trampes del cinema més comercial.
No resulta fàcil, ni de bon tros, endinsar-se en els llocs més recòndits de l’ànima humana i dibuixar-ne un retrat més enllà de la superficialitat. Com a Somewhere, de Sofia Coppola, McQueen també demostra el domini d’aquest gènere com a tal que seria el retrat cinematogràfic, entès, com en altres disciplines artístiques, com la representació d’una persona amb la voluntat de mostrar el seu aspecte, la seva personalitat i el seu estat d’ànim. El seu personatge, Brandon (encarnat magistralment per Michael Fassbender), com el Johnny Marco del film de Coppola, és una altra ànima en pena, perduda tant físicament com emocionalment en una urbs americana; atrapada en una espiral d’autodestrucció que sembla no tenir fi.
És veritat que és un addicte al sexe, com podria ser-ho a qualsevol altra cosa. En aquest aspecte, no deixa de ser una nova representació d’un altre animal de ciutat, un verdader depredador urbà que, com aquell Patrick Bateman que tan bé va saber radiografiar Bret Easton Ellis per allà els vuitanta amb American psycho, no deixa cap oportunitat ni objecte del seu desig per sadollar la seva inquietud vital a través de l’única vàlvula d’escapament que coneix, en el seu cas el sexe (i no pas la tortura i l’assassinat com en el cas de l’esmentat Bateman). Respecte a més punts de coincidència, Brandon també és un yuppie, d’imatge impoluta i emocionalment hermètic, incapaç de mostrar emocions més enllà de quan exerceix la seva irrefrenable passió. Tanmateix, en un dels moments més commovedors d’aquesta dramàtica història, el protagonista no pot evitar deixar caure una llàgrima quan la seva caòtica germana (interpretada brillantment per Carey Mulligan), amb la qual manté una relació al caire de l’incest, canta una versió de New York, New York que només algú que viu entre tenebres podria haver interpretat. Aquest moment emotiu marca, sens dubte, el canvi de rumb irreversible que emprendrà el personatge, abocat definitivament a un imparable descens als inferns.
Rodada amb talent i estil, a través de plans llargs, amb contenció visual i molts silencis només puntuats per una excelsa banda sonora, Shame no és una pel·lícula apta per a tots els gustos. Però, més enllà de la temàtica, aconsegueix perfilar el retrat d’un home que, com tants altres, no ha sabut trobar el seu camí en una societat voraç, que pot oferir tot allò que un vol però que també, talment com un Faust personificat, es pot emportar un bé molt preuat: l’ànima.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn