La versió dolenta de "300"

Spartacus Blood and Sand ha estat una de les novetats nord-americanes d’aquest any per a la petita pantalla. Després d’haver vist el primer capítol, un ja s’endú la impressió sobre quins són els trets característics de la sèrie. La història és hiperconeguda i el guió és el de menys. Per tant no us espereu un Lost o un The Wire o un The Sopranos (reconec que sempre acabo mencionant els mateixos referents, per alguna cosa serà). Aquí el que importa són els efectes visuals, la sang i el sexe.

Spartacus és un producte violent, que ningú no s’enganyi, on les escenes d’acció s’han rodat amb un estil semblant al de la pel·lícula 300. A mig camí entre la realitat, el còmic i l’ordinador. Però ja se sap que qui intenta imitar sovint fracassa i Spartacus n’és un bon exemple. Es queda a anys llum de 300 i en cap moment aconsegueix traslladar a l’espectador aquella sensació d’espectacularitat que ens aporta la cinta de Zack Snyder. Lògicament Spartacus té menys pressupost que 300, però crec que sincerament haurien pogut fer alguna cosa més. La sèrie, produïda per Sam Raimi, també ens intenta ensenyar la vida quotidiana que tenien els gladiadors i la ciutat de Roma, però és clar tampoc no es pot ni comparar amb la gran producció Roma. Tot i aquest negativisme que es desprèn de l’article, intentaré veure algun capítol més de Spartacus, aprofitant que estem en període d’estiu i que encara han d’arribar les novetats de la tardor vinent com l’esperadíssima, almenys per un servidor, nova temporada de Dexter.