De mica en mica, com és natural, una generació d’actors se’n va anant. No és que sigui un nostàlgic, però cal valorar figures que, en una Espanya grisa, es van encarregar d’aportar una mica de color i vitalitat. Sancho Gracia (Madrid, 27 de setembre de 1936 – Madrid, 8 d’agost de 2012), un actor de caràcter com pocs, un robaplans si feia de secundari -només cal recordar-lo a 12 homes sense pietat-, forma part inequívocament de tota una generació que va créixer a cavall de McCloud -aquest a Taos, Nou Mèxic- i el que ens ocupa, Curro Jiménez, el bandoler de bandolers. Es tracta d’una gran sèrie ideada per Gracia, amb factura de western, on els francesos eren els dolents -com el xèrif de Nottingham, per cert-; un treball, a més, amb rivets de films de capa i espasa -gran homenatge amb El Fraile- que va bastir un producte digníssim, amb un factura impecable -i moderna- per a l’època i que va ajudar a convertir la tele en un espectacle que era pura diversió.
I aquí és on Gracia és el gran self made man que aposta per potenciar un tema, en aquest cas espanyol, que té molta part de mite, però que ell passa pel sedàs de l’espectacle ben fet, com ens tenien acostumats altres sèries estrangeres. Actor dinàmic com pocs, només ell podia fer de D’Artagnan a la televisió, a l’espai de la novel·la, i qui sap si també només ell ens podia oferir aquell gran paper a 800 balas, homenatge d’Álex de la Iglesia a l’spaghetti western. Home de rialla sorollosa i veu profunda i un pèl rogallosa, Gracia ha estat molt més que el bandoler Curro Jiménez, o el protagonista de Los camioneros, la seva segona sèrie mítica, perquè representa tota una generació d’actors honestos, discrets, treballadors i, molt especialment, coherents amb la seva feina. De fet, és aquella generació d’actors artesans, que fabricaven cada paper ajudats per les seves pròpies limitacions i que, quan actuaven, eren ells sobre el cavall i mossegant la pols a terra, quan queien.
Ara els grans actors, com ell, que marquen una generació, van morint; d’altres ja simplement no hi són -Alexandre, Bódalo, Vázquez, Rodero-, però no hem d’estar tristos, no. Ens queda el seu treball, el seu record i, també, la nova fornada de talents que van sorgint i que en prendran el relleu, com ha de ser, com sempre ha estat i sempre serà. Llarga vida a Curro, llarga vida a Gracia, llarga vida a l’ofici d’actor.
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas