Hi havia una vegada, fa molt de temps, una època en què el cinema feia reviure éssers mitològics o estranys i els actors, durant els rodatges, els podien mirar a la cara sense haver d’enfrontar-se a una pantalla de color verd. Eren interpretacions que es creaven mentre tenien davant seu una cosa, un ésser, encara que fos mecànic, que els replicava. Un giny que, en el fons, també actuava. Alguns meravellosament construïts, d’altres autèntiques joies infantils de la sèrie B, si voleu, però tots ells ens desperten simpatia i enyorança. I com a modern Prometeus del cinema tenim Carlo Rambaldi, el qual va dissenyar molts d’aquests animatrònics. Quan en el film Alien (Ridley Scott, 1979), el monstre mirava, obria la boca i treia aquella llengua que li acabarà foradant el crani, l’actor el tenia davant seu. I, tot això, va ser obra de Rambaldi. Ara tot això, aquest món en vies d’extinció, sembla que va passar fa una eternitat. En relativament pocs anys, el cinema ha evolucionat de la mà de George Lucas cap a estranys i, en alguns casos, pastellats mons digitals; uns mons on els monstres més impossibles neixen, creixen i es multipliquen des d’un ordinador. Ara és relativament fàcil fer la humanitat en perill (Them!, Gordon Douglas, 1954) i emplenar la pantalla de formigues. Abans, no. El gran Spielberg va dir de Rambaldi que no va defallir mai davant del que semblava impossible: fer real ET, l’extraterrestre (Steven Spielberg, 1982) i que, a més, amb un pla de fabricació demencial va entregar el ninot abans de termini. De fet, ja havia dissenyat, i també per al mestre –i això és per al Jep Soler–, els d’Encontres a la tercera fase (1977)
Fa pocs dies Carlo Rambaldi (15 de setembre de 1925 – 10 d’agost de 2012) ens va deixar. Per aquells que no ho saben va ser, a banda del pare d’ET; el que va convertir en veritable carn mecànica el malson ideat per Hans Ruedi Giger a Alien –pel qual va guanyar el seu segon Oscar–, Rambaldi va ser qui es va aventurar amb una empresa impossible: fer real, a mida natural, el King Kong (John Guillermin, 1976) de l’il·luminat productor Dino de Laurentis –amb què va guanyar el seu primer Oscar. Amb De Laurentis va tornar a treballar en la impossible adaptació de Dune (1986), del no més extravagant David Lynch. A Itàlia, d’on era originari i on, de fet, va viure pràcticament sempre, va dissenyar un drac de més de 16 metres i els gossos seccionats a Una lucertola con la pelle di donna (1971) li van sortir tan bé que el van denunciar per maltractaments. Aquests van ser els inicis d’un artesà voluntariós que no es va rendir mai davant del que semblava impossible. A manera de modern Prometeus, doncs, va substituir les artèries per cables i els músculs per relés.
Carlo Rambaldi simbolitza, doncs, la desaparició d’una manera de fer cinema. Un cinema que es fer gran, entre molts altres, amb l’avui nonagenari Ray Harryhausen i que va sublimar el també gran i desaparegut Stanley Winston (7 d’abril de 1946 – 15 de juny de 2008), que va agafar el relleu de Rambaldi a la també extraordinària Aliens (James Cameron, 1986 ) i es va convertir en el rei de l’animatrònica. Amb ells, a poc a poc, es va girant full a una època en què els decorats, tot i que eren de cartó pedra, es podien tocar, i en què el bestiari, mogut a distància per infinitat d’operadors –com ara la cara de Kong, sense anar més lluny–, es convertia en carn, de plàstic si voleu, però real i física com segurament ja no serà, si més no, no d’aquella manera. Hi havia una vegada fa molts de temps…
(Podeu veure un vídeo homenatge a Carlo Rambaldi al Tumbrl d’Els Bastards)
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas