Va ser a principis dels noranta quan vaig començar a sentir que la meva afició pel cinema anava molt més enllà de passar una bona estoneta mirant una pel·li. Directors com ara Sergio Leone, Don Siegel, John Carpenter, George Lucas, Tobe Hooper, Steven Spielberg, Robert Zemeckis, i actors com ara Clint Eastwood, Charles Bronson, Kurt Russell i un jove Bruce Willis, entre d’altres, ja s’havien encarregat de fer créixer en mi la llavor del cinèfil malaltís, que començava a aflorar precisament amb el canvi de dècada. Recordo que vaig llegir al diari que s’estrenava el film L’últim boy scout, del director de la no menys mítica Top gun, pel·li, aquesta, que com a bon púber preadolescent als vuitanta, em va encantar. Per aquella època jo ja era un fan incondicional de Bruce Willis, i no precisament pel seu ja immortal paper de John McLane, que també, sinó pel del genial i oblidat per molts rol de David Addison a Luz de luna, magnífica sèrie sobre la guerra de sexes amb un toc detectivesc, totalment reivindicable, imprescindible, obra mestra del demiürg Glenn Gordon Caron. La possibilitat de veure Willis, antiheroi d’acció amb uns inqüestionables dots per a la comèdia i la interpretació en general, m’excitava terriblement. Vaig anar al Cinema Parc de Figueres amb el meu amic, i enyorat company de pupitre al batxiller, Àlex Amador (casualitats de la vida, ha acabat vivint a escassos quilòmetres d’on viu Joe Hallenbeck al film). Recordo haver-li comentat a l’entrada que tenia la sensació que estàvem a punt de veure una pel·li de culte. No em vaig equivocar. Si haguéssim estat gais hauríem acabat la nit coronant-la al més pur estil Queer as folk, però no, vam créixer intercanviant-nos còpies VHS pirates de la Traci Lords. Impossible. Tot i així, aquella ha estat sempre la nostra pel·li.
Tornant al tema, el film va ser un d’aquells que, en la meva primera etapa revisionista de films i cineastes, més em va marcar; cinema negre, policíac, detectivesc més ben dit, amb un prota molt dur, antiheroi taciturn, amb un accidental company de fatigues, el típic negre divertit que marcaven llavors (i ara també) els cànons del gènere, amb un no menys genial Damon Wayans. Per acabar-ho d’adobar sorgit tot del guió insuperable de Shane Black (director de Kiss kiss, bang bang) ple de diàlegs àgils, divertits i punyents, i amb un sac d’inesborrables frases lapidàries («el agua moja, el cielo es azul, las mujeres tienen secretos…», «el funky es una mierda, te cobraré por aguantarlo»), tot plegat un llibret que és una autèntica meravella, i adaptat amb savoir faire a la gran pantalla per Tony Scott. Dos anys més tard va arribar True Romance (Amor a boca de canó), aquest cop amb un guió de Quentin Tarantino, tot molt més subtil, amb menys acció (Tarantino no n’ha sabut mai, d’escriure acció, lo seu són els diàlegs, és clar) però igual de negre, ambientada en un Los Angeles dominada per una nova i més histriònica fauna gangsteril, allunyada per sort de la típica, tòpica i esgotadora màfia italiana de sempre, la dels pesats d’en Ford Coppola o Scorsese, per exemple. Meravellosa cinta amb una superba banda sonora de Hans Zimmer, que coronava el film amb un to agredolç, nostàlgic, entranyable.
Arribats a aquest punt, atesa la tràgica desaparició de Tony Scott, un intenta resumir el seu estil, veure el perquè a la seva admiració; era un dels reis de l’entertainment digne, directe i sincer, concretament dels thrillers d’acció, hàbil muntador (fruit dels seus orígens en el món publicitari) i sobretot un excel·lent narrador d’històries, (reivindicables seves són, a part de les ja esmentades, L’ànsia, Superdetective en Hollywood II, Revenge, Marea Roja, Enemigo público, Spy game, El fuego de la venganza, i Déjà vu), cosa que el va convertir en un dels grans directors dels vuitanta i els noranta. Potser no va ser director de gaires excel·lents, d’acord, però era un abonat al notable, un artesà de Hollywood, un dels seus últims boy scouts. Créixer a l’ombra de Ridley Scott, segurament més artístic i profund però en conseqüència molt més espès i sense tanta precisió d’estil, va ser el seu gran handicap. Definit per molts, la majoria cahieristes –i amb més mala llet que cap altra cosa– com «el germà comercial» dels Scott, com a bon bastard ho contrarestaré dient que sobretot, per mi, era el germà bo, el bastard, el de veritat. Afegeixo al respecte unes encertadíssimes paraules d’Àngel Sala, crític de cinema i director del Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges, publicades ahir mateix al seu facebook sobre la figura de Tony Scott: […] «Sí s’estudiés el cinema de gènere amb una mica de serietat, i la influència decisiva que ha tingut en l’evolució del Hollywood actual, no hagués estat necessari repetir mil i una vegades la importància de Tony Scott, com la de John Badham, Milius, Mctiernan, Verhoeven, Hyams, Hill … i tants d’altres! Encara estem a temps. Que no passi com amb Allan Dwan, Michael Curtiz, Delmer Daves, Phil Karlson, Gordon Douglas, Don Siegel, Sam Fuller, John Sturges… Que molt temps després de morts han hagut de ser rescatats». Pell de gallina.
I per acabar, no se m’acut millor manera d’acomiadar al gran Tony que a la manera bastarda, a la manera de Joe Hallenbeck, en aquell moment de L’últim boy scout en què el ja també mític detectiu entra al seu cotxe conscient que les coses no van com voldria, i fa un acte de reflexió en veu alta, mirant-se amb càustica condescendència al retrovisor: «No t’aguanta ningú. Tothom t’odia. Ells s’ho perden… Somriu, cabró!».
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat