Oliver Stone sempre ha estat perseguit per la polèmica, ja fos a cada estrena de les seves pel·lícules o a través de les paraules expressades en declaracions que han fet trontollar la seva figura en més d’una ocasió.
El guanyador de dos Oscar serà premi Donostia i el guardó arriba en un moment clau als seu país d’origen, els Estats Units, que es troben en plena campanya electoral. I és que la política ha estat un dels motors principals dels seus films. L’Stone més interessant i més brillant ha estat el que s’ha atrevit a explicar el tarannà nord-americà des de diferents punts de vista, en ocasions mostrat d’una manera visceral i cruel, d’una manera molt crítica amb la seva política interna i exterior. Films com JFK, Nixon o W. en són la mostra més evident, amb el retrat d’algunes de les figures més controvertides del primer pla polític; però no podem oblidar Wall Street o Natural born killers (Assassins nats), on la seva mirada se centra en altres elements de poder, com ara la classe econòmica o la mala influència de la televisió i els mitjans de comunicació.
Però aquesta mirada interna del país també l’ha sabut extrapolar per parlar de conflictes i problemàtiques que han esquitxat la política nord-americana arreu del món. L’exemple més evident és la trilogia sobre la guerra del Vietnam amb Platoon, Nascut el 4 de juliol i Entre el cel i la terra, que li van servir per aconseguir dos Oscar i el reconeixement internacional. Sense oblidar Salvador o Comandante, que mostren el seu interès per, sempre des del seu particular punt de vista, parlar de figures controvertides que admira i que col·loca a la pantalla donant-los una nova dimensió.
Malgrat alguna “gran” ensopegada com poden ser Alejandro Magno, World Trade Center o la segona part de Wall Street, Stone ha estat un dels cronistes de la història nord-americana més importants del panorama audiovisual diguin el que diguin. Potser només per això ja es mereix el reconeixement que rebrà al Festival de Sant Sebastià.
A través de la seva filmografia hem pogut veure com només els mateixos nord-americans són capaços de fer una autocrítica en tota la seva magnitud. A hores d’ara, crec que és impensable que algú del panorama cinematogràfic del nostre país sigui capaç de realitzar un film sobre els conflictes polítics que vivim (que no són pocs). Més aviat, penso que ningú s’hi atreveix, cosa que diu molt de la nostra indústria.
