De tant en tant, no gaire sovint per desgràcia, aquell cinema independent que no intenta vendre fum ni pamflet intel·lectualoide, ens regala alguna petita joia. The guard (El irlandés) és una d’aquestes. Petita perquè és evident que és una producció de pressupost molt ajustat, i joia perquè en funció d’això, i lluny d’amagar-se’n, dóna forma des de la senzillesa cinematogràfica més absoluta a una genial i gens convencional història policíaca amb tints de comèdia negra.
El mag responsable de tot això és el director i guionista debutant John Michael McDonagh, que orquestra una realització al servei dels seus magnífics actors protagonistes, superbs Brendan Gleeson i Don Cheadle. El xoc de caràcters entre un policia d’un poblet irlandès, Gerry Boyle, i un agent de l’FBI que han de treballar conjuntament per destapar una operació de tràfic de drogues a la costa, és el tret de sortida argumental. Sembla un film del tot previsible inicialment, però no ho és en absolut, i és que Gleeson dóna forma a un personatge tan estrambòtic com complex, egoista, cínic, fred però càusticament sincer, que desmunta qualsevol tòpic preconcebut. A partir d’aquí, l’estupefacció de l’espectador s’identifica amb la del mateix agent de l’FBI, personificat en el rostre de Cheadle (també productor executiu de la cinta), que no dóna crèdit a l’energumen cavernícola que té al davant (hilarants les escenes en què Boyle diu a l’agent de l’FBI que ell creia que els traficants eren negres, justificant tal pensament en el natural i inqüestionable racisme de la cultura irlandesa, o quan és sorprès a casa seva pel seu presumpte botxí, amb qui estableix un diàleg del tot surrealista). Malgrat tot, Boyle es destapa com un excel·lent investigador que coneix els seus veïns a la perfecció, i que sobretot sap quina corda cal estirar per obtenir el que necessita, fins i tot d’una idiotitzada IRA. I això no és tot, i és que el film s’endinsa, a més, en el sempre pantanós terreny del càncer, en el si d’una relació maternofilial tractada amb sobrietat i elegància. Des del punt de vista tècnic, el classicisme de la realització i el muntatge (gairebé tot basat en plans estàtics) recorden als thrillers policíacs dels setanta, totalment subordinats al guió (amb uns diàlegs excel·lents) i als seus personatges, que alimenten una tensió in crescendo que culmina amb una seqüència final en clau de subtil homenatge a l’spaghetti western, amb tema musical de fons (genial tota la banda sonora) d’innegables reminiscències Morricone.
En definitiva, una buddy movie inusual que, des de la distància i sense tanta pirotècnia, recorda aquella divertida i entranyable Danko: calor rojo, de Belushi i Schwarzenegger, que no només ha estat el film més taquiller de la història del desconegut –per molts– cinema irlandès, sinó que a més ha estat reconegut internacionalment amb diversos premis i seleccions a festivals com ara els de Tribeca, Valladolid, Berlín i Sundance. Una joia irlandesa que actualment s’exposa, entre d’altres, al Cinema Truffaut de Girona. Del tot recomanable.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat