El confidente (The friends of Eddie Cole), de Peter Yates, és la primera novel·la de George V. Higgins que es va portar al cinema. La pel·lícula, protagonitzada per Robert Mitchum, ens parla de la vida d’un traficant d’armes que arriba a tractes amb la policia per delatar els seus clients. El confidente és una més que correcte adaptació del món d’aquest escriptor, que ha narrat com molt pocs els baixos fons d’un Boston que coneix perfectament, ja que va treballar per al govern en la lluita contra el crim organitzat a l’estat de Massachusetts.
Killing them softly (Mata’ls suament), d’Andrew Dominik, és una adaptació més lliure del món de Higgins. A partir de la novel·la homònima, el director del brillant western The assassination of Jesse James by the coward Robert Ford ens ofereix un thriller molt ben resolt amb un rerefons polític i social a través d’una metàfora que pretén reflexionar sobre el món d’avui i el crepuscle dels nostres temps.
La trama es situa en una ciutat indefinida, un lloc plujós que podria molt ben ser Boston (tot i que el rodatge es va fer a la devastada Nova Orleans), on una banda mafiosa i criminal controla els baixos fons; en aquest control, hi hem de comptar també les partides il·legals de cartes. Una d’aquestes partides és assaltada per dos drogoaddictes amb complicitat amb un petit cap mafiósk Johnny Amato (interpretat per Vincent Curantola); un cop saquejada la partida, l’organització demana a Jackie Cogan (un assassí a sou interpretat per Brad Pitt) que resolgui la situació.
La història es va desenvolupant amb la “música de fons” de la campanya electoral de Barack Obama (Yes, we can) contra John Mccain (Country first), però també de la crisi financera del 2008. En els aparells de ràdio i les televisions es poden veure i escoltar tertúlies, mítings i actes de campanya, amb aquest efecte s’intenta crear aquest paral·lelisme entre la història i l’actualitat del 2008, però potser per òbvia, aquesta metàfora acaba essent una música de fons que t’acompanya però que no t’interpel·la directament, una música de fons potser sobrera ja que la història en si és una autèntica metàfora del que passa al món. Una història en què uns que no veiem mouen els fils de la ciutat, d’altres només són uns missatgers de les ordres a uns executors mancats de principis «Amèrica no és un país, és un fotut negoci. I ara dóna’m els meus diners». Una metàfora total del món que vivim, amb uns lobbies que mouen els fils i donen ordres a uns missatgers que les traslladen a aquesta mena de caps de negociat en què s’han convertit molts dels governants dels països.
Però si deixem a part totes aquestes consideracions, la pel·lícula és un thriller molt ben elaborat, amb una fotografia bona i efectiva, una ambientació perfecta i amb uns personatges interpretats amb solvència. Brad Pitt fa un gran paper com a l’assassí a sou Jackie Cougan, un assassí a qui agrada matar-los suaument i des de la distància, James Gandolfini és un perfecte “executor” alcohòlic vingut a menys i Ray Liotta (en un paper que sona a homenatge) és Markie Trattman, el gerent de les partides de pòquer il·legals, partides com aquella en què Joe Pesci feia ballar Spider (Michael Imperioli) al so de les bales rebotant a terra en la inoblidable Goodfellas, de Martin Scorsese. Tot plegat s’arrodoneix amb escenes impactants com ara l’interrogatori a Markie Trattman, les escenes d’acció i mort gravades amb una càmera lenta impactant i la posada en escena del viatge de cavall de Frankie i Russell.
Killing them softly és una història crepuscular en la línia de L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford, històries de decadència amb les quals Dominik se sent còmode i en què demostra que és un director solvent i que cal tenir en compte, però sobretot és una pel·lícula que suposa la seva consagració.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta