Quentin Tarantino fa temps que va declarar que la seva pel·lícula preferida de tots els temps és Battle Royale . És més, va confessar que “si hi ha una pel·lícula que s’ha fet des que jo filmo pel·lícules que a mi m’hauria agradat fer aquesta és sens dubte”. El thriller d’acció de Kinji Fukasaku és, doncs, la seva elecció.
Els lectors del nostre bloc també us heu pronunciat a través de l’enquesta que hem endegat aquests dies a través de les xarxes socials a l’hora d’escollir el vostre film preferit, en aquest cas, de la seva filmografia. El resultat ha estat Pulp Fiction, per diferència. Era de preveure, segur, que és la pel·lícula de consens que la majoria triaríem. Però Els Bastards no ens amaguem sota el nom de cap col·lectiu i també ens mullem individualment.
Marc Bataller: Reservoir Dogs. Va ser la primera pel·lícula que vaig veure de Tarantino i vaig quedar enlluernat pel seu univers. I, sobretot, vaig quedar atrapat per una de les escenes més fascinants de la història moderna del cinema: Michael Madsen, tallant l’orella a un policia mentre balla la dansa de la tortura
Jordi Camps: Kill Bill (vol. I i II). Juntes, són un compendi del cinema de Quentin Tarantino. Autèntics films túrmix, es conformen d’un collage de referències, homenatges, gèneres i subgèneres, que magistralment vampiritza i transforma per compondre l’autèntica Bíblia del seu pensament (i gust) cinematogràfic. Per diversos motius, juntament amb Pulp Fiction i Maleïts Bastards, marca un abans i un després en la història del cinema.
Jordi Dorca: Pulp Fiction. Té una estructura narrativa sorprenent, uns diàlegs brillants i una barreja perfecta del cinema negre més clàssic amb la cultura pop. Una obra mestra.
Nuri Forns: Kill Bill. Per la barreja de manga, violència, humor, disfresses i combats memorables i noms absurds… i, a més, em va permetre tornar a veure la Pris (Blade Runner)…
Salvador Garcia Arbós: Amb el benentès que Pulp Fiction va canviar la història del cinema per sempre més, Inglourious Basterds (Maleïts Bastards) és la meva pel·lícula preferida: És la més poca-solta i la que reuneix més tòpics tarantinians de totes. Però sobretot, m’agrada perquè juga a canviar la història de la humanitat. Recordeu que mata Hitler i tota la llopada dels malvats més malvats de tots els temps en un cinema. Ficció pura.
Víctor González: Reservoir Dogs. És la primera, la que li va donar la fama, un clàssic amb influència del cinema negre americà dels anys 40 i, per descomptat, The Killing, d’Stanley Kubrick.
Mr. Pink: You kill anybody?
Mr. White: A few cops.
Mr. Pink: No real people?
Mr. White: Just cops.
David Callahan Ruiz: Quentin Tarantino és, tot i el seu creixent i exasperant egocentrisme, un dels guionistes i directors més talentosos que ha donat el cinema en els darrers vint anys. Reservoir Dogs, Pulp Fiction i, sobretot, Kill Bill I. formen un trident fílmic difícilment superable. Perquè és la més colorista, la més freak, la més completa i diversa, la que ha homenatjat més gèneres i, sobretot, la que més bé i amb més gràcia ha recollit el seu inconfusible i episòdic estil narratiu, recolzat en una combinació perfecta de diàlegs punyents, superbes escenes d’acció de coreografies impossibles i un muntatge magistral amb banda sonora orgàstica inclosa, Kill Bill I. és, personalment, la millor de totes les seves pel·lícules. Insuperable i imprescindible anada d’olla d’un autor que, tot i aquesta generalitzada mamada de polla bastarda, també ha sabut fer, no ho oblidem, merda de la bona com Death Proof.
Lluís Simon: Kill Bill 1. Why? Kung-fu, ritme, venjança, japonesos, Uma Thurman, sang, catana, fetge, manga, western, terror, giallio, Lucy Liu, música i bastards a dojo (of course).
Jep Soler: Pulp Fiction. Tarantino arriba al grau de maduresa òptim per crear un film vibrant i emocionant. Totes les històries tenen una qualitat excepcional, el guió és perfecte i gaudeix d’unes magnífiques interpretacions. Llàstima que a partir d’aquí va començar la davallada.
Jordi Taulats: Reservoir Dogs. Potser perquè va ser la primera pel·lícula que li vaig veure, potser perquè al 1992 jo tenia 15 anys i els meus gustos eren diferents, potser perquè la violència mostrada en aquest film era més verbal que no pas física, tot i que n’hi ha, però Reservoir Dogs és, per mi, la pel·lícula que més m’agrada de Quentin Tarantino (no la millor d’ell, que si la pregunta fos aquesta tindria greus problemes per triar-ne una). L’escena del restaurant, parlant de Like a virgin de Madonna, o el quasi lip dance de Michael Madsen al policia (una prova del lip dance, aquest cop sí, per Death Proof?) són escenes que m’han quedat a la memòria.
Joan Trillas: Kill Bill (ni una, ni dues, és un sola pel·lícula, en clau de serial llarg). Per què? Doncs perquè és rodona i, com Ciutadà Kane, finalment s’erigeix en monument, testimoni enciclopèdic i lliçó de cinema (i declaració d’amor per aquest, és clar).
Anna Vilaró: Kill Bill (Vol. I).
L’animació de la infantesa i joventut d’O-Reen Ishii és una obra d’art. Exquisida i violenta. “A la tonta nena blanca li agrada jugar amb espases samurai.”
Gogo Yubari i els 88 maníacs s’enduen el guardó bastard. “El que em fa falta és compassió, perdó i pietat; no raciocini.”
Uma Thurman és la Núvia perfecta. “Mou el dit gros.”
Black Mamba, la meva heroïna.
Kill Bill, la meva pel·lícula.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries