Des que sóc pare de família, ja no m’engresca tant agafar l’avió i començar a córrer món, com aquella època en què triava les pel·lícules segons on es rodaven. A Barcelona per fer La taula de Flandes? No, gràcies, que ja m’ho conec. A Londres, El efecto mariposa? Perfecte. A l’Argentina, Set anys al Tibet? De seguida! A Nova York, The Last Days of Disco? Agafo l’avió i no trigo gens! Produir em suposava no només enredar-me en aventures apassionants sinó descobrir noves geografies, altres maneres de viure i de fer, submergir-me en una realitat desconeguda per aprendre’n, i treure’n profit.
Ara trio les localitzacions segons la distància de casa, i només faig les promocions necessàries perquè la criatura que acabes d’estrenar no pot estar mai sola quan fa els primers passos. Això no vol dir que ara per ara no faci una pel·lícula a Buenos Aires i ja n’estigui preparant una altra al nord d’Àfrica, però moltes vegades deixo els viatges per als llançaments. I per això he viatjat darrerament amb Lope, Biutiful, Bruc, Garbo (molt) i ara amb Les aventures de Tadeu Jones.
En Tadeu és un aventurer que havia d’anar a Mèxic fins que un grup inversor peruà ens va convéncer de les bondats de la seva terra. Dit i fet, vam canviar les runes asteques per les inques, i vam visitar Lima i el Machu-Picchu per tal de conèixer per on es mouria el nostre heroi. Que ningú no es pensi que es pot fer una pel·lícula sense documentació: el període de recerca sol ser un dels més estimulants, perquè és quan prens les decisions més importants i estàs obert a tot. Amb en Tadeu, la resta van ser cinc anys a cavall de Madrid i Barcelona, entre revisions del guió i recerca de financiació, mentre la pel·lícula creixia un productor dia a dia. Perquè una pel·lícula d’animació es cou a foc lent, no té el moment àlgid dels dos o tres mesos de rodatge perquè el seu “rodatge” pot durar (com en el nostre cas) quatre anys. Després, si alguna cosa s’ha de refer, els retakes són lents i complexos, i n’hi ha que no es poden ni pensar. Perquè si una ficció ha de tenir un guió de ferro, una d’animació ha de ser de titani, perquè qualsevol intent de canvi pot resultar una missió impossible.
Un cop acabat Tadeu, el primer viatge a l’estranger per mostrar-la va ser a Canes i el segon, a Lima, on Tadeu va ser acollit com heroi de multituds. Canes ens va rebre sense l’alegria de saber les xifres que obtindria a casa: era maig, i encara faltaven tres mesos per l’estrena a l’Estat espanyol. Començava a rutllar, però el primer símptoma de triomf va ser al cine de Lima, on vam fer un passi privat, ple de gom a gom i amb resposta entusiasta. Allà vam flairar que la cosa podia anar bé. I després ens vam posar a practicar una de les normes d’or del productor que és que, per guanyar-hi, primer hi has d’invertir, i vam implementar una campanya de promoció que començava amb Roland Garros i l’Eurocopa, i que no acabava fins que s’estrenés, el 31 d’agost.
L’èxit a casa nostra ha superat les nostres expectatives, cosa que només m’havia passat amb Garbo. A més a més, Tadeu també s’ha mogut molt bé per tot el món. A la Xina, on no s’ha estrenat l’Indiana Jones, en Tadeu no és Tadeu, l’explorador perdut com a tot Europa, sinó Aventures al Perú, perquè per ells el Perú és un lloc tan meravellós i exòtic com la Xina ho és per als peruans. Jo acabava de viatjar al festival de Pequín al mes d’abril passat amb Garbo, i ara hi tornava perquè Garbo es repetia en un cicle de Cinema Espanyol al Moma Broadway de Pequín, i perquè Tadeu es convertia en la primera pel·lícula espanyola de rebre una estrena comercial a la Xina. Tadeu, el pioner!
El primer que vaig fer en baixar de l’avió va ser anar al centre comercial més a la vora de l’hotel i entrar en un cine. A la Xina, això del comunisme ho tenen molt amagat: Pequín és una ciutat moderna plena de shoppings i de grans avingudes i executius amb americana i corbata; a la Xina, a més a més, anaves a veure Tadeu i et trobaves com si fos una rom com o una date movie, amb parelles de joves de 20 i 30 anys que semblava que esperessin la darrera de Jennifer Anniston, amb sessions golfes incloses. És clar que a l’Àsia hi ha un altre respecte per l’animació, i que no hi ha tanta mainada. Però tot i això va ser una sorpresa entrar al cine i trobar-me amb un públic tan diferent.
Els horaris dels cinemes de Pequín són una meravella: des de les nou del matí fins a la una de la matinada, ininterrompudament, i la collita és sobretot local i americana. Només hi entren una vintena de pel·lícules estrangeres independents, perquè Hollywood ja s’ha cuidat d’establir uns convenis en què es privilegia l’entrada de cinema nord-americà i poca cosa més. Per això, molts xinesos quan veuen una pel·lícula estrangera es pensen que és nord-americana; vaig fer una enquesta a peu de sala, i ningú no tenia ni idea que Tadeu era espanyola. Entres al cine i pagues els 80 iuans (aproximadament 10,50 euros) que val veure la pel·lícula en 3D (més car que a Girona), i et trobes amb unes sales impecables i una projecció privilegiada. Ja no hi ha 35mms, tot és digital. Després, comença la pel·lícula (en xinès) i tot desapareix: els temors del doblatge, de la reacció del públic, de la transversalitat de la història. La veu de la mòmia és la de l’ànec Donald xinès, i tots estaven enlluernats per la cançó de One Direction “What makes you beautiful”, que allà deien “la cançó dels Jocs Olímpics” perquè va sonar dues vegades en la cerimònia de cloenda de Londres 2012.
Al final, les dades ens van acompanyar. Vam quedar entre les 5 primeres pel·lícules de la setmana, just al darrere de les grans produccions de Hollywood Mercenarios 2, Prometeus, Spiderman i l’últim Batman de Christopher Nolan, cosa que és un honor per a uns nouvinguts. Uns dies després, obríem número 3 a Corea del Sud, on fins i tot ens van demanar de doblar algunes cançons al coreà, i ara per ara estem traduint al ciríl·lic tots els senyals del Belzoni per arribar a temps d’estrenar, el 6 de desembre, i d’intentar esdevenir una de les pel·lícules russes d’aquest nadal. Però això ja és una altra història.
Ara per ara toca celebrar cinc setmanes consecutives del número 1, una cosa que no passava des d’Avatar!, i el fet haver superat Planet 51, però, sobretot, de poder tenir continuïtat i continuar treballant …
TADEU JONES
Les aventures de Tadeu Jones produïda per la catalana Ikiru Films i amb la participació de Televisió de Catalunya, repeteix per 5a setmana consecutiva el primer lloc del box office a l’Estat espanyol, i és la primera pel·lícula que aconsegueix aquesta fita el 2012, cosa que no passava des del 2010 amb el rècord històric d’Avatar. A més a més, esdevé la pel·lícula d’animació espanyola més taquillera de la història, superant Planet 51.
Internacionalment, destaca el triomf de recaptació a l’Àsia. A la Xina, Tadeu (allà batejada Aventures al Perú) ha aconseguit col·locar-se en el Top-5 en la seva setmana d’estrena només al darrere dels grans blockbusters de Hollywood, i a Corea del Sud ha entrat en el número 3 de la llista de recaptació.
En el seu cinquè cap de setmana, Les aventures de Tadeu Jones ja ha recaptat 12.700.000 euros, i ha superat totes les estrenes recents com Salvajes, A Roma con amor i Si de verdad quieres i ha aconseguit la quantitat per còpia (4.300 euros). El film, que ja obté gairebé 2 milions d’espectadors, també s‘ha convertit en la cinta més taquillera del 2012, en superar el fenomenTengo ganas de ti, que va recaptar 12.200.000 euros.
EDMON ROCH
Els seus crèdits com a productor inclouen: BARCELONA, de Whit Stillman; EL EFECTO MARIPOSA de Fernando Colomo (1995), SET ANYS AL TIBET de Jean-Jacques Annaud (on va exercir de cap de Producció); i THE LAST DAYS OF DISCO de Whit Stillman (1998). També va ser el director de Producció i Productor Delegat de la primera i tercera entrega de LES MALETES DE TULSE LUPER, de Peter Greenaway (2002/04).
Edmon Roch també va exercir de director de producció de la sèrie de Fernando Colomo FAMOSOS Y FAMILIA per a TVE (1999). Com a guionista, va escriure el premiat migmetratge documental AWAY FROM THE FLOCK, sobre l’artista britànic Damien Hirst (1994), TIC TAC de Rosa Vergés (1997), SMALLS per a Immi Pictures (1998) i MIA SARAH de Gustavo Ron (2006). Més recentment, ha publicat el llibre Películas Clave del Cine Bélico (Ed. Ma Non Troppo, 2008).
A través de la seva companyia, Ikiru Films, Edmon Roch ha estat el Productor Delegat de EL PERFUM. HISTÒRIA D’UN ASSASSÍ, de Tom Tykwer (2006). I després d’exercir com a productor i productor executiu de LA LLUNA EN UN COVE de Grojo (2007), va produir, escriure i dirigir GARBO. L’ESPIA, que va obtenir el premi Goya al Millor Documental, el Gaudí al Millor Documental i Millor Guió, i el Giraldillo d’Or a la Millor Pel·lícula Documental Europea.
És coproductor de BIUTIFUL, d’Alejandro González Iñárritu (2010) i POPE JOAN, de Sönke Wortmann (2009) i ha produït LOPE, d’Andrucha Waddington (2010), BRUC, de Daniel Benmayor (2010) i PROMOCIÓ FANTASMA, de Javier Ruiz Caldera (2012). En aquests moments té entre mans la pel·lícula d’animació en 3D TADEO JONES, d’Enrique Gato.
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries