Ian Fleming és el pare literari del personatge James Bond, l’agent secret que s’ha erigit en una de les icones de l’imperi britànic i de la cultura popular. Què té Bond que el converteixi en un mite? Sens dubte, desperta una fascinació visceral, la qual arrela en la part animal, més salvatge, que tot bon bastard porta a dins. Seria la de l’home autosuficient, de personalitat irreductible, que segueix les normes quan li convé i que es veu preparat per sobreviure i superar qualsevol situació. És també aquella personalitat que des d’un punt de vista masclista sedueix la femella per satisfer les seves pròpies necessitats i, si cal, complementar el seu vestuari. Aquesta és una part molt visible -i si voleu qüestionable- del mite, però n’hi ha més, moltes més que forneixen una personalitat que no és tan banal com sembla i que nosaltres volem lligar amb el seu autor. Bond és fonamentalment, i això és cert i no cal perdre-ho de vista, un magnífic entreteniment: no cal buscar-hi tres peus al gat. Però en el seu pòsit no deixa d’amagar elements terriblement pertorbadors dins d’una aproximació ètica. Bond és un assassí a sou en nòmina d’un govern, això tampoc cal oblidar-ho. Dispara a sang freda i sense parpellejar. Precedents històrics en podem trobar: un exemple seria el bucaner Francis Drake, a qui la reina va arribar a fer Sir Drake. Aquest, un lladre, un assassí a sou de la corona, que robava l’or dels espanyols, és una altra metàfora de Bond i del que bona part representa. Drake és, doncs, el bucaner que navegant pels mars i fent onejar la bandera pirata es converteix en símbol de la salvatge llibertat; això sí, sempre al servei de la corona. Fleming segurament no tenia totes aquestes coses al cap quan escrivia les seves aventures, perquè només eren això, aventures; magnífics i precisos thrillers d’espionatge. Però no ens enganyem: hi són.
Hi ha preguntes que el Col·lectiu Bob Merrick no ens podem deixar de fer. Nosaltres som així. La principal, sens dubte, és què va portar Fleming a crear aquest personatge. El seu passat dins el servei secret de la marina britànica, potser? Segurament. Però aquesta només seria la part més epidèrmica de la resposta. De segur va ser el marc, l’escenari que Fleming va conèixer des d’un despatx, el que li va permetre abocar a la literatura les seves passions més salvatges escrivint d’allò que va conèixer i, una mica, exercir. El procés de creació va ser una lluita titànica que, pensem, li va servir per anar en contra de l’ombra allargada del seu pare, el gran heroi perfecte. La seva gran creació, l’espia al servei de Sa Majestat de nom Bond, James Bond, se’ns presenta com un exercici d’exorcisme per lluitar contra els fantasmes interiors de Fleming, amb perdó de Freud. Per respondre a tot això ens hem de fer, però, una altra pregunta bàsica: qui va ser Ian Fleming? No és el motiu d’aquest post aprofundir en detalls biogràfics, perquè d’altres de més solvents ja ho han fet, però sí lligar la seva biografia amb l’aposta que fem per plantejar una fugida espiritual i carnal de l’autor a la recerca de la llibertat; una llibertat burgesa, si voleu, però que no invalidarà, pensem, la nostra reflexió.
Ian Lancaster Fleming (1908) va ser una persona educada, molt elegant, amant del joc i de la bona taula i de les dones, entre les quals no es caracteritzava precisament per ser tímid. Aquí ja tenim un primer embrió del que acabarà sent el seu fill literari. Els Fleming eren una noble família de terratinents d’Oxfordshire. El seu pare, mort en la Primera Guerra Mundial -una fita heroica difícil d’emular-, va ser una persona estricta a la qual els seus fills, Ian i el seu germà gran, Peter -que es va convertir en el patriarca-, havien de venerar com a pòsit de virtuts, de totes les virtuts; en vida i després de mort, fins i tot. Tampoc ens hem de deixar el seu avi, el banquer escocès Robert Fleming, i, posats a fer, també e recordar, de passada, el seu cosí il·lustre, l’actor Christopher Lee (el qual, per cert, Fleming va proposar com a Doctor No). Però, no ens enganyem, el fet de néixer en una família adinerada no va implicar que el jove Fleming fos ric, tot al contrari. La llibertat econòmica sempre el va perseguir, perquè el seu pare en morir va deixar l’herència lligada a la seva dona. L’ombra del pare, però també la del seu germà, el va perseguir sempre. Fleming tenia una personalitat que xocava amb la realitat que l’envoltava: primer amb la del pare pantocràtic, totèmic; després amb Eton, d’on va plegar abans de graduar-se per un problema de faldilles; posteriorment amb l’acadèmia militar, d’on oficialment va ser expulsat per arribar tard després del toc de queda, i, també, com a periodista de l’agència de notícies Reuters, on va demostrar per cert una gran professionalitat i on li van obrir les portes a la resta del món. Finalment, i després d’una estada a Àustria, on per primera vegada es va sentir més lliure, va optar per associar-se a una firma bancària britànica. Fleming, com es veu, va retornar als orígens familiars -el seu avi era banquer- en aquesta recerca d’estabilitat i, no cal amargar-ho, d’estatus econòmic; no es va fer ric, però això el va dotar de més llibertat econòmica que li va permetre convertir la seva residència d’Ebuy Street en un temple del plaer i de contactes refinats. Però es va tornar a avorrir. La faula de l’escorpí i la granota, com es veu. Va reprendre el periodisme per a The Times, on, segons diuen, ja va fer les primeres passes com a espia, a Rússia.
No és, però, fins a l’ingrés a la intel·ligència naval, durant la Segona Guerra Mundial i on va arribar a ser comandant, que va començar a somiar com seria l’espia que mataria tots els espies: l’espia definitiu. Per a la intel·ligència naval Fleming va ser molt eficient: destacava per la seva prosa en la redacció dels memoràndums i en l’elaboració de magnífics i imaginatius plans, la majoria impossibles. També va arribar a tenir el comandament -des d’un despatx, això sí- d’un operatiu. Una visita a Jamaica, encara en guerra, li va fer descobrir el paradís. Ara ja tenia clar on volia viure bona part de l’any. Es va construir una casa, de nom Goldeneye, i va començar, a cavall de Jamaica i Anglaterra, el que seria la dècada prodigiosa en què va escriure les novel·les i relats curts de Bond, agent refinat, culta -el va fer també estudiar a Eton- que el van fer ric i que li van permetre també guanyar-se el respecte com a escriptor. Als 44 anys va decidir casar-se i, fins i tot, va tenir un fill, Casper, que va morir el 1975 de sobredosi d’heroïna. En aquest procés creador, Fleming ja havia conquerit la llibertat definitiva; havia superat el nom familiar amb èxit internacional i qui sap potser també en fortuna. Hedonista com pocs, es va submergir en els seus plaers de sempre, a més de col·leccionar llibres i més llibres fins a arribar a tenir una monumental biblioteca.
I és en aquest periple vital, i també creatiu, que el seu fill literari de nom Bond, James Bond l’ajuda a trencar el cordó umbilical amb el seu pare, el gran heroi victorià, tot i que sempre en quedaria la cicatriu. Però ja era igual: Fleming finalment havia vençut. Però les victòries, o la seva celebració, a vegades duren poc: un atac de cor als 50 anys el va deixar tocat i amb una salut dèbil. Mai més va tornar a ser el mateix, tot i que va lluitar per superar-ho. El mestre Fleming va morir per complicacions cardíaques el 12 d’agost del 1964, després de dies d’agonia, als 56 anys. Ens va deixar de l’agent Bond dotze novel·les i dos llibres amb nou contes i, poc abans de morir, una novel·la per a nens, Chitty Chitty Bang Bang, qui sap si com a epitafi de la recerca d’una infància que potser no va tenir o, si més no, no com ell volia. Però Bond no va morir va sobreviure al seu autor; de fet, qui pot matar Bond? A partir d’aquí, el cinema s’encarregarà definitivament d’elevar-lo a la categoria de mite; el dotarà de carn, de mirada i de veu. Supervivent com poques icones, Bond es reinventarà contínuament més enllà dels arguments del seu pare. No dubtarà a canviar de cara si cal. Les normes no existeixen per a ell. És més, un cop esgotats els referents literaris, Bond, que té en el seu ADN moltes de les inquietuds i passions de Fleming, tornarà a sobreviure una vegada més. I ja ho farà acompanyat del seu tema musical Monty Norman sonant de fons; una melodia escrita en un estat gloriós de gràcia i epifania. Bond, com veieu, s’acabarà independitzant del seu pare literari, com ho va aconseguir a la fi Fleming del seu progenitor. Personatge i creador, doncs, ja seran per sempre més el mateix, com de fet mai van deixar de ser. Fleming, Ian Fleming no va morir, es va convertir en Bond, James Bond.
I com va dir Fleming:
“No desaprofiteu els vostres dies mirant d’allargar-los”
Autor: Col·lectiu Bob Merrick
No tindríem cop problema a gravar el front de Michael Bay amb un ganivet i ens vam sorprendre quan vam sentir: “Luke, jo sóc el teu pare”. Ah! Pell de gallina.
- Web:
- Twitter: https://twitter.com/joantrillas