Sis són, si obviem a David Niven a la primera Casino Royale, els actors que s’han posat en la pell de James Bond, l’espia cinematogràfic més arxiconegut de tots els temps: Sean Connery, George Lazenby, Roger Moore, Timothy Dalton, Pierce Brosnan i Daniel Craig.
Sean Connery, el rude model escocès que va crear i modelar al personatge creat per l’escriptor Ian Flemming, i fins i tot va convertir-lo en tota una icona del segle XX. Elegant, seductor, terriblement masclista, potser excessivament seriós, el cert és que va deixar el llistó massa alt, i és recordat popularment com el millor Bond de tots. Fleming el va rebutjar inicialment (i de fet sempre) perquè no podia suportar que un snob camperol com Connery hagués desbancat a Cary Grant, el seu preferit. Tots els seus films, fins a set, són genials i mítics, fins i tots els més insulses, que també els té, però em declaro incondicional de per sobre de totes de Goldfinger, Operación Trueno, i Nunca digas nunca jamás, sobretot amb aquesta última (remake de Operación Trueno) que va significar el retorn al ‘seu’ personatge (tot i que fora de la franquícia oficial) amb un Bond més envellit, gamberro i autoparòdic. Gran, molt gran.
George Lazenby, el segon Bond de la saga, es va fer amb el paper una mica de rebot. Roger Moore, el desitjat originàriament per substituir a Connery, triomfava a la sèrie ‘El Santo’, però la seva joventut plantejava masses dubtes. Lazenby, australià, va ser una aposta massa arriscada i sobretot fallida pel que es pretenia, bàsicament per la descomunal ombra del seu predecessor, la desconeixença del seu rostre (només vist en alguna campanya publicitària de xocolata), i la incomoditat del seu accent no britànic. El film, 007 al servicio de su Majestad va ser el primer en que se’ns mostrava a un Bond decidit a deixar l’espionatge per l’amor a una dona, interpretada per la sensual i beat Emma Peel, la mítica Diana Rigg a la sèrie Los Vengadores. Ni la pel·lícula és la més dolenta de la saga com molts han volgut fer creure, ni ell ho va fer tan malament com per dir que va ser el pitjor. Elegant, corpulent, i amb un subtil to còmic, Lazenby es va atrevir a mostrar les primeres debilitats d’un Bond més humà, emocional i venjatiu. La franquícia va ser terriblement injust amb ell, i tenint en compte que Lazenby no només havia de substituir a un actor, Connery, que no només havia deixat el llistó massa alt, sinó que a més encara era tota una icona sexual, no va ser gens pacient i davant el primerenc rebuig de crítica i públic el van substituir a corre-cuita pel sempre desitjat Roger Moore.
Roger Moore, sense cap mena de dubte, el meu Bond preferit. L’actor londinenc, conscient de la patacada que s’havia fotut Lazenby, i sobretot de la terrible dificultat que tenia a l’hora de donar forma a un Bond diferent però atractiu que estigués a l’alçada de Connery sense arribar al plagi, va optar molt intel·ligentment per l’humor. En una biografia recent reconeixia que per afrontar el repte, la seva magnitud, i donar forma al seu Bond, va optar per recolzar-se en l’irrepetible i insuperable treball de Connery, aplicant-li molt d’humor, i fins i tot algun punt d’autoparodia. Odiat per molts, la seva etapa és força irregular però alhora de les més divertides i entretingudes (els darrers films també dels més casposos, no ho nego), una de les més adorades pels friquis, fruit sobretot de l’eclosió total i absoluta del fenomen gadget, avui oblidat i soterrat. Va protagonitzar set títols, entre d’altres Sólo para sus ojos, un dels seus millors films, i de tota la saga.
Timothy Dalton, potser el Bond més real, més fred i calculador, amb cara de massa dolent i potser amb no tant de sex-a-peale, però certament el més assassí i fill de puta. Les seves varen ser les pel·lis més dures i amb més acció fins a la data, Alta tensión i sobretot la genial i infravalorada 007, con licencia para matar. Dalton, home de teatre, mai va voler lligar-se al personatge del tot, i acabada la seva segona incursió en l’univers Bond, no va mostrar massa interès en prorrogar l’inicial contracte de dos films. La franquícia que tampoc estava pel cas, feia temps que tenia en ment a l’irlandès Pierce Brosnan, un actor jove i atractiu, amb força sentit de l’humor, i un rostre no tant tallat en pedra com el de Dalton. A més Brosnan ja era força popular pel seu paper protagonista a la sèrie Remington Steele, mítica sèrie detectivesca des 80, i rival de la no menys mítica i icònica Luz de Luna de Bruce Willis.
Pierce Brosnan, possiblement el Bond més perfecte, representava la justa fusió entre l’elegància, el saber estar, l’atractiu, la fredor, l’humor, amb un punt de cràpula i perfectament dotat per l’acció. Paradoxalment va protagonitzar només quatre films, entre ells la seva esperada i més que correcta estrena amb Goldeneye (la seva intro, de les millors, fugint en moto i llançant-se al buit sense paracaigudes per un penya-segat, entrant al vol dins d’un avió sense pilot i en caiguda lliure, i aixecant el vol in extremis alhora que se sentien els primers i inconfusibles compassos de la genial cançó interpretada per l’ocasió per l’incombustible Tina Turner, encara ara em posen els pèls de punta). Per desgràcia va anar a menys, sobretot amb les seves dues últimes convocatòries, El mundo nunca es suficiente i Muere otro día, dels films més fluixos de la saga. Mala sort.
Daniel Craig, sens dubte el pitjor Bond de tots. L’any 2006 la seva presentació com a nou model d’espia al servei de sa Majestat deslliurat de tot tipus d’elegància, seducció i sentit de l’humor, amb rostre de boxejador, nas de pallasso i excessivament fibrat, només es podia entendre com una estratègia de la franquícia per rellançar la saga tot reformulant l’estereotip Bond cap a camins més comercials i més propis dels homes de les cavernes o dels agents de la CIA tipus Bourne, que en trobar un digne hereu a Connery i companyia. Es pot debatre si la formula cinematogràfica ha quallat o no, però el que està clar és que aquest és el menys Bond de tots. Reconeixent el nivell fílmic de Casino Royale com a film d’acció (que no com a film 007), i sense haver vist la nova aventura Skyfall, Quantum of Solace té el dubtós honor de ser amb diferència el film més infumable, gris, sense punyetera gràcia i lamentable de tota la saga. Penós és poc.
Autor: David U. Ruiz / @callahan_ruiz
Realitzador, guionista, crític de cinema a @ElsBastards i @AraGirona, i pare d'@Scalletti, @elsputusamos, @FactoriaCorman i @Acocollonat