Quan Daniel Craig va recollir Elisabet II al seu palau va protagonitzar un dels moments més impactants dels Jocs de Londres. Va quedar clar que l’agent 007 és una de les figures més universals del patrimoni britànic i que la dona de la seva vida porta corona.
Sí, James Bond treballa al servei de Sa Majestat però no és ella qui l’acompanya en les seves aventures. Són les anomenades noies Bond, tant o més populars que els actors protagonistes des que Ursula Andress va sorgir de les aigües en biquini a Agent 007 contra el Dr. No. «L’únic que vaig fer va ser posar-me’l i ja era una estrella», deia l’actriu, a qui van premiar pel insubstancial paper amb un globus d’or.
Era l’any 62 i mostrar tanta pell i tan esplèndida no podia passar desapercebut. El cos de l’actriu era tan sexy com masclista el paper que interpretava. Recollia petxines a la platja tan sols perquè Bond pogués salvar-la i després enamorar-la. Fins i tot se la fa aixecar de la taula que comparteix amb Bond i el Dr. No. No fos cas que s’espantés i cridés desesperada. Ja se sap. Eren temps en què la candidesa i la sensualitat a l’estil Marilyn Monroe despertaven la sexualitat masculina.
En mig segle de la franquícia han envoltat el playboy llibertí anomenat Bond unes 40 dones que d’una manera o altra han ajudat a potenciar un mite masculí que basa l’erotisme en la possessió de cotxes cars, esmòquings, viatges i violència. Curiosament, el personatge d’Ian Fleming escenifica el triomf de l’home que s’aparta dels convencionalismes familiars dels anys 50 per viure de manera perillosa i cosmopolita. Les belleses amb poca roba són una constant però, afortunadament, evolucionaran al ritme de la societat. Durant els anys 60 la noia Bond és un reclam sexual que ajuda a promocionar els films. No te gaire transcendència en la trama tot i que en alguna ocasió ajuda a matar el dolent, com Tatiana Romanova (Daniela Bianchi a Des de Russia amb amor) i Domino Derval (la Miss França Claudine Auger a Operació Tro) o és una experta en arts marcials que manté a ratlla el nostre home bona part del metratge. Com Honor Blackman, la noia Bond més gran (38 anys) que fa de Pussy Galore a Goldfinger. Un film en què Shirley Eaton va aconseguir més notorietat que ella, tot i ser secundària, per acabar els seus dies asfixiada amb la pell coberta d’or.
L’excepció a la constant la trobem en l’actriu d’Els Vengadors, Diana Rigg, que el 1969 a 007 al servei secret de Sa Majestat participa en totes les seqüències, venç el dolent i fins i tot es casa amb Bond (aquí George Lazenby), tot i que acabarà morta. Però de seguida tornem a veure dones purament decoratives i altres de dolentes a qui Sean Connery i Roger Moore doblegaran sense problemes. Per exemple, Solitaire (interpretada per Jane Seymour) a Viu i deixa morir encaixa amb el perfil que va descriure Umberto Eco basant-se en les novel·les originals de Fleming: Noia bonica i bona, infeliç per dures proves que ha patit en el passat, està condicionada per servir el dolent, però gràcies a 007, que la seduirà, es podrà realitzar com a persona, malgrat que al final morirà. El prototip també s’ajusta a Vesper Lynd, l’estrella de Casino Royale que va encarnar al 2006 la sensual Eva Green. En el film té un ampli paper i entitat pròpia. No podria ser d’altra manera en el segle XXI, quan el mateix Bond deixa de ser un gentleman insensible. Plora, pateix, s’embruta i fins i tot sagna. Ella també ho farà. Fins i tot tindrà més diàlegs brillants que en la mateixa novel·la. I guanyarà un Bafta britànic.
Però el camí per arribar a aquest postfeminisme és llarg. Ja en els anys 80 era palès l’intent d’integrar les dones en les trames. Carole Bouquet (Melina en Només per als teus ulls) és segura i valenta amb ganes de venjança. I a Panorama per a matar May Day (una Grace Jones, vestida de Azedine Alaia) és una enemiga forta i temible, al mateix nivell que Roger Moore. Aquesta dècada, tan donada al culte al cos, també comporta un canvi en l’estètica femenina en imposar-se el cos atlètic i energètic, que seguirà en els anys 90, uns anys en què les dones arriben fins i tot a ser l’objectiu a batre per Pierce Brosnan. I donen guerra: Elektra King (Sophie Marceau) a Amb el món mai no n’hi ha prou té bons diàlegs i sap enganyar Bond.
Elles guanyaran terreny especialment quan M, la cap de Bond, passa a ser interpretat per Judi Dench (Goldeneye, 1995), que va acceptar de seguida el paper perquè s’imposa sobre l’agent, tal com ho feien els seus predecessors masculins. I amb la diversitat racial. A El demà no mor mai, Michelle Yeoh fa una espectacular exhibició d’arts marcials, lluita amb Bond i fins i tot el salva i a Mor un altre dia Halle Berry interpreta una agent de la CIA amb tanta personalitat com escultural és la seva figura. La rèplica que fa d’Ursula Andress sortint del mar, amb biquini i ganivet inclòs, la va convertir en una de les dones més desitjades del planeta, sense ser ni blanca ni rossa. És la culminació de la noia Bond: va tenir tant d’èxit que es va rumorejar que faria de 007 femení en un nou film!
A partir d’aquí una actriu ja pot acceptar participar en un film de la franquícia sense por de quedar encasellada com a dona objecte. Això li va passar a Luciana Paluzzi (Operació Tro, 65) que assegurava haver estat refusada per directors com Fellini i Antonioni després d’haver interpretat la dolenta Fiona Volpe. Un risc que van superar Kim Basinger (Mai diguis mai més, 1985) amb un Oscar per L.A. Confidential o la mateixa Teri Hatcher (El demà no mor mai, 1997) triomfant a Desesperate Housewives.
Però no totes pensen el mateix: «Ningú vol deixar de ser noia Bond, i la que ho digui està mentint», va dir Jill Saint John (dona de Robert Wagner) que va fer de Tiffany Case en Diamants per a l’eternitat. «Ser noia Bond és només una fantasia». Sigui com sigui, a ningú no li passaria pel cap que avui en dia Daniel Craig li donés un copet al cul a una massatgista, com passava a Goldfinger.
Olga Kurylenklo no ho permetria (Quantum of Solace, 2008) i segurament les noves noies Bond a Skyfall, Bérénice Marlohe i Naomie Harris, tampoc.
