El gran conglomerat Disney compra Lucas Film i promet fer més seqüeles de Star Wars (la primera, per al 2015); l’horror, l’horror.
Mickey Mouse a Tatooine, Cruella Deville dins l’Estrella de la Mort? Twitter i Facebook estan que cremen amb aquesta notícia. Els seguidors de la saga (els que hi entenen) ja es varen adonar que George Lucas havia enfonsat el somni de Star Wars amb els nous films fets a principis del 2000. Ara ens toca esperar un altre malson amb l’univers ridículament conservador de Disney en una saga que podria haver estat una altra cosa, molt millor, molt més rodona, com hauria d’haver estat Lost, a la deriva total en els últims capítols.
Alguns bastards em mataran. Disney, per ells no està tan malament, és un món de fantasia que els agrada, amb la seva musiqueta, els seus personatges animats sempre somrients, el regne ensucrat de la Ventafocs i els maleïts set nans. Personalment Disney i Disneylandia em fan por des de petit. És pur terror maquillat de fantasia i irrealitat, com a El show de Truman, un indret artificial, net, perfecte, però ple de porqueria al darrere. El parc d’atraccions d’Anaheim, a prop de Los Angeles (el primer que es va construir) va ser, per mi, com entrar a la mansió d’Amityville. L’angoixa va anar a més quan vaig veure, dins d’una sala de mil colors, el film en 3D Captain EO, amb l’ara ja difunt Michael Jackson, una celebrity pro Disney, amb greus problemes psicològics.
D’exemples malaltissos, no en falten; des dels arcaics atributs de feminitat i masculinitat dels seus personatges en què la dona, sotmesa a l’home, és rescatada pel príncep ros, alt i guapo, al racisme imperant d’alguns dels seus films com ara Aladdin (a la cançó principal els àrabs són bàrbars i els dolents semblen terroristes), La dama y el vagabundo (amb els gats siamesos amb accents i ulls orientals, sempre manipuladors), Dumbo (amb la famosa escena dels corbs negres o crows, terme despectiu per designar els afroamericans) i Peter Pan (amb uns indis que es comuniquen com animals).
Sí, em direu que ja està bé que les dones pseudobarbie de Disney tinguin només dues dimensions ja que és fàcil que els nens del món s’hi identifiquin però aquí hi ha el perill, ja que la idea al darrere és que la dona no pot ser mai independent fora d’un món masculinitzat fins a la medul·la. Pobre Sirenita, ella no podrà ser mai del tot humana sense el seu príncep Eric…
Regnes llunyans i mons de fantasia ensucrats, tot envernissat amb la màscara de la bondat, l’amistat, les bones intencions i la pau. Una constel·lació occidentalitzada de la corporació Disney que produeix béns de consum amb bisos de moralitzar a nens i pares. Només cal entrar a les seves botigues, interminables temples de merxandatge plastificat fet a la Xina, Cambodja i el Vietnam.
Star Disney Wars. Sort que alguns revisem de tant en tant L’Imperi contraataca, El retorn del Jedi i La guerra de les galàxies amb els entranyables Luke Skywalker, la princesa Leia, Hans Solo i Chewaka. En Mickey Mouse se’n pot anar a passeig ben lluny, a Endor, i que se’l cruspeixin els ewoks.
O potser tinc un trauma i estic equivocat ja que, des dels 10 anys em vaig decantar pels films de Lucio Fulci, en comptes de mirar el que em pertocava per la meva tendra edat.
De tot hi ha a la vinya del Senyor
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo