Allò de l’spaghetti western tenia el seu públic. Alerta a posar-t’hi, que n’hi ha que defensen el gènere a mort, eh? En Tarantino s’hi ha posat amb repartiment de luxe i en breu estrenarà proposta, així que poca broma. Ara bé, tot i estimant-nos-el molt, i no faltant-li gens ni mai de la vida al respecte, també hem de poder dir que els productes spaghetti dels anys daurats de la cosa, en la immensa majoria de casos, no eren ni una llunyana ombra dels westerns de Hollywood. I amb les campanyes polítiques passa força el mateix.
Aquí fem el que fem, i a Nord-amèrica fan campanyes electorals. Amb majúscules. Períodes que no compten amb anacronismes fòssils com allò del dia de reflexió o com els quinze dies de campanya electoral “oficial”. Una manera maca de veure-ho, de palpar-ho, de tastar-ho, d’envejar-ho amb coneixement de causa i també de gaudir-ne? El cinema.
Jo sóc molt fan de Primary colors (de Mike Nichols) perquè clava d’una manera a la vegada subtil (per ben feta) i grollera (per explícita) un Bill i una Hillary Clinton que ho donen tot per una campanya política. Més concretament, ho fan per un parell de carreres polítiques. Però quan tot això es juga a la carta electoral, té conseqüències. Bèsties. Allà i aquí. I els polítics i el seu entorn les han d’assumir. Cru.
Després hi ha clàssics com The last hurrah (de John Ford), on es veu claríssim com allà (als EUA) van entendre fa temps que un bon contingut sense un bon continent pot no arribar a ningú i per tant no imposar-se en unes eleccions. Ford ho critica, però a més ens ho mostra. Com la vida real ens va mostrar l’any 1952 un Ike que es va saber adaptar al context i que va saber fer servir les eines del màrqueting polític per imposar-se a un anacrònic Stevenson que deia que ell no sortia en els seus anuncis a la tele perquè ell no era un sabó. I va perdre.
Més sobre la importància del candidat i de la imatge (en política com a la resta de vida real)?: The candidate (de Michael Ritchie), amb un genial Robert Redford que serveix de fil conductor per resseguir totes les parts i molts dels actors implicats en una campanya electoral. Per exemple? Els spin doctors. Els estrategs polítics i experts en comunicació, que són clau en la política d’allà i d’aquí. Tot i que aquí, com sempre, molt d’aquella manera i a anys llum (encara avui dia) quant al nivell de professionalització.
I podríem seguir i no acabaríem. Campanyes electorals i cinema. En tenim un munt, de casos d’on triar. Sobretot d’allà. I aquí, poc o res, de salvable. És clar que als EUA, per exemple, fan primàries de veritat i per tant en poden fer pel·lícules com Ides of March (de George Clooney). Aquí les primàries que la majoria de partits diuen que fan són una broma i, és clar, el cine tampoc s’hi acaba d’aturar.
Allà i aquí. Al país de can Hollywood, amb una representació cinematogràfica molt àmplia i força reeixida, junt amb una realitat política que s’imposa com a repte superar la ficció. Aquí, on en canvi, tenim un món del cine que s’hi ha centrat poc, potser perquè els actors polítics de referència, força sovint, protagonitzen, bàsicament, spaghetti campanyes.
Toni Aira i Foix
(El Poblenou, Barcelona, 1977) és periodista, doctor en comunicació per la Universitat Ramon Llull. President fundador de la Societat Catalana de Comunicació i Estratègia Polítiques (SCCIEP -avui ACCEP-) i membre de l’Associació Comunicació Política (ACOP) i de l’Asociación Española de Investigación de la Comunicación (AE-IC).
És professor d’argumentació a la Facultat de Comunicació Blanquerna (URL); de màrqueting i comunicació institucional, social i política a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), i de comunicació política i institucional a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC).
La seva tesi doctoral està dedicada a l’anàlisi de la influència de l’agenda mediàtica sobre les agendes política i pública.
Col·labora des de fa anys en diversos mitjans de comunicació i ha escrit entre d’altres llibres dedicats a l’àmbit de la comunicació política, Els spin doctors: com mouen els fils els assessors dels líders polítics (Columna, 2009). L’últim és Els guardians del missatge. Els professionals de la comunicació política (Trípodos, 2011).
Autor: Uns bastards
Som un col·lectiu dedicat a difondre la bastardia amb l'única arma de que disposem de moment: les crítiques de pel·lícules i sèries