Us imagineu mites del futbol com Pelé, Maradona o Cruyff jugant en el mateix equip? Això és el que ha intentat, salvant les distàncies, Sylvester Stallone a Los mercionarios. Syl ha reunit un elenc d’actors que, en un moment o l’altre, van ser primeres (o segones o terceres) espases de (sub)productes del cinema d’acció, sobretot dels anys 80 i 90. Eren els actions-heroes. Personatges muscolosos, garritabats, plens de testorena… capaços de matar un exèrcit sencer sense l’ajuda de ningú. Sly i el seu Rambo en són l’exemple perfecte. Al costat de Stallone, hi trobem noms com l’hieràtic Dolph Lundgren (l’Ivan Drago que s’enfrontava a Rocky en la quarta part); el saltimbanqui Jet Li; el renascut Mickey Rourke; l’incombustible Jason Statham; l’estrella de pressing catch Steve Austin o el superesbirro Eric Roberts, un altre clàssic de les pel·lícules de sèrie B i germà de Julia Roberts. Un conglomerat d’homes roca que configuren una cinta gens pretensiosa que vol recuperar l’essència i les arrels d’aquell cinema de la dècada dels 80, que ara s’ha perdut amb tantes tecnologies i herois cultes i ben plantats com Jason Bourne o Ethan Hunt. És una altra època i punt, i no cal entrar a valorar si és millor o pitjor.
A Los mercenarios, com passava abans, importa el múscul i no l’enginy. Res de pensar grans plans ni estratègies que ens facin ballar el cap. Amb una arma i unes quantes bombes n’hi ha prou per construir unes més que correctes escenes d’acció. I la fórmula funciona, perquè Los mercionarios s’ha col·locat al cim de la taquilla dels Estats Units. Evidentment, del guió, no n’espereu res. Hi ha un moment en què Mickey Rourke s’intenta sincerar, que fa més pena que glòria –per cert Stallone és el director i un dels dos guionistes… amb això ja està dit tot, no?-.
Els nostàlgics, doncs, se sentiran satisfets amb aquesta cinta, que els transportarà uns quants anys enrere i que els farà passar una bona estona. Això sí, amb un Sly amb molt més botox, un Jet Li més envellit i un Dolph Lundgren que ja ha entrat a la cinquantena. L’argument és el de menys, amb la clàssica tendència maniquea d’aquests productes en què només existeix el bé i el mal, el blanc i el negre i no hi ha cap entremig.
Menció especial mereix Jason Statham, que té gairebé més protagonisme que Stallone i que és un dels grans artífexs del bon funcionament de Los mercionarios. Però, el clímax de tot plegat és una escena que amb prou feines dura un parell de minuts en què Stallone es troba cara a cara amb Bruce Willis i Arnold Schwarzenegger. Un moment en què es barreja la fina ironia del gran Willis amb la rudesa de Stallone i Schwarzenegger. En definitiva, un somni humit per a més d’un mitòman que guarda com a referents de la seva adolescència pel·lícules com ara La jungla de cristal, Rambo i Terminator.
El cercle virtuós de Los mercioniarios, però, serà complet si en una segona part trobem altres personatges gloriosos dels anys 80 com ara Jean Claude Van Damme i Chuck Norris. Confiem que Stallone els convenci perquè s’incorporin a aquest gran equip de vells rockers. De moment, Sly ja ha anunciat que vol que Bruce Willis sigui el malvat d’aquesta seqüela. La cosa promet!
Autor: Marc Bataller @marcbataller
Fan de Sons of Anarchy i els clàssics dels 80 amb Stallone, Schwarzenegger i Van Damme. I, sobretot, anticahierista!!!
- Web: http://www.caperrada.com
- Twitter: https://twitter.com/marcbataller
- Facebook: https://www.facebook.com/marc.b.serra