Holy motors ha enlluernat aquest any alguns festivals de cinema internacional. A Cannes, a Sitges o a Chicago s’ha decidit que estem davant d’un film excepcional, potser el millor de l’any, una ovacionada obra mestra.
Amb aquestes referències un va a veure el film amb moltes ganes, paga religiosament la seva entrada i s’asseu a les còmodes butaques vermelles d’un autèntic cinema per a intel·lectuals i entesos. El resultat sobre la pantalla és un compendi d’imatges d’un actor que es disfressa constantment dins d’una limusina que viatja per una París interminable, que assassina, viola, practica sexe a l´estil semisamurai , devora flors en un cementiri i crida a la seva filla dins d’un cotxe com un possés; un malson sobre la histèria 
dels nostres temps, el postcapitalisme allunyat de l’essència humana. Monstres contemporanis?, avatars del segle XXI? La odissea surrealista amb una Eva Mendes esclavitzada sexualment, la Kilie Minogue cantant pels carrers de París o les imatges intercalades d’Eadweard James Muybridge a la pantalla deixen l’espectador esclafat a terra; aquest film no té estructura, és francès, el dirigeix Leos Carax i proposa un intel·lectualisme semblant al cinema de Jean-Luc Godard amb referències (llunyanes) a David Lynch i als poetes dadaistes. Pujeu a la limusina i viatgeu pel no-sentit de la realitat.
Denis Lavant, l’actor, estira el seu paper exagerant-lo com si es tractés d’un personatge esperpèntic de Valle-Inclán. És un animal, un psicòpata modern que contrasta amb la bellesa de la limusina. Podem comparar el film amb Cosmopolis (2012), de David Cronenberg, però metre el director canadenc es sustenta en els diàlegs de la novel·la de Don DeLillo, Leos Carax explota el moviment i la caricatura dels personatges fins a la sacietat.
I aquí està el problema. El film, que no deixa indiferent, pot 
arribar a cansar i a avorrir. L’espectador, aleshores, es pregunta si aquesta manca de sentit realment té alguna cosa de substància al darrere. Un s’arriba a qüestionar si la clau de l`èxit de la intel·lectualitat de crítics de cinema és col·locar un actor-pallasso exagerant els seus gestos per portar-lo a l’extrem i trencar amb la narrativa imperant. Personalment crec que el gran embolcall que ens presenta Carax és pedant, arrogant i fins i tot ridícul, però ha fet parlar a una gran troupe ben pensant del cel·luloide i ha deixat l’espectador amb una sensació de pèrdua de temps majúscula; el caos i el cataclisme.
El pitjor del film: tot
El millor del film: res
De passada recomano la tercera temporada de The walking dead i la cinquena de Sons of anarchy. No vull que aquest article sigui també, com a bons lectors bastards que sou, un crit en el buit, com el film del superlatiu Carax.
Autor: Víctor Gonzàlez
Professor i formador pedagògic en llengües i noves tecnologies per a escoles internacionals. Crític de cinema a @elsbastards
- Web: http://www.exuc.org/
- Twitter: https://twitter.com/Exuc
- Facebook: https://www.facebook.com/vikgo