Menú de navegació+

Les pel·lícules bastardes que celebren 25 anys

Publicat el 31 desembre, 2012 per a Cinema |

A+ | a-

Abans de començar us amenaço que aquesta secció es repetirà cada any mentre els Bastards aguantem. Avui s’acaba aquest 2012 i durant l’any s’han anat repassant els aniversaris més importants: els 50 anys de James Bond, els 30 de Blade runner (tots dos en aquest mateix bloc), els 40 d’El padrí, els 25 de la mort de John Huston (a la FilmoTeca de Girona) i molts més que no vénen al cas.

Només falta fer un homenatge als films Bastards que celebren aniversari. Per això sóc aquí. He decidit celebrar els 25 anys (perquè sí) de pel·lícules bastardes per excel·lència, només en repassaré cinc:

Bad taste (Mal gusto), Peter Jackson: Debut cinematogràfic del director d’El hobbit que no li augurava un futur tan esplèndid (econòmicament parlant) com el que ha tingut. El jove director neozelandès apuntava bones maneres, sobretot amb la gran capacitat de combinar comèdia i gore. Moments de grat record com la mitja decapitació dels “caminants” o la batalla final, totalment hilarant, entre els extraterrestres menjacervells i els humans curts de gambals. Un divertiment del tot recuperable per observar com el pressupost i la imaginació no van lligats, tot al contrari.

Nekromantik, Jörg Buttgeriet: El títol ja ho diu tot, relacions amoroses i sexuals amb morts. Un treballador d’una funerària té la sort, per ell, de tenir la mà d’obra sexual molt a prop i ho aprofita. Pel·lícula filmada en blanc i negre (per no ferir els espectadors) i amb distorsió de les imatges en els moments més macabres, tot i això, en el seu moment va ser el referent europeu al gore més seriós que fugia de les propostes més humorístiques de la Troma o del mateix Jackson. Anys més tard se’n faria una segona part amb la Monika M. com a actriu principal, que va arriba a nivells de popularitat inimaginables tractant-se d’aquest gènere minoritari. Repetiria amb Buttgeriet en una segona pel·lícula Schram, la darrera de la seva curta carrera cinematogràfica.

Predator (Depredador), John Mctiernan: Director clau en les pel·lícules d’acció de finals del vuitanta i durant la dècada dels noranta (són seves La jungla de cristal i L’últim gran heroi), construeix a Predator dos universos que acaben convergint i explotant, la part bèl·lica i els depredadors de l’espai. Existeixen molts paral·lelismes amb Aliens, de Cameron, sobretot per l’estètica bèl·lica i per la lluita entre humans i éssers d’un altre planeta. El millor de Predator, deixant a banda el factor sorpresa quan apareix l’element fantàstic, és el seu ritme frenètic i angoixant, acompanyat d’una excel·lent banda sonora d’Alan Silvestri. La millor pel·lícula i interpretació d’Arnold Schwarzenegger.

Hellraiser, Clive Barker: Adaptació de la seva novel·la amb la qual Barker va debutar com a director. L’univers Hellraiser era tan espès, complicat i enrevessat que només la seva ment era capaç de transmetre-ho a través de les imatges. El film va fascinar els espectadors, sobretot pel clima creat, humit i angoixant, i pel ritme, a estones parsimoniós i, de sobte, intens. Barker explora la ment humana a partir de la relació amor-odi dels seus personatges, amb alguns moments sadomasoquistes impactants. Pinhead, una de les criatures de l’infern que es tornaran a despertar per torturar els humans, amb el cap quadriculat i ple de claus, viu a l’imaginari col·lectiu de tota una generació.

Angel heart (El cor de l’àngel), Alan Parker: Típica història de detectius privats, amb poca feina, alcohol, dones i suborns, amb el budú present en tot moment, una companyia poc agradable. La trama t’atrapa de la mateixa manera que l’investigador (Mike Rourke) es va complicant dins d’una xarxa construïda pel dimoni per excel·lència, Robert de Niro. En el moment de la seva estrena, Alan Parker era considerat un dels pitjors directors de la història, i encara hi ha molta gent que l’hi considera. No és el meu cas, per mi Parker amb films com ara aquest o Crema Mississippi o The wall o L’Exprés de Mitjanit ja mereix un respecte, sobretot bastard.

Evidentment molts films bastards han celebrat el seu 25è aniversari, com ara: Els creients, El padrastre, Perseguit, Robocop, Joves ocults, El príncep de les tenebres, Los viajeros de la noche i molts més. A tots ells, felicitats i gràcies!

Autor: Jep Soler

L'home de pes dels Bastards. Nyerro. Tot depen.