Que Gus van Sant sigui el director del pilot d’aquesta sèrie ja diu molt de l’aposta que la cadena Starz ha fet per Boss, de Farhad Safinia, en un intent de copar el mercat que ara mateix dominen AMC i sobretot HBO.
Boss és una sèrie política, en el sentit més estricte de la paraula, un relat sobre les bambolines de l’acció de govern de l’alcalde de Chicago Tom Kane, però també un intent de mostrar a l’espectador que la corrupció i les males praxis són presents a tots els estaments de la societat. A diferència de The wire, on Simons i Burns ens mostren aquesta corrupció en diferents entregues (el carrer, el port, l’ajuntament, la comissaria…), que es van entrellaçant en una xarxa de corrupteles, Boss presenta un alcalde que ha forjat amb mà de ferro una teranyina de poder corrupte, influències i negocis bruts.
En el primer capítol (Listen) ja veiem l’estil directe i cru que tindrà la sèrie. En la primera escena Gus van Sant ens mostra dos personatges en una fàbrica abandonada i a través de plans i contraplans veiem les cares d’una neuròloga que anuncia a Tom Kane que pateix una malaltia cerebral que li provocarà tremolors, pèrdues de memòria i atròfies. Una malaltia irreversible. Els primers plans i la cara rígida alhora que expressiva de Kelsey Grammer (sí, senyors, el gran Dr. Frasier Crane) ens porten a entreveure el dilema interior de Kane: resistir o abandonar. Evidentment decideix resistir i com si fos Ricard III a la batalla de Bosworth, es medica amb estupefaents il·legals, manté el diagnòstic en secret i segueix dirigint des del seu càrrec d’alcalde no només la ciutat, sinó també l’oficina del governador a Springfield, els contractes d’obres, les concessions i negocis col·laterals i fins i tot els mitjans de comunicació. Tot això, ho fa amb l’ajuda de dos assessors implacables: el minuciós Ezra Stone (Martin Donovan) i l’espectacular addicte al sexe i a la feina Kitty O’Neill (Kathleen Robertson).
Aquesta trama política es complementa amb la trama familiar de l’alcalde: una vida personal en descomposició, amb una filla oblidada a qui vol retrobar un cop coneix la malaltia i una esposa que al més pur estil lady Macbeth és capaç de qualsevol cosa per conservar el poder i l’estatus adquirit durant aquests anys.
Kane és, doncs, un Il capo dei capi, una mena de Nucky Thompson (Boardwalk empire) contemporani a través del qual es canalitzen tots els negocis i el poder. Però a causa de la malaltia començarà a mostrar debilitat, un fet que esperonarà uns rivals que ara veuen una possibilitat de derrocar-lo. Un argument absolutament semblant i amb molts paral·lelismes amb la segona temporada de Boardwalk empire.
La veu de la consciència de l’espectador és el punyent periodista del Chicago Sentinel Sam Miller, un periodista obsedit a destapar els problemes de salut i totes les corrupteles de l’alcalde.
Ja veuen doncs que lluny de la mítica Atenes de Pèricles encarnada amb el gabinet Bartlett que ens va mostrar Soorkin a The west wing, Boss ens mostra les clavegueres polítiques a través d’un alcalde amb el qual és difícil sentir empatia ja que la seva crueltat supera de llarg la pena que ens pugui despertar la seva condició de malalt. Un autèntic diable que defensa amb dents i ungles un regnat que s’entreveu que podrà arribar al final. Com diu Robert Plant (ex-Led Zeppelin) en la cançó d’obertura de la sèrie «Satan, your kingdom must come down».
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta