El cineasta Léos Carax s’ha fet esperar. Va ser el 1999 la darrera vegada que el vam veure en actiu dirigint una de les seves singulars obres, Pola X. Però l’anomenat enfant terrible del cinema francès torna amb força. Tot i el pas del temps, Carax deixa perplexos crítics i públic amb una història de gran vigor cinematogràfic. Si esteu preparats per sentir reaccions de tot tipus, poseu-vos còmodes.
Quan la limusina arrenqui, sereu testimonis d’un autèntic ball de màscares. Un viatge entre el plaer i la repulsió que ens porta a descobrir la rutina laboral de monsieur Oscar, el protagonista del film, portentosament interpretat per Denis Lavant. Holy Motors teixeix una història que ens recorda la poesia, la reflexió social i la violència que plantejaven films com els de Georges Franju.
A cada parada que fa la limusina, el senyor Oscar inventa un personatge. Cada transformació ens permet assistir a una escena diferent. Com si aquest obrir i tancar del teló ens fes ser partícips d’aquesta odissea experimental. Carax mai s’ha amagat d’explicar que utilitza el talent de Denis Lavant per mostrar el seu àlter ego a la gran pantalla. Un director amagat darrere un actor. Més enllà del que pugui ser capaç d’expressar un personatge que crea, el seu mètode ens endinsa en un univers pervers i oníric que ens porta a la reflexió.
Alguns poden pensar que cares conegudes com les de Eva Mendes i Kylie Minogue faran que sigui una pel·lícula fàcil de digerir. Però el film s’allunya dels convencionalismes, i ens invita a la introspecció. Fins i tot a través de les arts, com ara la música o l’expressió corporal.
Una vegada el motor arrenqui, no baixareu de la limusina fins que s’acabi la jornada de monsieur Oscar. Això sí, no us penedireu de sentir-vos part d’aquesta experiència camaleònica. Un film inclassificable, amb la petjada d’autor característica que deixa Leós Carax. I que, aquest cop sí, costarà d’esborrar per molts anys que passin.
