Fa temps que el bastard major de la casa, en Vador Garcia-Arbós, i un servidor tenim esbossat a mitges un article que segurament, al pas que anem, mai no veurà la llum, en què vertebrem la història dels Estats Units a partir d’algunes sèries emblemàtiques: Deadwood (HBO), Boardwalk Empire (HBO) i The Wire. En l’escrit exposem com, només amb aquests tres pilars referencials de la indústria catòdica, un podria definir l’essència de la història d’aquell país, que ha posat bona part dels seus fonaments en la corrupció i la violència.
Més enllà d’aquestes, és clar, hi ha moltes altres sèries satèl·lit que completarien aquesta lectura, i, entre les últimes que hem descobert, sens dubte, hi entraria Hatfields & McCoys, minisèrie de tres episodis produïda per History Channel, que s’ha convertit en una de les produccions televisives més destacades de l’any en ser la més vista en la història de les televisions per cable dels EUA.
Una nova guerra civil
La història de la humanitat des que és civilització està marcada per conflictes i enfrontaments. No parlem només de les grans guerres que han configurat les fronteres i els estats, sinó també dels enfrontaments a petita escala que, encara que siguin de caire familiar o veïnal, han destacat per algun motiu, sigui per la repercussió mediàtica del moment o pel caire mitificat del succés en qüestió. A casa nostra, sense anar gaire lluny, molts recordareu el cas de Tor, en què un conflicte per uns terrenys de la Catalunya profunda va acabar amb tres morts i tota una sèrie d’articles, llibres i documentals que el rememoren. Al nostre país veí, segurament la matança de Puerto Hurraco, que va enfrontar dues famílies, és un dels més recordats.
Doncs tot això fa riure si ens traslladem als Estats Units, on ja sabem que tot es fa més a l’engròs, en proporcions XL. Prenem com a exemple el conflicte que recull la minisèrie protagonitzada per dos clans familiars, els Hatfield i els McCoy, i que posa al dia una disputa llegendària, ocorreguda al tombant dels segles XIX i XX, que ha passat a formar part del lèxic dels nord-americans, ja que va estar a punt d’iniciar una nova guerra civil, i fins i tot hi va caldre la intervenció de la Cort Suprema dels Estats Units.
Hi ha un moment d’aquesta gran sèrie que defineix molt bé de què va aquesta història, desconeguda per molts de nosaltres. Durant l’execució pública a la forca d’un grapat de membres d’un dels clans, enmig de la multitud que s’ho mira, una dona pregunta a la seva parella la raó per la qual són famosos els Hatfield i McCoy, i ell li contesta amb un lacònic “es maten els uns als altres”.
La sèrie, conformada per tres capítols d’una hora i mitja cadascun, desgrana tota la història d’aquesta gran rivalitat, que va començar, paradoxalment, amb una ferma amistat entre els seus dos líders, Devil Anse Hatfield (Kevin Costner) i Randall McCoy (Bill Paxton), mentre combatien junts en l’exèrcit sudista. La deserció d’un d’ells al final de la guerra de Secessió obre la recargolada espiral de conflictes i violència, que permet desgranar temàtiques no menys interessants com ara la religió, la família, la justícia, el país i la propietat. És a dir, altres elements inherents a l’ADN nord-americà.
Com és fàcil d’imaginar, tot aquest còctel argumental va atreure l’interès de Kevin Costner, necessitat com mai de catapultar la seva carrera. I havia de ser una vegada més amb un western, que ha acabat protagonitzant i coproduint. Això sí, conscient que s’havia de reciclar, s’ha sumat a la moda de les sèries, i, lluny de les seves aportacions al gènere de tall més clàssic amb Ballant amb llops i Open range (Missatger del futur és més aviat un neowestern), Costner ha optat per la variant més realista, bruta i obscura concebent una molt bona producció que s’acosta molt al nivell de la recordada Deadwood.
Com a aspecte més remarcable, destaquem l’intent de mantenir-se objectiu (ser neutral li costa, perquè la seva interpretació de Devil Anse Hatfield té un punt de fordiana que no pot contenir) en una història en què no hi ha herois ni malvats, ja que els dos bàndols enfrontats es mostren capaços del millor i del pitjor. També ens agrada aquesta deriva total, ja apuntada sobretot a Open range, cap al to crepuscular, clarament definit amb la patètica seqüència del gran enfrontament a camp obert entre els dos clans, en què els protagonistes ensopeguen borratxos amb els arbres o les escopetes s’encallen i exploten a la cara. I el to shakespearià que traspua en tot el metratge només fa que exalçar el conjunt.
A alguns potser els molestarà la història d’amor impossible que sorgeix entre dos membres d’una banda i l’altra (amb evidents paral·lelismes amb Romeu i Julieta), però, sens dubte, quan l’emotivitat guanya enters és quan les dones, aparentment secundàries (un dels estigmes històrics del western), entren en escena com a contrapunt a la violència i l’orgull masclistes. Encara se’ns encongeix el cor en recordar l’escena de comiat de la mare McCoy als seus fills, capturats per uns venjatius Hatfield.
Pel que fa a retorns, no només mereix reconeixement un recuperat Kevin Costner, perquè hi altres tres desapareguts en combat que són benvinguts: els actors Bill Paxton i Tom Berenger (aquest, irreconeixible), i el director Kevin Reynolds, un dels realitzadors que van consagrar la carrera artística del primer (recordem Robin Hood o Waterworld). Una vegada més, es demostra que el format televisiu serveix com a taula de salvació a molts artistes i creatius.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn