Hi ha hagut temptatives, però des que Lost (Perdidos) ens va deixar orfes cap altra sèrie televisiva ha generat tant debat a l’acabament dels capítols i a la fi de les temporades. Salvant les distàncies, la producció que més s’hi acosta, amb certa vocació de fenomen social i mediàtic, és, sens dubte, The walking dead. Des de l’inici, capítol a capítol, la sèrie ha generat certa controvèrsia que, en alguns moments, s’ha convertit més en una batalla campal entre els teleespectadors i els fans del còmic original en què es basa. L’altre dia, sense anar gaire lluny, la radicalització del debat va comportar la primera víctima, quan un paio li va fotre un tret a la parella per haver-li discutit aspectes concrets de la sèrie, com ara el fet de negar l’existència real dels zombis… On s’és vist, si tothom té clar que existeixen!
Per a un millor karma global, la polèmica s’ha anat esvaint amb l’emissió d’aquesta tercera temporada (en realitat, molts ja van començar a abaixar el to amb el tram final de l’anterior), i, sobretot, per a una major tranquil·litat per als que, com un servidor, són partidaris de les lliures adaptacions i tenen clar que el mitjà televisiu funciona amb uns altres mecanismes narratius per mantenir la tensió i el públic enganxat com ho fan. Només cal guiar-nos per les xifres d’espectadors per comprendre’n l’èxit. I, per què no, pels comentaris i discussions dels entorns més propers, com els de la mateixa comunitat bastarda. És així com en aquests moments, en plena parada a l’equador de la tercera temporada, estarem d’acord que el llistó qualitatiu s’ha refermat, a un nivell superior fins i tot del que ja ens van oferir els realitzadors en la segona temporada: primer, amb el descobriment del parador de la malaurada Sophie a la granja de Hershell i, posteriorment, amb el duel Rick versus Shane. En aquest graó superior, la sèrie, concebuda com a pur entreteniment, ens aporta un plus.
En primer lloc, perquè TWD s’ha sabut moure en el gastat gènere zombi, desenvolupant els personatges i llocs comuns. En segon lloc, perquè ha sabut anar més enllà d’aquests i marcar un capítol a part en la història de la ficció televisiva. Com poques vegades s’ha vist a la petita pantalla, TWD porta els espectadors al límit: per una banda, de la violència explícita i, per l’altra, de la moralitat. Brutals en els dos sentits.
Però s’ha de dir que és en l’àmbit de la qüestió moral que la sèrie guanya enters i s’ha ficat el públic a la butxaca. Esclafar caps a tort i a dret, en el fons, és més fàcil. Més pertorbador és col·locar l’espectador en la situació en què s’han trobat certs personatges al llarg d’aquesta història de supervivència. En aquest aspecte us recordem quins han estat els tres moments àlgids:
1- L’aparició i mort de Sophie. Commocionats a cop d’efecte en la fase més talking dead de la sèrie. Va marcar un abans i un després. Ja mai més res podia ser com abans.
2- La mort d’una altra nena, la filla del Governador, també convertida en morta vivent i tancada amb pany i forrellat, en aquest cas pel seu pare, incapaç d’assumir la pèrdua. Mai la mort d’un zombi ens havia emocionat tant. Pobre fill de p… del Governador!
3- La mort de Lori a mans del seu fill Carl (personatge que ha passat de ser odiós a ser un dels més interessants del grup) després de parir la seva germaneta, en una de les escenes més bèsties que un recordi. I, el que és millor, ben rodada fent ús del fora de camp i sense ser gens explícita (i, en canvi, resulta d’allò més punyent). Un acte d’amor filial fins a les últimes conseqüències. Per rematar-ho, l’escena del capítol posterior amb un zombi panxut atipat per haver devorat les restes de la mare, és d’un humor negríssim.
Ara estem en un punt mort de la sèrie, que no tornarà fins al febrer. Què passarà a partir d’ara a Villa Otros de can Ben… vull dir al Governador bord i als seus acòlits? Estem expectants que l’acció continuï, que els nous personatges mantinguin l’interès i que els antics ens puguin sorprendre encara una mica més, si és possible, en aquesta celebrada evolució de la sèrie.
Autor: Jordi Camps
Els Bastards m'acusen de Cahierista. Però jo només combrego amb un Déu, Cronenberg, i a una religió, la Nova Carn