Atenció amics lectors: aquest article està ple de spoilers de la tercera temporada
Punt i seguit a Boardwalk empire. La tercera ha estat una temporada inoblidable que ens deixa moltes incògnites sobre com evolucionarà una sèrie que capítol a capítol, pla a pla i minut a minut es va convertint en quelcom canònic dins el “cinema de màfies”.
Aquesta temporada es va iniciar amb un conflicte latent entre Gyp Rosetti i Nucky Thompson. Un conflicte que ha estat el leivmotiv de la temporada juntament amb la crisi matrimonial de Nucky i Margaret iniciada després de que aquesta cedís gratuïtament a l’església els terrenys per construir una autopista.
La part més interessant de la trama entre Nucky i Gyp Rosetti és la contraposició de dos models mafiosos que han anat repetint-se en tota la filmografia del gènere. La contraposició de l’impetuós i violent Rosetty amb l’estrateg Thompson, una antagonisme que Puzzo i Coppola ja ens van mostrar a El Padrí entre Sonny i Michael Corleone. Rossetti és un dement sense capacitat de control, anàlisis ni estratègia, un sicari vingut a més amb unes ànsies de poder que recorden al memorable Edward G. Robinson interpretant a “Rico” a Little Caesar (1931). Nucky és un Michael Corleone, un individu que es mou bé en els cercles polítics i que té molt ben afinades les pràctiques de la conspiració; un clar exemple n’és la planificació de la caiguda del fiscal general Harry Daugherty, una caiguda que li permet acabar amb Waxey Gordon i netejar els càrrecs que li caurien per suborn i tràfic d’alcohol. Rosetty però ha donat un punt d’interès extra a la temporada i ha estat el detonant per tornar-nos a mostrar que Nucky Thompson no és intocable, que pot ser mogut del seu lloc tal i com intentaren el Comodoro i Jimmy Darmody a la segona temporada.
Tot i que aquestes dues històries han estat les que han ajudat a que la trama avancés, potser el més rellevant d’aquesta temporada ha estat la lluita de poder mafiosa entre Nucky i els seus oponents, abans socis, que veuen en l’amenaça de Rosetty un perill pels seus negocis; aquesta por i desconfiança s’accentua quan Joe Masseria s’associa amb Rosetty i es en aquell moment quan Arnold Rothstein i molts altres veuen la possibilitat d’assolir la centralitat de Nucky i la seguretat de no patir una agressió d’un Masseria que disposa d’un exèrcit de sicaris per enderrocar tot aquell que se’ls posi per davant. Però ni Rothstein , ni Rosetty ni Masseria calculen bé les forces ni la capacitat de supervivència d’un Nucky capaç, en el seu pitjor moment de captiveri i solitud, de fer encaixar les peces i acabar amb més d’un front a la vegada.
La sèrie també ens mostra un dels episodis més recurrents en la història de la màfia: la guerra. Una guerra que s’ha vist reproduïda en milers de pel·lícules i que ningú ha descrit millor que el periodista Guy Talese en la seva magistral crònica de la màfia Honrarás a tu padre. Nucky es troba en guerra sol i sense el seu lloctinent, i amant de la seva dona, Owen Slater. Un Slater que retorna a casa després de voler matar a Masseria empaquetat en una caixa de fusta. La guerra implica solitud, por i sobretot implica buscar aliat i soldats que Nucky trobarà amb el seu fidel soci Chalky White i en un Al Capone cada vegada més distanciat de Johnny Torrio i amb unes ànsies de poder colossals. Aquesta ajuda sumada a la fidelitat del seu germà Ely i la enorme capacitat maquiavèlica de Thompson, el faran guanyador però també l’obligaran a canviar d’estratègia, ara buscarà l’anonimat i estar en un cercle reduït de gent. Intuïm una quarta temporada amb una vida més austera i menys procliu a la sobrexposició d’un Nucky que vol ara tenir les cartes marcades i totes a la seva mà.
Aquesta nova idea organitzativa, la connexió Nucky Capone, la relació amb Margaret després de la mort d’Owen, el destí del desorientat Nelson van Alden i el presumible paper més actiu de Capone, Lucky Luciano i Meyer Lansky són els punts d’interès d’una quarta temporada que ja esperem amb candeletes. Una nova entrega d’una obra canònica del gènere negre. Gràcies per tot senyors Winter, Wahlberg, Scorsese, Van Patten i Levinson, mai els hi podrem agrair prou.
Autor: Jordi Dorca
Sóc programador del Museu del Cinema. Escric a la Revista de Girona i sobre cinema i sèries a Els Bastards.
- Web: http://www.elsbastards.cat/
- Twitter: https://twitter.com/jdorcacosta
- Facebook: https://www.facebook.com/jdorcacosta