Tot clau ha de tenir uns bons preliminars. La prèvia de l’èxtasi sexual. No entraré en detalls sobre quins són els millors preliminars –tothom té els seus gustos, alguns més depravats que d’altres–, però, en el món de les sèries, Arrow podria ser un bon preliminar. Un producte per anar escalfant els ànims –i ara no em refereixo al sexe, perquè de sexe no n’hi ha gens a Arrow– fins a arribar al clímax que et donen altres sèries com ara Homeland, The Walking Dead i Boardwalk Empire, per citar tres exemples actuals.
Però, què és Arrow? Es tracta de l’adaptació del còmic Flecha Verde, el superheroi de la companyia DC Comics creat l’any 1943. No he estat mai un fan dels còmics i quan Arrow va arribar al meu disc dur no havia llegit ni una línia de Flecha Verde ni tampoc n’havia sentit gairebé mai a parlar. Per tant era verge en aquest camp. Igual que em passa amb The Walking Dead. I ho prefereixo així, perquè molts cops els lectors de còmics no poden veure ni en pintura les adaptacions al món audiovisual perquè traeixen, segons el seu parer, l’original i es tornen uns crítics maniàtics comparant vinyeta per vinyeta amb fotograma per fotograma.
Fet aquest incís centrem-nos en Arrow. La història gira al voltant d’un playboy milionari, Oliver Queen, que pateix un naufragi i queda atrapat cinc anys en una illa. Quan el rescaten, torna convertit en un superheroi que vol netejar la seva ciutat, Starling City, de corruptes. Una barreja de Batman i Robin Hood. I la seva principal arma són les fletxes. Cada episodi és un cas diferent, però també es barreja una trama general sobre què va passar a l’illa i com es va produir el naufragi, que d’accidental no en va tenir res de res.
La sèrie és amena. Amb bons efectes especials aconsegueix que passis una bona estona assegut al sofà. És cert que no t’aporta gaire res ni tampoc et farà ser més intel·ligent. La seva virtut és que t’ajuda a desconnectar durant quaranta minuts i a no pensar en les penúries que sovint ens envolten. Uns bons preliminars com deia abans. Però, evidentment, si pots fer un bon clau molt millor, tot i que els preliminars sempre són necessaris, encara que siguin en petites dosis.
Autor: Marc Bataller @marcbataller
Fan de Sons of Anarchy i els clàssics dels 80 amb Stallone, Schwarzenegger i Van Damme. I, sobretot, anticahierista!!!
- Web: http://www.caperrada.com
- Twitter: https://twitter.com/marcbataller
- Facebook: https://www.facebook.com/marc.b.serra