No sé si és per la calor d’aquestes nits que quan he arribat a dormir-me he tingut un malson i és que des de l’acord de “Junts pel SI” les envestides d’allà i d’aquí cap a l’independentisme han pujat molt de to. De fet, han pujat fins a nivells insospitats. Fitxant-s’hi que el mateix Ramón Espadaler, que fins fa poc era Conseller de la Generalitat de Catalunya, i en un temps va compartir amb mi despatx de diputat en el Parlament de Catalunya, diu que veu previsible que el govern espanyol suspengui l’autonomia i arrambla el clau dient: Difícilment s’entendria a Europa que el govern ( es refereix a l’Espanyol) no fes ús de l’article 155”  És a dir, veu normal que el Govern espanyol suspengués l’autonomia. Haig de dir sincerament que mai, fins ara, havia escoltat  tanta evocació a l’article 155.

D’entrada haig de dir que mai hauria dit que aquella persona amb la que hi compartia despatx, fos espanyolista. Però el temps i les circumstancies afloren els sentiments més amagats.

Així doncs amb tot aquesta pluja d’impactes informatius i el calor de la nit, el malson es justifica.

I quin malson  era? Doncs que el 28 –S una vegada els vots de Junts pel Si  i la Cup són majoria absoluta, vaig somniar la premonició d’Espadaler, sense conèixer-la d’antuvi, és a dir; que el  Govern espanyol aplicant l’article 155 de la Constitució  suspenia l’autonomia i com a president Rajoy nomenava a Josep A. Duran i Lleida.  “ para parar la locura de la deriva independentista de Mas”. I, clar que era un somni, però vaig veure a Duran jurant  el càrrec sobre la Constitució del 155 i un Sant Crist gros, i amb una cara fe felicitat indescriptible. En l’acte l’acompanyaven el PSC, C’S, PP i tota la gent que queda d’UDC.

Em vaig despertar junt en aquest moment de la presa de posició, quan m’hauria agradat veure una mica més enllà per saber la resposta d’aquesta pregunta que sovint em faig quan amenacen amb el 155; i després de suspendre-la què? És que nosaltres, tots els que hem votat per la independència de cop desapareixerem? És que restarem callats i quiets? Com pensa gestionar el Govern de Madrid això? Que ningú es pensi que perquè Duran fos el President, i que la Cambra de Comerç li hagi agraït a ell i a Sánchez Llebre, avui mateix  el seu treball de lobby,  s’hauria acabat tot, perquè ara és molt difícil governar només amb el poder de la força, sense el  la convicció.  I les ferides a Catalunya que produiria  pas així, serien molt fondes i duradores.

Clar que paral·lelament al cop del 155 poden acompanyar-lo amb la inhabilitació del President Mas, de l’ex Vicepresidenta Ortega i de la Consellera Rigau. I posats a fer, tampoc seria descartable, que en un rampell d’aquell que solen tenir els de tradició “cuartelera” fessin allò de:  “los meto una temporadeta a la sombra para que aprendan que con la Patria no se juega”.

I per acabar vull dir que contràriament al que diu Ramón Espadaler, tinc la sensació que difícilment Europa entendria que el Govern espanyol fes un acte de força davant d’un resultat democràtic i el que faria és obligar-los a negociar. Clar que acceptar això s’esfondra tot l’argument de Duran President de Catalunya per delegació de Mariano Rajoy.

Sort que diuen que la calor va de baixa

Si no fos que un ja té una certa edat, diria que fins ara hem fet l’orni i de cop hem descobert les maledicències  de Qatar. Resulta que una part dels socis i seguidors del Barça que s’apleguen a l’entorn del candidat perdedor Jan Laporta, han basat la seva campanya sobre uns eixos que no han servit per atreure prous vots, i un d’aquest punts de campanya era Qatar.  Després dels recompte de vots i vist que Laporta havia estat severament castigat a les urnes, els seus seguidors han continuat a les xarxes socials una campanya contra Qatar que per extensió era conta el guanyador per majoria absoluta Josep M. Bartomeu. Per segons qui, li costa molt acceptar la derrota i l’evidència que el perdedor Laporta va marxar amb el 75% de recompte, ja àmpliament vençut, no saludés al guanyador, demostra fins a quin punt el joc net esportiu, és una quimera.

Tots aquests que critiquen Qatar tant excitats, se’ls nota el partidisme puix que agradi o no, ells no ho han denunciat mai quan Qatar Airways ha invertit en l’aeroport de Barcelona, i n’ha fet un “hub” amb avions de primeríssima generació, Qatar és propietària de l’Hotel Vela, i Qatar té una participació en SEAT, per no dir en el Corte Inglés, … només per dir-ne unes poques inversions. I cap d’aquests que s’esquincen les vestidures, han fet mai una ratlla de crítica.  Tampoc ho han fet quan Pep Guardiola, hi va anar i va dir que era un bon país, o ara que en Xavi Hernàndez, el gran capità del Barça i el millor jugador de tots els temps, va a Qatar a acabar la seva carrera futbolística i a estudiar-hi per entrenador, i hi va amb tota la seva família cantant les excel·lències del país. Tampoc ningú diu res sobre els mundials que organitza, ja siguin de natació, handbol,… futbol, més enllà de la crítica per la calor que hi fa.

I com la Pilar Rahola és una de les que també s’hi ha posat amb Qatar i el Barça, col·laborant amb la campanya del seu amic Laporta, com és una gran coneixedora i experta en temes geopolítics entre el contencions islàmic i jueu, ( i haig de dir qeu comparteixo moltíssims dels seus anàlisis) potser l’hi hauríem de recordar que no es pot ser tant selectiva, el The Jerusalem Post del 4 de juliol passat publicava la notícia i la foto d’un príncep saudita de visita a Israel, i com a mínim aquests, que jo sàpiga, també són salafistes.

Mai m’hauria pensat que jo que tinc una gran admiració pel poble jueu, hauria de fer aquest escrit, però res em rebenta tant com veure  la utilització demagògica de certes coses per beneficiar-se’n. I la campanya del  Barça és un exemple molt clar.

Ara que ja sembla imparable la llista unitària i amb polítics, tal com el seny indicava, hem d’estar preparats perquè les envestides vindran de tot arreu i seran fortes. I no ens pensem que només seran d’allà, també seran d’aquí. De fet. la majoria de partits espanyolistes que són d’aquí deuen obediència allà i per tant ja estem acostumats amb el seu discurs catastrofista i demagog. Però també hem vist com alguns d’aquí s’han tret la careta i han arribat fins a límits que per mi, i sincerament ho dic, eren insospitables. El PSC, per exemple, ja s’ha fet un partit nou amb una espanyolitat radical sense el mínim complex. I per si faltava quelcom important per confirmar aquest viratge, l’acord a la Paeria de Lleida entre el PSC i C’s, confirma plenament aquest tomb radical. Haig de dir que el batlle de Lleida el senyor Àngel Ros, no m’ha enganyat tot i el canvi radical que ha experimentat en poc temps. Vaig perdre la fe en ell, quan en ple conflicte del PSC entre sobiranistes i espanyolistes en el Parlament, ell capitanejava els sobiranistes fins que va veure perdre el seu càrrec i va abandonar els companys que fins a les hores recolzava, per reintegrar-se al PSC-PSOE. Aquesta inconsistència ideològica no fa preveure cap moviment programàtic coherent i només s’explica pels interessos personals.  Així doncs, la seva liquidesa programàtica s’explica perfectament i no ha se sorprendre aquest pacte. El què cal fer es enfrontar-s’hi.

També em dol l’espectacle de declaracions que estan fent els d’UDC sector Duran-espanyolista. Segurament ara necessiten treure el cap en el mass-media i cal dir-les grosses fins i tot que no s’ajustin a la veritat.  Ja sé que molta gent defensa que en política tot s’hi val, jo no. Però bé, de moment l’esporgada que s’està fent en el seu partit, és tant severa que fins i tot pot comprometre a la soca. De moment sembla que el PP ha acudit a donar-los-hi abonament per sobreviure en un erm de terra àrida bancària, per intentar que sobrevisquin i siguin, en el possible, un destorb a partits independentistes. Duran porta trenta set anys venent bé el seu producte i sembla que a Madrid li han tornat a comprar.

Ara, com dic, amb aquest acord per la llista unitària, veurem i escoltarem coses grosses. Els adversaris sempre han tingut l’esperança que no seriem capaços d’arribar a la unitat, però tot i les excessives dificultats, ho hem aconseguit i això els fa molta i molta por. No m’estranyaria doncs, que, a corra cuita, invalidessin judicialment  al President Mas per neutralitzar-lo. O que portessin el Decret de convocatòria d’Eleccions al TC, que només admetent-lo a tràmit, quedaria en suspens.  Així és que hem d’estar units i preparats per a qualsevol cosa. Ja va dir el President Mas una vegada: “ningú ha dit que això fos fàcil” però el fet que no sigui fàcil, no vol dir que sigui impossibles. La possibilitat només és en les nostres mans.

Amb Varufakis, l’esquerra mundial ja té un nou líder per engrandir la nòmina dels conferenciants i motivadors dels seus postulats. És una persona intel·ligent, mediàtic, de formes rudimentàries, i de vocabulari incendiari. També és una persona que no coneix les formes més elementals de negociació ni de relació.  Només ell se l’hi hauria acudit fer, com va fer, clandestinament la gravació  d’una reunió amb els socis  europeus, un fet insòlit i que va provocar el trencament fonamental de la confiança.

Syriza també és una coalició de nou partits polítics d’esquerra radical de tots els colors i espectres del comunisme i l’anarquisme, creada en el 2004  Gracies a la gentilesa d’Izquierda Unida podem llegir els 40 punts del programa de Syriza, i realment un descobreix que el que deia l’alcaldessa de Madrid, la senyora Manuela Carmena; que el programa electoral només són indicacions que no obliguen, deu ser característics de tota l’esquerra. George Orwal, en la Revolta dels animals, ho va dibuixar perfectament amb els 10 manaments per fer la revolució i com havien acabat després quan els porcs haguessin agafat el poder. En el punt 9 diu: “combatre el secret bancari i l’evasió de capitals a l’estranger”.  Pot ser que  per això el primer que van fer va ser una amnistia fiscal. En el punt 10 hi trobem: “Rebaixar dràsticament la despesa militar”. Tots coneixem les resistències de Tsipras a rebaixar-lo quan la Troika li va demanar que per no retallar tant despesa social retalles 400 milions de despesa militar. En el punt 18 hi llegim: “ nacionalització dels bancs”.  Després dels nefastos mesos de no negociació, Syriza ha provocat, entre altres desfetes,  el col·lapse  de la banca grega, amb un “corralito” que ja porta dues setmanes i encara no se li veu la sortida. A més de les ajudes que ha anat donant el BCE de 80.000 milions d’euros, ara el sector bancari necessita 14.000 milions per reforçar-se i no fer fallida. Per tant, el Govern grec té l’oportunitat d’or de nacionalitzar la banca, però estic segur que no ho farà. I en el punt 40 diu: “ tancar les bases estrangeres a Grècia i sortir de l’OTA”. Això ja ho vàrem viure nosaltres aquí amb el famós “OTAN, d’entrada no”.

Si tenien tan clar que l’UE i el sistema econòmic de lliure mercat és tant nefast i “una altra economia és possible” on segons ells les persones viurien millor en el seu  sistema, com és que no surtin de l’UE i de l’euro, i iniciïn el procés pel canvi econòmic de l’UE  tant superior  al decadent i pervers? Potser tot el món mundial tornaríem agrair els grecs haver-se anticipat a la resta del món, amb el seu experiment.  I com pot ser que demanin més de 50.000 milions d’euros als “terroristes” de la Troika? I per què demanen diners als BCE si encara no s’ha convertit tal com demanen en el seu segons punt del programa? No serà que tota aquella posada en escena, aquelles paraules gruixudes, aquells comportaments displicents, aquelles crítiques ferotges, i aquella alternativa daurada, no era més que una mena d’esquer per guanyar eleccions, i una vegada instal·lats en el poder repetir el que ens avisava Orwell en la Revolta dels animals o de la granja?

La carta petició enviada a l’UE demanant un tercer rescat, entenc que si el seu programa hagués estat un vertader contracte amb les persones, avui la sensació del ridícul seria aclaparadora. Res d’orgull, res de demagògia, res d’ideologia; ara és l’hora dels números i de demanar per tercera vegada ajut per sobreviure als socis. I quan un ha de fer aquest pas, davant de qui has acusat de terrorisme, ha de ser molt humiliant perquè demostres que totes aquelles alternatives eren falses.

Potser per fi hauran entès que els països, com les empreses i les persones, l’endeutament és el contrari de la llibertat. I com més alt és l’endeutament, més baixa és la cota de llibertat.

En aquest cas, l’odi dels creditors, es reflexa amb un crèdit de 50.000 milions d’euros i amb una segura reestructuració de tot el deute. Hi ha odis rendibles.

Hem d’estar preparats, que la cosa va seriosament. Ja hem vist com se les gasta el Govern espanyol, l’Udef, i tot l’entramat judicial i diplomàtic espanyol, que no pararan, tot el contrari! Augmentaran la seva escomesa com més ens apropem el 27-S perquè els fa pànic. Encara no descarto que abans del 27-S el President Mas, l’ex Vicepresidenta Ortega i la Consellera Rigau,  els jutges decretin penes privatives d’ostentació de càrrec públic, per arraconar-los.  També veurem, sorpresos almenys per mi, reaccions tremendament espanyolistes de molts que durant més de 37 anys han mantingut una ambigüitat calculada. Dolors Camats, per exemple, diu que plantejar les eleccions del 27-S com a plebiscit, és un “frau democràtic”. Impensable anàlisis d’aquesta política que porta molts anys en la política. O la deriva de l’UDC, sector espanyolista, amb declaracions sorprenents i insultants del seu President Josep A. Duran i el Secretari General Ramón Espadaler. De fet, del primer no m’estranya res, perquè la seva trajectòria és ben dubtosa: President del Grup Parlamentari Català i portaveu, i a l’hora ho fa compatible amb la  President de la Comissió d’Exterior d’Espanya, i també promotor d’un nou partit polític, mentre en presidia un altre. Em sembla que no podem pas demanar coherència a una persona així.

És per això que molts avui estem contents i esperançats perquè tot fa pensar que per fi s’haurà imposat el seny i tindrem una  única  llista “per la independència”. Un fet que ajudarà molt a l’hora de comptar i fer-nos visibles davant del món.

Potser una vegada hagi passat tot, serà l’hora de demanar explicacions per què alguns han impedit, fins a darrera hora aquesta sortida obvia. De totes maneres si hem aconseguit aquesta llista amb “fòrceps” i hem canviat el designi amb la pressió popular, haurem de tornar a batallar per fer un govern d’unitat, perquè vistos els precedents, també pot ser difícil. I és que el nostra país tenim els nostres defectes i les nostres fòbies, i som capaços d’anar units i cridar unitat en manifestacions massives, però a l’hora, fer-nos la punyeta per interessos partidistes i personalismes,  quan són els partits els que han d’actuar.

Aquests dies he escoltat moltes bestieses, com la que afirma que els catalans volem fer aquest procés sense líder i afirmar que el avui els líderatges ja no són tant necessaris. Deu ser que algú encara té la mística revolucionaria de l’anarquisme incrustada, però avui, com ahir i com demà, cap gran projecte es podrà fer amb èxit sense un líder. No ens enganyem.

La llista per la independència sense polítics, és una bestiesa semàntica, perquè ser polític, a no ser que siguin casta com alguns diuen i que jo no ho crec, tots som polítics, i la llista serà de polítics amb més o menys dedicació, però polítics. I necessàriament, agradi més o menys, si volen l’èxit, algú l’haurà de liderar. Només faltaria que algú pensi que això es pot fer assembleariament! El Govern, sigui el que sigui, haurà de governar i liderar.

I passat aquest temps del mandat de la llista, potser ens pot passar que, algú que ara no es presenta, després ja no es trobi a faltar. I és que les dinàmiques socials són molt estranyes i movibles.

A casa nostra fem les coses més estranyes de món, som capaços de fer un seguit de manifestacions multitudinàries que són l’admiració de tot el món, demanant la independència i la unitat.  I ara que és el moment de transformar aquest clam del carrer a les urnes, algú ens vol fer creure que per sumar més hem d’anar dividits. És a dir, la unitat ja no és un valor, sinó un destorb. I a més ens diuen una cosa tant sorprenent i estranya que una llista unitària divideix.  El mateix president de l’ACN Jordi Sánchez, en la seva intervenció en el moment Zero que organitza el Born i El Punt Televisió, argumentava que el fet que l’ACN era tant transversal dificultava fer la llista que proposava el President Mas, i la pregunta seria; no serà precisament que el P M va fer aquesta proposta per la transversalitat de l’ACN? Si jo ho vaig entendre correctament, el President va dir que atès que els partits polítics eren incapaços de fer una llista unitària que siguin aquestes institucions civils que tot ho han fet unitàriament i són tant transversals les que ho intentessin.

Si no fos que ens hi juguem tant, tot això semblaria un malt són. Per cert, si les institucions que apel·là el President no fan la llista i l’ha de fer els partits, que s’estalviïn de fer-nos passar  la vergonya de sentir-nos tractat com incapaços, fent-nos creure una unitat fictícia amb algun míting conjunt. No cal. Els hi agraïm molt, però som capaços per nosaltres sols saber què passa, per què passa? I per culpa de qui passa.

Malgrat això, votarem amb ràbia, però votarem.  I fins i tot alguns pensarem que certs polítics no es mereixeran l’honor de parlar en nom de Catalunya quan han jugat l’estratègia partidista, però votarem tots amb el crit ben fort: per Catalunya!

Aquest País nostre ja tenim una tradició llarga en cometre grans errors en els moments més decisius. Durant la Guerra civil, alguns d’aquí van voler fer la revolució ja fos de  caire anarquista, amb una virulència descomunal o fos d’aliats   del designis dels comunistes de l’URRS. I mentre el poble català segrestat a mig d’aquestes dues violències i els feixisme per l’altre banda. El desastre va ser aclaparador, quaranta anys de foscor i dictadura. Ara, que tenim la primera oportunitat dels darrers tres-cents anys de votar si volem ser independents, les divisions tornen a aflorar com abans, però pacíficament, i algunes són divisions nostres i d’altres importades, però el resultat és que el tactisme i el partidisme, neutralitza molts esforços i provoca gran desencís.

Cal recordar que el 9-N va ser un èxit perquè el President Mas i tot el Govern de Catalunya, ho va fer possible, sobreposant-se a les envestides de Madrid, i  de partits independentistes que només s’hi van apuntar quan van veure que la societat civil seguia al President; però no es va estar de fer-ne  totes les crítiques i les resistències inexplicables, a l’hora que feien grans declaracions favorables a la consulta.

Passat el 9-N hi va haver una cursa important demanant eleccions anticipades ja, que al no haver-hi unitat, tenia tota la pinta de voler aprofitar l’oportunitat de canviar les majories, és a dir; el President Mas.

En la conferència del 25 de novembre, el President Mas va fer una relat de la situació impecable i va ser quan va proposar fer una eleccions plebiscitàries que servissin per substituir el referèndum oficial que no ens havien deixat fer; i per mostrar-nos clarament al món, creia que la fórmula més clara era fer una llista unitària entre les forces independentistes. Afegint-hi, que si per arribar a la unitat era preceptiu que ell renunciés a encapçalar-la,  hi estava disposat.

Pocs dies després la resposta contundent va venir també en forma de conferència de l’Oriol Junqueras, en la que marcava la seva ruta i que no passava per la unitat. Així com el President Mas, estava i està disposat a sacrificar el seu partit i ell mateix, per la unitat; Junqueras volia compaginar les dues coses: seguir el procés amb una estratègia partidista.

La darrera proposta del President Mas, ha estat que vista la incapacitat política per la unitat,  siguin les institucions unitàries de la societat civil, que han estat capaces de fer mobilitzacions històriques i que ha estat admiració de tot el Món, les que configurin una llista no partidista i de la societat civil, amb el President o sense el President. L’objectiu en totes les propostes és deixar el 28-S uns resultats clars  que puguin ser interpretats per la comunitat internacional, sense cap mena de dubte.

Tot fa l’efecte que tampoc triomfarà aquesta proposta si ens atenem a les crítiques que ha rebut des d’un principi d’una part de la polítiques i d’opinadors. La més sorprenent que he llegit és la d’ERC quan diu que fer aquesta llista unitària, dividiria a les entitats socials. A mi em sembla que  davant dels moments que vivim hauríem de deixar-nos del políticament correcte i rebutjar, per manca de rigor, la brama que és millor anar dividits que units. Aquesta afirmació només és per justificar-se i per dissimular l’evidencia clara que alguns juguen més amb tàctiques partidistes que no pas de país.

És evident que l’oferta del President Mas, pot provocar incomoditat a ACN, a l’Òmnium i a l’AMI, perquè en aquest moment han de sortir del seu espai de confort i “mollar-se” pel País, però  ningú pot dir que una llista sorgida d’aquestes Entitats tant transversal, sigui dividir. Ningú pot dir que les darrers manifestacions massives organitzades per elles, hagi estat dividir-nos, tot el contrari!; els que hi hem participat hem escoltat, i potser també cridat; unitat. Així doncs, el President Mas, el que els diu és que atès que els polítics no han estat capaços de fer aquesta unitat imprescindible en aquest moment clau de la nostra història, siguin elles les que la facin. Ja sé que això suposa reconèixer una incapacitat política de l’independentisme per la unitat, però com l’evidència de divisió és diàfana, no cal crear-nos un relat falç i bonista, i acceptem-la i intentem que no sigui el País que, en aquestes hores crítiques, en sigui el  perjudicat.

Si ningú és capaç de fer el mínim esforç, renúncia o acceptar incomoditats, deixem-nos-ho córrer, perquè un procés així, en reclamarà molt i hem de tenir la valentia i fortalesa per estar al servei del País, fins i tot amb les incomoditats.

2015-06-24 Tots els independentistes volen la independència?

Josep Rull ho ha dit clarament avui: “CiU s’ha acabat”. Trenta set anys d’història i d’històries s’han acabat. Ara, d’acord amb els manuals de la política, especialment de l’unionisme i l’espanyolisme, es faran les “necrològiques” i com sempre seran interessades: A Madrid i en l’espanyolisme, el bo, el de raça, el prudent serà en Josep A. Duran Lleida, i la “bestia negra” és i serà el President Mas. Avui en el Parlament la lideresa del PP l’Alicia Sánchez, i els de la seva corda com C’s i PSC, atribuïen al President la culpa de l’haver trencar CiU, UDC, PSC, i ben aviat, la societat catalana. Segons ells, perquè no passi rès d’això, hauríem d’estar-nos quiets i a Espanya. Només d’aquesta manera seríem una societat unida, amb partits units, i viuríem en el País de les Meravelles. Tal li fa que una part, com a mínim la meitat, dels ciutadans de Catalunya ens sentim incòmodes aquí, per ells això no compte, ni els divideix.

Si digués que m’ha sorprès aquest trencament, mentiria. Fa temps, molt de temps, que penso que s’hauria d’haver fet aquest pas. Però els darrers dos anys, la disintonia de Duran Lleida amb el procés era tant evident, que només podia passar això. Hi ha algunes coses que han quedat en el descobert que em sorprenen molt.  La primera és com després d’un lideratge molt personalista de Josep A Duran en el partit UCD, col·locant els seus protegits en els llocs de poder, tingui en contra el 50% del partit. És sorprenent. Duran s’ha quedat petrificat en la suite madrilenya recordant els temps bons del peix al cova, i la societat ha canviat molt. També Artur Mas no és Jordi Pujol. Si una cosa ha demostrat el President Mas és que compleix el què diu, i no s’arronsa. Difícilment trobaríem avui un polític català amb una fermesa i coherència semblant.  I he dit que Duran seleccionava molt als afiliats afins pels llocs de poder, i aquesta setmana n’hem tingut una mostra. La Vicepresidenta i els dos Consellers d’UDC que formen part dels alt llocs de direcció del partit, han votat amb Duran Lleida, i si no haguessin estat triats, en un col·latiu que el 50% pensa d’una altra manera, és estrany que tots siguin del mateix cantó. Però hi ha un altre fet que aquest, sincerament em dol, i és el paper de la Vicepresidenta Joana Ortega. Una persona que va tenir gran responsabilitats i eficiència en la preparació del 9-N, imputada per això i a més havent votat Sí Sí, s’hagi trobat a mig de dues fidelitat: la fidelitat amb el President Mas i amb la de Duran. El seu tràngol deu haver estat tan extrem, que deixa la política. En tot cas sempre tindrà el meu reconeixement per la feina feta.

De fet també tinc bon concepte de Ramón Espadaler com a Conseller, una persona de bon tracte que vaig poder comprovar quan compartíem un despatx petit en el Parlament de Catalunya juntament amb la que ara és la Presidenta del Parlament Núria de Gispert. Jo era un nou vingut, que al ser independent era desconegut per ells, i sempre em van mostrar una amistat molt planera tot i que ells venien de ser Consellers.

Ara, el President Mas ha quedat més alliberat. Jo sóc, i ho he escrit moltes vegades fins i tot amb certa duresa que en una visita en el Parlament, quan ja no era diputat, el Josep M. Pelegrí, em va retreure alguns dels meus articles, tot i que vam acabar esmorzant junts. Però Duran Lleida, que és una personatge molt sibil·lí i també siberita, perquè no dir-ho, tenia l’habilitat de contraprogramar sempre el President i aquest per respecte callava però li erosionava molt la seva credibilitat. Ja no sé quantes persones m’han dit, “mentre Mas vagi amb en Duran, no li tinc confiança” I ERC també d’això en va fer bandera per mostrar tebiesa en el President. tot i que m’esforçava en fer-los veure que Artur Mas és una persona que compleix el que promet.

I la seva sibil·linesa de Duran arriba fins el punt de fer a esquenes del seu propi partit, d’UDC;  un altre partit, Construïm, un fet que ens  n’hem pogut assabentar gràcies a uns missatges mal enviats de la portaveu i també de la corda de Duran, la gironina Montserrat Surroca. Un fet així de deslleialtat del màxim líder, és realment sorprenent i únic.

Ara serà interessant veure què fan molts militants d’UDC que segons el partit han d’abandonar els seus càrrecs, i també serà interessant veure com Duran deixa la presidència i portaveu del Grup parlamentari al Congrés i les prebendes que comporten. Ja sabem que Duran, amb el sou d’un professor no pot viure, i veient com vivia és fàcil d’entendre.

Qualsevol que ha llegit els místics clàssics espanyols haurà trobat una gran dosi d’eròtica amorosa. Això em fa pensar que ambdós adjectius tenen més en comú del que sovint ens pensem. Diuen que també hi ha una “eròtica política” que aniria lligada per una altra eròtica, la del poder. I suposo que la germana Teresa  Forcades durant molt de temps ha viscut internament la lluita de les dues pulsions, fins que el final ha guanyat la del  poder terrenal. Es pot vestir de qualsevol manera, fins i tot donant-li transcendència al poder, però sempre serà això: poder i el poder és terrenal.

Aquest debat de les dues ànimes també l’ha tingut durant molt de temps UDC, fins que, com Teresa Forcades, han hagut de decantar-se definitivament. Almenys quest era el propòsit de la consulta interna que va fer UDC ahir, però a hores d’ara, l’empat tècnic ( guanyar per 95 vots és molt migrat) aporta més confusió. Sabem que volien clarament els que van votar el NO l’objectiu era clar: independència,  mentre que els majoritaris del SI, fins que no aclareixin què vol dir, tot és possible.

El problema que tenim i tenen tots aquests actors polítics és que el temps és escàs, molt escàs, perquè el President Mas ha anunciat unes eleccions pel 27 de setembre, i això és a tocar. Així doncs, ben aviat començarem a veure moviments que clarificaran l’espectre polític. Ara ja no val dir només “procés”, s’ha d’explicitar què vol dir quan diuen procés. Tampoc República Catalana, perquè han de dir si això vol dir dins d’Espanya, com pretenia Macià durant la República, o una República Catalana independent.  Jugar amb les paraules, especialment com fa  un gran sector de l’esquerra que és espanyolista unionista, però vol aparentar ser més una altra cosa, es un frau electoral que fan en les eleccions i a Catalunya.

També en l’oferta política catalana hi ha qui volen ser aparentment independentista i deixa tota la iniciativa al Govern espanyol de torn, una submissió tendenciosa, perquè cap partit espanyol negociarà mai la independència de Catalunya si no és davant d’un fet consumat que nosaltres, des d’aquí, hàgim fet.

Si us sóc realista us diré que veig a dins de Catalunya molt d’interés espanyolitzador i unionista. Hi ha els clàssica partits de dretes PP i C’s, el PSC, i aquest conglomerat d’esquerres nou vinguts, amb l’excepció de la CUP. També el Grup Godó, Planeta amb la Sexta com a eina important, una part de l’empresariat i de moviments socials i empresarials minoritaris però generosament subvencionats per no se sap qui, però tenen tota les possibilitats econòmiques i la cobertura de l’Estat espanyol.  Tot això vol dir que hem d’espantar-nos? No, arribats aquí tenim prous arguments per tirar endavant i fer-ho amb més il·lusió que mai. Però no podem despistar-nos, i dividir-nos amb “collonades” estèrils o tàctiques vergonyoses.

Quim Arrufat ja ens ha avisat que la via Podemos amb tot el seu conglomerat unitari que volen fer, volen fer bandera de “muerte a Mas” com a argument principal de la seva campanya. Saben els espanyols, tant d’aquí com d’allà, el lideratge de tot aquest procés cap a la independència en la figura del President Mas, i per tant saben que si neutralitzen al líder, neutralitzen el procés. I si nosaltres, de la ideologia que siguem,  no tenim clar aquest fet, i tenim dubtes, i utilitzem tàctiques partidistes, el 27-S haurem perdut l’oportunitat més clara dels darrers tres-cents anys, i la història en reservarà un espai ben ridícul, mentre que si anem junts i perdéssim, ho faríem amb gran dignitat.

Així doncs, ara hauríem de començar tots a treballar units per fer del plebiscit, un gran resultat. No ens enganyem, aquells que avui neguen el plebiscit, tots els unionistes, si el 27-S no guanyéssim serien els primers en dir-nos que les urnes han estat clares.  Així doncs a treballar amb il·lusió fins a la victòria. Fer una país lliure té una gran mística i  una potent eròtica. 

Ciutadà Felip ( em costa dir-vos altre tractament que per mi em sigui més important que ciutadà) ja veieu com van les coses; hem passat de la xiulada al Camp Nou a l’apoteosi de Berlín, només amb una setmana. Els catalans som així, no parem fins assolit tots els objectius. Deixeu-me que us digui que segurament si hagués estat en el Camp Nou, no hauria xiulat.  A mi  no m’agrada que xiulin el nostre himne i per tant, m’incapacita per fer-ho al dels altres. Però no seré jo qui critiqui els que ho van fer, perquè comparteixo amb ells moltes de les greuges que acumulem de fa anys. I també quan he vist els que criticaven l’acció, i de quin peu calcen, per rès del món  vull estar amb ells. Ni de prop! Puc triar, i trio el bàndol de la llibertat.

Fa tems, ja us vaig escriure, per cert sense cap èxit,  com ja m’esperava. Suposo que ningú dels que us són pròxims, us la va fer arribar. Però avui hi torno. Ja us he dit que els catalans som persistents i jo sóc català.

En l’altra carta us deia que tinguéssiu compte amb els que us envolten, perquè no sempre poden ser bons assessors aquells que són incapaços de fer-vos qualsevol crítica. Ja deia  Sir Francis Boscon: “La baixesa més vergonyant és l’adulació”  Amb les reaccions a la  xiulada, n’he vistos molts d’aquests vergonyants, i espero que les persones més assenyades del vostra entor, hauran intentat saber:  perquè xiulen? Què amaga aquests xiulets? Quines coses s’estan fent malament? Qui són els responsables d’aquests situació?  El mateix Xavi s’ho preguntava i la intransigència espanyolista li va dir de tot. Jo, el que us puc assegurar és que els catalans que varen xiular, que eren molts com tothom va veure, no va ser pas per mala educació, com alguns han dit maliciosament, era l’expressió d’un sentiment d’una  frustració i d’un desengany molt gran de bona part de la societat catalana. I quan s’arriba aquí vol dir que hi ha causes i també culpables.

Us vaig dir l’altre vegada que intuïa que el Govern espanyol actual, us poden portar per un camí sense retorn amb les seves polítiques agressives contra l’autonomia catalana, contra l’economia catalana, contra la financiació catalana, i sobre tot, contra la llengua catalana. Recordeu que ells tenen el pla d’espanyolitzar els nens catalans, i aquesta declaració de principis dita en seu Parlamentaria, n’és autor i executor el que us acompanyava en la llotja del Camp Nou, el ministre Wert. Voleu més provocació del Govern espanyol enviant aquest ministre com a representant seu?  Per mi, enviar el ministre Wert,  és una desconsideració cap a Vós, més important que la xiulada, perquè va ser una provocació cap a Catalunya, que n’heu pagat les conseqüències.

El catalans tenim cap a Vós el retret dels silencis davant els atacs constatats a Catalunya,  que constitucionalment encara avui en sou el Rei. Només cal que repasseu els acords dels Consells de Ministre dels divendres i en tots hi trobareu quelcom que us ha de preocupar perqué ells no paren amb la seva creuada. I si pels catalans el Rei no té cap opinió i només hi trobem silencis constitucionals, és normal que us veiem cada vegada més com el Rei dels espanyols i no dels catalans.

I els vostres assessors, que no s’enganyin ni us enganyin, fa temps quan les coses no havien empitjorat tant, érem agraïts quan en els vostres discursos fets aquí, dei-ho dues frases en català. Que n’era de fàcil!  Ara no. Ho reconec. Ara volem saber quants “quimèrics”, en expressió del vostre August pare, som. I si som els que ens pensem, tenim un pla per desconnectar-nos amigablement, si així ho desitgeu, i fer el nostre camí. I si això passa, veureu que mai més  ningú xiularà els vostre  himne i fins i tot trobareu temps per anar a una final com la que hi va haver a Berlin, i com a bon esportista que sou, podreu gaudir  del joc espectacular d’aquest equip, que tots tenim clar, que és “més que un Club”. I pel què fa al President Mariano Rajoy us puc dir que no  era a Berlin, però tampoc se l’esperava. Així estan les coses.

Amb la màxima consideració

Esteve Vilanova