Diuen que els polítics són especialistes de trobar fórmules complicades a problemes fàcils, i la foscor de la pregunta d’UDC és un exemple clar d’aquesta afirmació. Curiosament avui s’han repetit unes declaracions on la portaveu d’UDC la diputada gironina Montserrat Surroca,  el dia que més d’un miler de dirigents i militants democristians van  signar un manifest proposant una pregunta clara i diàfana, ella deia en els medis: “Sí, la pregunta ha de ser clara”. I aprofitava per retreure els seus companys que portessin el debat en els mitjans i no ens el comitè de govern. La pregunta que ha sortit dels òrgans de govern d’UDC que presideix Ramón Espadaler, es pot considerar de tot menys de clara.  Em diuen que en la llista d’aquests militants que van fer públic la seva proposta de pregunta, hi havia entre els signants dos fills de Carrasco i Formiguera, un fet que, al no publicar-se la llista, no s’ha pogut confirmar a banda de les informacions més o menys informades.

La veritat és que per primera vegada en la democràcia UDC ha de sortir de l’espai de confort que s’ha mantingut tots aquests anys i que tants bons redits de poder li ha donat. Així doncs, els militants, que ja sabem que són cinc mil, hauran de votar si volen una UDC en plena sintonia amb el procés o ser una mena de “Construïm”, que amb les seves piulades ja sabem quin peu calcen.

Divendres passat, en una conferència que vaig fer a Sant Pol, a l’acabar hi va haver un seguit de preguntes molt interessants, i una  l’interpel·lant expressava els seus dubtes amb el President Mas, i deia clarament, que era per la posició d’UDC i sobre tot de Josep Antoni Duran Lleida.  Jo li vaig fer notar dues coses: la primera que em sembla de justícia, és que fins avui el procés i sobre tot el 9-N, els membres d’UDC en el Govern, van tenir una posició exemplar. I recordava que la Vicepresidenta Joana Ortega, membre d’UDC està imputada juntament amb el President Mas i la Consellera Irene Rigau. Ara bé, vaig dir jo; UDC ara té un procés intern de clarificació que no sé cap on anirà, el meu desig és que vagi pel procés, però  conec al President Mas, i el que li podia assegurar és que ell, mentre tingui suport democràtic, no afluixarà i li assegurava que el 27-S hi haurien eleccions, si es respecten els acords com diu el President, i que seran clarament amb el full de ruta clar incorporat.

Per part de CDC han de ser molt respectuosos amb el debat intern d’UCD, però el full de ruta és clar, i els terminis també són clar, així que qui ha de clarificar i dir què volen ser són els demòcrata cristians. Passat el 14 de juny, quan la militància hagi votat, no m’estranyaria que el President Mas comences a fer gestions discretes per anar configurant una llista pel proper 27-S que entre els independents hi poden haver gent de CDC i d’UDC, però tots seran, com deia la Presidenta del Parlament de Catalunya Nuria de Gispert, clarament independentistes. Ni Josep A. Duran ni Ramón Espadaler, podran posar a la llista, si és que n’hi poden posar, militants nacionalment ambigus.  I penso que el President Mas farà molt bé de trencar clarament amb aquest política perquè el discurs de Duran durant molts anys li ha causat un desgast extraordinari i totalment injust.

Si UDC opta per un “Construïm”, s’haurà de disputar l’espai polític del PP i de C’s, i ja sabem el gruix que té. Vet aquí el dilema democristià.

Facin la proba, només cal que surtin al carrer i preguntin a les persones; et consideres ric? D’entrada l’interpel·lat o interpel·lada se li notarà una incomoditat davant d’aquesta pregunta, però tot seguit la gran majoria, d’una manera o altre, ens diran que no són rics. Però si preguntem si tal o qual persona es rica, la resposta serà més immediata.

Segurament el pòsit del cristianisme pre-reforma, quan es sublimava la pobresa, encara és molt present en aquesta banda d’Europa. Va ser la reforma protestant i especialment la branca del calvinisme la que va canviar el paradigma de la riquesa; ja no era detestada. Però en paral·lel al valor de la riquesa també comportava uns nivells  d’austeritat i de solidaritat, molt sovint superiors als d’aquestes societat que abraçaven la pobresa.

Aquesta campanya municipal els partits polítics han mostrat tenir unes polítiques més d’ONG que no pas de partit polític, i em sembla que els rols dels dos no es poden confondre. Les ONG’s són molt vàlides per redistribuir la riquesa i els partits polítics s’haurien d’enfocar a facilitar el màxim la creació de riquesa, perquè només es pot combatre a la pobresa, creant riquesa.

Ells, a no ser que ampliïn les plantilles de funcionaris, no tenen cap possibilitat de crea llocs de treball, però sí que poden fer dues coses: facilitat condicions perquè els empresaris inverteixin i creïn llocs de treball, o posar impedients o vetos per dificultar-ho i  no se’n creïn,  o el que encara és pitjor, se’n destrueixin.

Governar té un problema i és que has de decidir, i no sempre les decisions necessàries, són enteses o assumides per una part de la gent, perquè en els col·lectius, com en les individualitats, hi ha interessos divergents i enveges.

Per exemple, ara està de “moda” per molts gent criticar el “model turístic de Barcelona” i alguns dels opinadors diuen sense cap vergonya que Barcelona sembla un parc temàtic. De la mateixa manera que es critica les aportacions al Circuït de Catalunya o el Congrés Mundial dels Mòbils amb una lleugeresa sorprenent i algunes vegades, amb un populisme de l’estil més eixelebrat. Curiosament París, amb un alcaldessa del partit socialista, quan va escoltar les primeres declaracions de l’Ada Colau contra el congrés dels mòbils, ja es va activar per si podia aconseguir-lo. El món és així, sempre hi ha qui està disposat a fer allò que tu no vols o no t’agrada fer.  El Conseller d’Empresa, Felip Puig deia aquesta setmana que el retorn d’aquests quatre milions d’euros que destina Barcelona al Circuït de Catalunya, i no a la F-1 com s’ha dit maliciosament, a la capital de Catalunya és d’un dos-cents milions d’euros. Entenc que les ONG’s no pensin igual, però els partits polítics, si miressin els beneficis, haurien d’actuar amb més responsabilitat.

El turisme de Barcelona i de Catalunya és una indústria potent i a més amb un índex de productivitat els més alt del món i a més se’n beneficien molts sectors. De fet és un sector dels anomenats tractor, perquè estira moltes altres activitats.

La indústria també és bàsica per un país, i tenir una bona indústria d’alt valor afegit és assegurar llocs de treball i sous de qualitat. Les noves tecnologies són una oportunitat i tot allò que serveixi per potenciar-ho i facilitar-ne l’expansió, s’ha de promocionar.

Ser govern, té les seves servituds i confondre’s de rol pot tenir conseqüències greus. Els partits polítics i els moviments polítics, no són ONG’s, per més que alguns s’hi vulguin semblar.

En un article memorable Xavier Roig deia que si els aliats haguessin estat tant primmirats com ho som els catalans, avui Europa estarien mercant el pas de l’oca. Però per sort, els aliats van veure quin era l’objectiu més important, vèncer el nazisme, i ningú va tenir caps escrúpol per assolir aquest gran objectiu, pactar fins i tot amb Rússia. Una vegada assolit l’objectiu, cadascú va defensar la seva política i alguna era ben contradictòria i fins i tot agressiva. Catalunya durant la guerra civil, mentre combatíem el feixisme, aquí van voler fer la revolució que va ser una mena de guerra intestina. Al final, tots el sabem: Franco entrant per la Diagonal de Barcelona i quaranta anys de silenci i repressió.

Ara els catalans tenim l’escomesa més important dels darrers tres-cents anys i ens hem d’enfrontar amb un adversari-enemic, poderosíssim, i nosaltres des de fa uns anys, cada dia estem més dividits. I entomar un procés així amb possibilitat d’èxit, és impossible sense unitat i un lideratge fort, i no entendre això és una frivolitat colossal. Amorós, diu que “funciona que tinguem una oferta independentista plural”. Doncs els resultat  l’hem vist a Barcelona. I voler-nos enganyar per defensar les sefes posicions, és immoral.

Un altre punt fort per la independència era tenir la ciutat de Barcelona totalment implicada, ara hem perdut aquest actiu tant important. Algú, haurà de fer la història del fracàs i posar-hi noms i cognoms. De moment ja veiem con actua Ada Colau amb el Govern de Catalunya, i amb la Ciutat de Barcelona. Cal dir que els darrers cinc anys Barcelona era una de les cinc ciutats més atractives per invertir-hi segons un estudi de KPMG, i com deia fa dues setmanes en El Punt Avui, els experiments s’han de fer amb gasosa.

Un altre element importantíssim pel procés és tenir aliats exteriors, i sincerament no veig massa engrescador pels possibles aliats, els clònics de Syriza. L’UE saps prou bé com són i amb uns a dins, ja en tenen prou. I si algú pensa que qui ens ha d’ajudar són els bolivarians,  anem bé.

Jo estic segur que el 27-S hi haurà eleccions perquè el President Mas, ho ha dit i ell no és una persona que trenqui els seus compromisos, si els altres compleixen.  El que no estic segur és com anirà el procés que, d’iniciar-se, serà ple de moltes dificultats importants, siguem capaços de superar-les,  i no ho dic pel President que, no en tinc cap dubte que resistirà, però ell sempre ha dit que anirà davant si els seguim.

Potser estàvem en el somni de la unitat social que van viure en les distintes manifestacions, però els fets ens han mostrat que era irreal i hem descobert que estem molt més dividits del què semblava i que, per alguns, els interessos de partit són més importants que els del país, per més proclames independentistes que es facin.

Tot i el pessimisme que traspuen aquestes ratlles, continuaré actiu fins el 27-S amb tot allò que pugui, perquè, si falla el procés, pugui mirar a la cara a alguns que no han parat de donar lliçons d’independentisme i moralitat,  i desfogar-me.

Una de les avantatges que té la democràcia és que s’utilitza el poder aconseguit en unes eleccions lliures per aplicar unes conviccions polítiques. El problema greu és quan un assoleix el poder democràticament, però les seves conviccions polítiques poden no ser democràtiques o la seva concepció del món, polític i econòmic. siguin tant allunyades de la normalitat que esdevinguin perjudicials. En aquestes alçades del segle XXI, ajudats per les noves tecnologies, han prosperat conviccions polítiques que posades a la pràctica esdevenen un gran fracàs. El cas paradigmàtic és la Veneçuela chavista, el tercer país del món en reserves de petroli i les seves conviccions polítiques els han portat a caure en un dels pous econòmics que tardaran generacions a sortir-ne. I com sempre passa amb aquests fabricants de pobres, quan en tenen masses, comencen a retallar tota mena de drets per acabar buscant un enemic exterior, per justificar amb un patriotisme de caserna, la cohesió dels seus. S’ha dit molt, i encara escrit més, que el problema de la pobresa a Cuba era l’embargament dels EUA, un fet que a mi personalment em costa creure objectivament, però ara hem vist com a Veneçuela, sense embargament i amb molt de petroli, segueixen el seu model.

En les darreres eleccions de Grècia, els grecs van oblidar un fet importantíssim, i és que els experiments s’han de fer en gasosa, i van donar un ampli suport a Syriza, un partit que entre altres coses defensava l’impagament del deute. Una promesa així de contundent i dita per gent que se’ls hi hauria d’exigir un mínim de coneixement i rigor, és normal que el poble que sofreix els votés. I si a més s’apel·lés l’orgull hel·lè, la jugada era rodona. Però mentre en els mítings cridaven les consignes i eren aplaudits, ningú va aixecar la ma per preguntar, com pensen fer funcionar el país l’endemà. Perquè Grècia necessita més ajuts i aquests només els poden demanar a aquells que prometien no paga’ls-hi el què deuen.

Han anat passant el temps i s’han trobat amb el realisme polític, i han anat virant el seu programa, però l’excés de contorsionisme és massa gran per venir  d’on venien. I ara es troben que després d’esquilar els estalvis de pensions i de petits empresaris i autònims, ja no els queden més diners per pagar els deutes que els hi venen.  Curiosament Syriza, que és d’extrema esquerra i anticapitalista, ha decretat una amnistia fiscal amb la promesa que no demanaran la procedència dels diners. Com els d’aquesta riba ideològica de Syriza, la seva argumentació sempre és la bona, només cal que diguin que ho han fet com un acte de patriotisme. Però com el seu experiment l’han fet amb coses de menjar, i no amb gasosa, resulta que les previsions de creixement que tenia Grècia a primers d’any era de 1,5% PIB i ha passat a pràcticament a zero, si no torna a ser negatiu a cap d’any.

Syriza, i especialment el seu ministre d’Economia, Gianis Varufakis amb el seu plantejament inicial de prepotència i intransigència, ha perdut els pocs suports que tenia a l’Eurozona, i retardant qualsevol proposta de reformes, ell mateix s’ha acorralat i abans de final de mes haurà de presentar el seu programa real. Però en el seu dia, quan tota promesa era gratis, van anar creant una sèrie  d’esperances i de moviments, que ara, en el moment del pragmatisme,  els hi giren la cara.

A l’inici de les negociacions van intentar superar la Troika, però ràpidament van veure que Brussel·les no estava per fer-ho, i el màxim que van aconseguir va ser canviar-li el nom. Com si el nom fos qui fes la cosa.  Les primeres trobades amb aquells rodes de premsa posterior de forta duresa, van aconseguir un 80% de recolzament popular, però van perdre els pocs aliats que podien tenir a l’Eurozona. Van intentar accions de força com la visita a Putin, deixant caure que potser s’alliberarien de la Troika, però ningú es va creure que això passés. Van fer córrer que imprimirien una moneda nova pròpia, però tampoc ningú s’ho va creure. El 80% dels grecs no volen abandonar l’euro. I la darrera,  va ser quan van dir que potser posarien a referèndum les retallades proposades per Brussel·les. Aquí el ministre d’economia alemany els va agafar pel mot, com es diu vulgarment, i els va dir que seria normal que ho fessin.  Varufakis ràpidament es va desmarcar del seu govern i va dir que “no seria just fer que els ciutadans prenguessin aquesta decisió tant difícil”. Aquest impàs de tants mesos, sense resultats,  està cansant a la societat grega que ja es comença a preguntar si haver votat a Syriza ha canviat alguna cosa en la negociació de les condicions del rescat.  Syriza ja comença a mirar-se el document Harduvelis, document fet per l’exministre d’Economia de Nova Democràcia on es detallaven les noves retallades per la negociació.

Acabi com acabi, l’experiment Syriza haurà estat un experiment de resultats fallits i de costos elevats pels propis grecs. És per això que els experiments sempre amb gasosa.

2015-05-19 L’experiment Syriza

Haig de dir sincerament que aquesta cosa rara que és Construïm, sempre m’ha semblat estranya.  En un principi se li va dir plataforma i més tard es va registrar com a partit polític i el seu objectiu no era gens clar. El seu impulsor, en José A. Duran i Lleida, jo el tinc per una persona capaç de fer moltes filigranes i equilibris i si m’apuren sofismes, però mai m’havia pensat que sent president d’un dels partits més històrics i de la coalició que governa Catalunya, arribaria a ser impulsor d’un altre partit alhora. Però hi ha persones que la seva capacitat de sorprendre no tenen límits, i en Duran n’és una. Pel que hem anat saben, dins del mateix partit democristià, el fet que Duran fos un impulsor d’un altre partit, no ha caigut gens bé i les crítiques van ser molt explícites i contundents, fins el punt que el seu alter ego i home que ha fet tota la seva carrera política a l’ombra de Duran, Josep Sánchez Llibre, va d’haver de sortir en defensa de Duran.

És cert que quan va sortir la llista dels promotors hi vaig veure persones amb un passat de militància política molt diversa i aquesta amalgama encara em desorientava més de cap on podria anar l’invent. Jordi de Juan, del PP, Alfred Pastor del PSOE, Josep Miró Ardèvol, de CDC era una barreja que, des de fora, no permetia endevinar cap on s’encaminarien. Però d’entre els signants també hi havia una persona a la qual jo l’hi tinc una gran respecte per la moderació, per la ponderació i per la profunditat de les seves reflexions; em refereixo al filòsof i assagista Francesc Torralba. De fet, les informacions del principi s’encaminaven o així ho semblava, que seria un instrument de debat i reflexió, però així que es va transformar en partit polític, es va veure  que aquest objectiu era pura tapadora.  Precisament un partit polític no és un instrument per impulsar un debat serè i argumentat.

I per si faltava més claredat que mai van voler ser un punt de reflexió ens ho han mostrat així que han iniciat la seva activitat amb atacs via twitter, un estri molt utilitzat en aquesta societat del titular, però gens oportú pels que pretenen reflexionar i argumentar qualsevol pensament. L’entrada en el món públic ha estat a la patacada, i alguns dels promotors, no els veig utilitzant aquest estil tant primari. I així que vaig llegit el primer twitter vaig pensar tot seguit amb en Francesc Torralba, i  amb el perfil que jo m’havia anant fent escoltant-lo i llegint-lo, i sincerament; o ens havia enganyat molt i durant molt de temps, o aquest no era el seu estil. I en pocs dies ell mateix en ha donat  la resposta, “Em desvinculo  de Construïm per no compartir la política que s’està fent molt allunyada de la meva manera de fer”

Diuen que aviat hi podrien haver altres desercions, no m’estranyaria. Cap dels noms esmentats més amunt, els veig persones amb aquest estil de debat tant baix.

De fet, aquest projecte de Josep A. Duran, pel que ara ens descobreixen, era més aviat un artefacte que amb el nom de Construïm el que es tractava era atacar indirectament la coalició de CiU, i el Govern de Catalunya, perquè no podia fer-ho directament mentre encara mantingui els càrrecs que té. Però de vegades les iniciatives tenen efectes inesperats pel propi autor, i Construïm els ha tingut dins d’UDC on el mateix Durant ha estat severament qüestionat. El que em sembla més inversemblant és com una persona, per un ego excessiu o per altres raons que me s’escapen,  pugui malmetre el seu capital polític fins i tot dins del seu propi partit.

Llegeixo a la premsa que el PP i el PSC-PSOE han fet a Catalunya 140 145 llistes fantasmes respectivament, és a dir: llisten d’un sol candidat i que aquest no és ni del poble i potser ni de la comarca, o encara pot ser és de més lluny. I com és natural l’interés d’aquest candidat o candidata pel poble és totalment nul.  El curiós del cas, i la gran contradicció, és que per votar aquest candidat s’hagi d’estar empadronat a la població mentre que ells, per aspirar a representar-los no és necessari,  i fins i tot ni els han de conèixer.

I per què els dos partits, que fins ara han estat els principals d’Espanya,  han acudit tant massivament a utilitzar aquestes pràctiques? Segurament hi ha varies raons que ho expliquen però cap ho explica en la seva totalitat. La primera que hi veig és l’estadística de poder dir que han fet tantes llistes i mostrar una mena d’implantació territorial fictícia. Només hem de restar aquestes llistes per adonar-nos de la baixa implantació territorial que tenen actualment els dos partits. La segona,  que el meu criteri és més versemblant, és que  la llei electoral, que hem de dit no és la catalana sinó espanyola, preveu que aquells partits que tinguin una implantació superior al 50% del territori, gaudeixen d’una subvenció extra; és a dir, el que fan seria una mena de frau de llei, fet exclusivament per aconseguir més diner públic i això èticament podria ser  una possible d’apropiació indeguda de diner públic, encara que legalment sigui impecable.

El més sorprenent són les explicacions  que han fet els representants dels dos partit per justificar aquestes pràctiques. Maurici Collboni diu que aquestes llistes són  “anecdòtiques” i “puntuals”, és així com qualifica a una quarta part de les llistes presentades pel PSC-PSOE en els municipis de Catalunya. Enric Millo, fent bo la síndrome del nou convers, ha gosat anar més lluny quan ho ha justificat d’aquesta manera: “alguna gent té por de les represàlies per presentar-se pel PP”  Els que passen per un procés de caiguda del cavall, sigui per convicció o per mantenir un estatus econòmic i social, que mai tindria fora de la política, només són capaços de veure la maldat en l’altre i són incapaços de fer-se una anàlisi crític perquè són els  posseïdors de la veritat absoluta. Dir el que ha dit el Sr Millo, és un insult a tots aquests més de 140 pobles que tindran una llista fantasma del PP.

El fet que la llei permeti aquesta mena de fraus electorals i també ho premiï amb diners públics, semblaria normal que tingués un recorregut legal i la justícia es pronunciés, perquè en el fons, no hi ha massa diferències entre aquells que han rebut subvencions estranyes per pagar-se una campanya i aquells que fan coses estranyes que aconseguir subvencions estranyes, que a més són de diner públic.

Els fets tràgic que van passar ahir en un institut de Barcelona, m’ha fer recordar una experiència viscuda en primera persona en una fundació on durant molt de temps hi vaig tenir responsabilitat directes i que està dedicada a atendre nois i noies amb característiques especials. Era un noi molt agradable que parlàvem cada dia de mil coses, sabia perfectament tots els horaris dels partits de futbol i la classificació de primera i de com anava el Girona. Ell m’informava amb qui jugava el Girona i el Barça i els dilluns els resultats dels respectius partits. De vegades, però, no tenia el dia bo i es mostrava callat o fins i tot fent crits sense mirar a ningú. Allà, els cuidadors sabien com calmar-lo amb una professionalitat i dedicació exemplar.  Però de vegades el brot era més espontani i podia tenir episodis de més agressivitat.  Un dia d’un episodi dels greu, jo estava present i contemplava com el monitor intentava calmar-lo, però de cop ve cap a mi, m’abraça fortament una estona, i es posa a plorar.  Jo també ho vaig fer. I vaig pensar, ves a saber quan de temps fa que, fora dels monitors i monitores, ningú l’havia abraçat. Sabia el feix de problemes familiar que portava i dels que ell no n’era gens responsable, però n’era una víctima.

És dramàtic el què ha passat a Barcelona, però només és un accident d’un malalt, un accident que fins i tot aquests tipus de malalts tendeixen més a autolesionar-se que a fer mal. Per tant no cal tantes hores d’informació per informar del que és un accident, per tràgic que sigui.

Avui la Consellera Irene Rigau, que no pot amagar la gran vocació de mestre que té, ha fet unes declaracions a la radio molt assenyades, i a més defensant que les escoles i els instituts, la conflictivitat baixa. Un fet sorprenent si som conscients que els alumnes surten d’aquesta societat tant prima de valors. Tota la comunitat educativa són grans professionals i fant una tasca exemplar i tremendament eficient, saben que educar és sempre posar límits, corregir, i sovint emprar impulsos positius o negatius, segons el cas. Un mestre o una mestra no és una col·lega, no és un company, no és un amic; un mestre és un mestre amb tota l’amplitud que té la paraula, que és molt gran.

Em deia una vegada un amic ,que ha passat tota la vida en una escola, que educar és com fer de jardiner, que s’ha de cuidar cada dia les plantes del jardí, rectificar les branques errades, netejar l’entorn, perquè no hi ha res pitjor que un jardí descuidat.  I lamentablement de vegades alguns pares, pocs sortosament, atribueixen més credibilitat al seu fill que el propi mestre, i quan això passa és d’efectes terribles.

En la vida de pares, dels mestres, com en qualsevol jerarquia, tant dolent és ser bo quan s’ha de ser dolent, com ser dolent quan s’ha de ser bo. Els límits i els objectius han de ser clar i els valors inqüestionables. No hi ha res millor que ser previsibles.

Avui a Barcelona hi ha una cimera sobre la Mediterrània,  i aquests dies el món ha pogut veure que Espanya té un ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, que no té ni  el valor  de la prudència, ni el de la mesura, ni el de la veritat.  La seva radicalitat l’ofusca i com un brau típic espanyol, envesteix qualsevol moviment de l’entorn de l’independentisme, encara que hagi d’arribar a la mala fe de posar en el mateix pla el terrorisme gihadista  i l’independentisme. No tinc cap dubte que és una estratègia del Govern espanyol i que fa servir el Ministre com el predicador d’aquesta perversió.  L’estratègia, que per mi és molt greu, pretén utilitzar tots els seus altaveus per mostrar-nos al món com una societat capaç de fer qualsevol barbaritat amb l’objectiu d’assolir la independència i ja sabem que els Estats Units, per exemple, tot allò que es confon amb el gihadisme provoca recel. Per nosaltres la gran sort és que tenim la nostra policia molt eficient i han estat els Mossos d’Esquadra els que han tingut un èxit importantíssim i valorat per tot el món. I é de justícia dir que el comportament del Conseller Ramón Espadaler, ha estat modèlica i ens mostra la gran diferència amb el Ministre espanyol. Diu el Conseller que el Ministre no en sabia res d’aquesta operació, i m’ho crec. Els Mossos estaven a les ordre del Magistrat Pedraz i per tant, no tenia connexió amb el ministeri. Segurament també és un element que li ha generat enveja. Però imaginem-nos ara com podríem rebatre l’envestida del “brau” Jorge Fernández Díaz, si les detencions les haguessin fet la seva Policia Nacional o la Guardia Civil; les dificultat per defensar-nos d’aquestes ignomínies serien moltes més difícils perquè hauríem passat de fer-ho només en les paraules i no en la contundència dels fets. És per això que la mala fe es tremenda, però en el fons hem tingut sort tenir una Conselleria i una Policia pròpia molt eficient.

El secretari general d’UDC, Ramón Espadaler, ha fixat les línies vermelles que el full de ruta no ha de passar i que proposarà a la militància d’UDC en una consulta el 14 de juny perquè ho validin. I agafant l’estratègia d’aquells que se senten febles, s’ha afanyat a dir que el document no serà per complaure a CDC. Això de reafirmar-se un distanciant-se d’un altre, normalment és propi d’aquells que tenen poca solidesa ideològica i el seu discurs no els hi serveix per reafirmar-se com són, sinó que, ho han de fer dient qui no són.

La proposta d’Espadaler a no concretat el “seu” full de ruta abans de les municipals em sembla un frau electoral i una vegada més, des del sector democristià, una introducció d’incerteses cap a CiU just en el moment que ens calen certeses clares. Aquesta mena d’actuar pròpia de Josep A Durant Lleida, l’ha heretat el seu successor, que curiosament forma part del govern de CiU.

Fitxem-nos amb la insolvència de la seva proposta de línies vermelles: no sortir de l’UE i que els catalans votin sobre el seu futur en una consulta acordada amb el govern espanyol i que no es faci una declaració unilateral d’independència.  Només cal mirar els milers de milions d’euros que l’UE està donant a Grècia perquè no marxi i el conflicte d’Ucraïna, per atreure aquest país cap a l’UE, per adonar-nos que  Catalunya no en sortiria, però ja sé que això, ell que és un home de fe, sap que cap argument és bo pels descreguts. La segona fal·làcia encara és més descarada; resulta que ell forma part d’un Govern que hi ha el President, la Vicepresidenta i una Consellera imputats penalment per haver convocar un procés participatiu, pel bloqueig els govern d’Espanya a autoritzar-nos fer un referèndum. És políticament ètic que un polític demani un impossible? És que la Vicepresidenta, no és d’UDC? No és el propi Josep A. Duran i Lleida qui ha dit que ara a Madrid és irrellevant?  No és el mateix Duran qui na demanat reiteradament negociar amb Madrid, sense cap èxit? I tornar a demanar el mateix, que ha resultat impossible, és políticament assenyat?

Deia la Presidenta del Parlament de Catalunya, Nuria de Gispert, en una entrevista a Catalunya Ràdio, que amb tota seguretat tots els candidat d’UDC que formessis part de les llistes de CiU serien independentistes. Com ens ho assegura això Ramón Espadaler i ho fa compatible amb el seu full de ruta espanyolista? No veu el Secretari General d’UDC que amb el seu programa boicoteja i fins i tot torpedeja les candidatures municipals de CiU? És que amb un soci així algú pot votar a Xavier Trias de Barcelona o Carles Puigdemont de Girona, per posar algun exemple, sense cap mena de recança?  Quina declaració hauran de fer ara els candidats d’UDC que vagin a les llistes electorals? Una declaració d’independentisme, com deia la presidenta Gispert?  La seva actitud no és posar pel davant els interessos del seu model de partit, que no pas dels de Catalunya? I dic del seu model de partit perquè sóc un convençut que UDC no és el que volen que sigui els seus líders actuals.

En tot cas, espero i desitjo que abans de les eleccions municipals ho clarifiquin perquè, els que volen construir un nou país i no un nou partit, ja no estem disposat a fer mai més un vot de confiança. Podem fins i tot no assolir els nostres objectius, però que no sigui per culpa d’un engany orwelià del doble llenguatge.

Almenys per mi, i espero que per força gent, aquestes siguin les nostres línies vermelles que exigim abans de donar el nostre vot.  I que consti que escric això amb un punt d’indignació  però també amb molta pena.

Fa temps que veig moltes similituds entre aquets dos polítics. Potser són imaginacions meves però tantes coincidències em sorprenen. Sincerament. Avui pel diari ARA ens assabentem que en Duran, juntament amb alguns dels seus, el 14 de novembre del 2014, cinc dies després de l’exitós 9-N  va constituir un nou partit polític, un fet insòlit. Fins i tot diria que és incompatible la doble militància, perquè cap partir seriós permet que el seu màxim dirigent pugui crear un nou partit mantenint la militància i els càrrecs en el vell. L’Alejo, durant un temps també va ser militant i eurodiputat del PP, mentre era un promotor d’un altre partit, el VOX, i s’aprofitava dels seus privilegis per la nova empresa.

L’explicació del perquè Duran fa això tant estrany i digne de ser estudiat, potser l’hauríem de buscar en les seves mateixes paraules; quan responia una pregunta en una entrevista; deia més o menys això: no puc dedicar-me a l’ensenyament perquè amb el sou d’ensenyant no podria viure. Una afirmació que es pot deduir fàcilment que si porta tants i tants anys a la política és perquè cobra un sou important i que li permet portar el tren de vida que ens ha ensenyat una mica en  l’Hotel Palace de Madrid. I vist com pinten les coses a UDC, prefereix preparar-se el futur per si ha de sortir ell i els seus fidels d’UDC. És el mateix que va fer Vidal-Quadras, i tot sigui dit, amb poc èxit.

Duran sap que li serà molt difícil mantenir-se com a cap d’un grup a Madrid, que és independentista quan ell no ho és,  i a l’hora ser el president de la Comissió d’Exteriors d’Espanya, per més que digui que no és independentista. Però sospito que també li serà molt difícil explicar, i sobre tot justificar, a les bases i els quadres d’UDC aquesta doble militància. UDC és un partit de llarga història i ha tingut dirigents amb el compromís de Miquel Coll i Alentorn, màrtirs com Manuel Carrasco i Formiguera,  i ja més d’ara, Joaquim Xicoy i Bassegoda,  Joan Rigol i Roig, Núria de Gispert i Català i la Vicepresidenta de Catalunya, Joana Ortega i Alemany ( imputada) i m’estranya molt que tant per la seva història com pel seu compromís, acceptin de bona gana aquestes indiferències que els hi fa el seu president tant de la doble militància, com declarar-se no independentista i justificant-ho simplement perquè ha nascut a Alcampell ( a la Franja) com si en aquest país nostre per ser independentista s’ha d’haver nascut a Catalunya.

El fet de la seva doble militància del President,  no treu que UDC pugui mantenir-se en l’espai ambigu sobre el  procés quan estem a prop d’unes eleccions municipals que són el primer esgraó del recorregut que culminarà el 27-S. Necessàriament per demanar el vot en les municipals, CiU haurà de dir clarament si estan o no en el procés, perquè mantenir-se en aquesta nuvolosa estic convençut que perjudica el procés, també perjudica molt a CiU i, sobre tot, perjudica al mateix President Mas. Des de fa un temps, el discurs de Duran no només perjudica a UDC i a la seva història, també ha anat cobrint d’una nuvolosa de dubte, totalment injusta, al posicionament decidit del President Mas per portar-nos fins el 27-S  per fer  unes plebiscitàries. Són molts en aquest país que diuen; en Mas ja m’agrada però en Duran…

Però com el temps posa tothom en el seu lloc, Alejo Vidal-Quadras, ja s’ha transformat en una figura política irrellevant, Duran també li pot passar aviat si juga amb l’ambigüitat, perquè no ets ni d’uns ni dels altres.