Ens deia aquesta setmana un alt dirigent d’una empresa de l’Íbex 35: “nosaltres tenim més del 60% dels beneficis de les franquícies de l’estranger i el 57% ens ve de les que tenim en països emergents, i malgrat això, estem penalitzats a borsa perquè som espanyols. La marca Espanya ens penalitza, com penalitza totes les empreses.” En l’informe que feia, també aquesta setmana, l’analista financer de JP Morgan Jaime Becerril sobre Espanya davant els principals brokersinternacionals, confirmava que els inversors no inverteixen a Espanya per culpa de la classe política, no per la crisi. En les més de 22 pàgines del seu informe es lamentava en veure com aquesta manca de consens polític retarda les reformes i que es projecta una imatge negativa amb les lluites internes dels polítics i el descrèdit de totes les institucions, privant-nos de l’oportunitat de diferenciar-nos d’Itàlia.

Penso que, com diu clarament la ciència genètica, tants anys d’endogàmia partidista han provocat una classe de líders sense més ambició que superar les properes eleccions i per això es posen a seguir la societat i renuncien a la seva tasca principal, que seria liderar-la. I com passa en totes les empreses del món, els mals lideratges repercuteixen sempre en l’economia. No hi ha excepcions.

Liderar avui és difícil, si encara s’està instal·lat en el temps dels honors. La situació actual requereix prendre decisions que, sovint, no seran acceptades ni enteses per una gran majoria de la societat, però que són imprescindibles de prendre. I sovint això és incompatible amb el fet de pensar a guanyar les properes eleccions. L’economia i la política tenen en comú que, no sempre, allò que m’agradaria o fins i tot hauria de ser, és possible. I és quan esdevenen les contradiccions. Això ens explica com floreixen en l’ecosistema polític persones que volen fer política però sense posar-se en política i assumir-ne la responsabilitat, una decisió que es fa difícil d’entendre però ben real. Els gran líders sempre generen grans controvèrsies i debats molt vius. Ho hem vist amb la desapareguda Margaret Thatcher. Va ser una primera ministra que tenia uns principis i va liderar la seva revolució malgrat els costos personals que li podia suposar. Es va trobar l’herència d’un país amb grans vagues i manifestacions, especialment en els hiverns del 1978 i 1979. Era un país que, el 1996, va d’haver de demanar un rescat a l’FMI per poder afrontar les seves obligacions de pagament; un país amb una economia fortament estatitzada formada per una oligarquia que afavoria l’amiguisme, el favoritisme i el partidisme a l’hora de repartir càrrec, i menyspreava la meritocràcia. Va fer grans reformes econòmiques, polítiques, fiscals i sindicals. Va obligar els sindicats a fer que, abans que convoquessin una vaga, els seus afiliats fessin una votació, per la qual cosa els seus adversaris van dir que era un atac al dret de vaga. Va aguantar amb fermesa l’escomesa, de vegades fins i tot violenta, del sindicats de miners dirigits per Arthur Scargill. Era una líder amb un deix fortament antieuropeu per la burocràcia que generava, i gens favorable a la reunificació alemanya. Tenia un granfeeling amb Felipe González, i són memorables les negociacions a la UE defensant els seus interessos. Durant el seu mandat, el Regne Unit va sobrepassar amb renda per càpita francesos i alemanys.

És clar que avui per avui, i malgrat la situació econòmica que tenim i el cost econòmic que ens suposa la nostra particular forma de lideratges de manca de principis i de consens, els analistes estrangers continuaran sorpresos de ser com som i tornaran a dir-nos: “sense inversions estrangeres no hi haurà creixement econòmic.” I els nostres polítics, no ho entendran.

En èpoques de plom d’ETA, eren els socialistes i els populars els que deien que “sense violència es podia defensar tot”. Semblava que per ells l’únic impediment era la violència, no la independència.  Jo mai m’ho vaig creure, però aquesta reflexió els va servir durant molts anys. Ara veiem com davant d’un procés netament pacífic i radicalment democràtic, sense l’excusa de la violència, el subterfugi ara és la crisi. “Ara el què hem de fer tots es concentrar-nos en solucionar la crisi i deixar-nos d’altres coses”, venent a dir més o menys. Una alta fal·làcia. Els governs tenen una infraestructura capaç d’afrontar més d’un problema o objectiu a l’hora i per això tenim varis consellers. Utilitzar la crisi, l’atur, o qualsevol drama per justificar un rebuig a una iniciativa sense dir-ho clarament, em sembla un frau. Tenim el drama de la crisi, una situació de penúria que encara ens durarà anys, i els governs, dins de les seves escasses capacitats, han d’intentar ajudar a resoldre-la, però també han de fer més coses i el Govern català, té el mandat democràtic de les darreres eleccions: organitzar una consulta. Un fet que no és tan contradictori com es vol presentar amb el de resoldre l’ofec econòmic.

Els contraris a la  consultes tenen tot dret a defensar clarament la seva posició, el que no la tenen és fer-ho fent servir la crisi per amagar-se del vertader objectiu, el rebuig al procés a decidir. No ens enganyem.  Els països, i nosaltres no som estranys, tenen capacitat per fer dues feines a l’hora, com a mínim.

Imagino que ser president de Catalunya en aquests moments, suposa haver d’aguantar moltíssimes pressions de totes bandes i també aguantar un sentiment de solitud extrem. El nostra país és així de dur. Passem ràpidament de la rauxa al seny, o de l’eufòria a la histèria, amb la mateixa facilitat que nosaltres ens canviem de roba interior cada matí. Vist des de fora, un no pot tenir més que un sentiment de reconeixement i adhesió cap al President, i de la mateixa manera que ara els adversaris al procés cap al dret a decidir, han sortit de l’armari i piulen tot el dia arreu, és bo que nosaltres no ens quedem callats i mostrem també el nostra recolzament a un President que la història l’ha posat en un lloc i en un moment que l’ha convertit en  figura clau pel procés; i els enemics saben que per fer descarrilar aquest  procés, només cal neutralitzar a Artur Mas.

La premsa, especialment tot el grup mediàtic Godó, amb interessos “reials”, parla de divisions en el govern català i a més cada dia tots els seus programes i tertulians,  amb molt subtilesa, s’estan escorant cap els interessos del no a la consulta. No sé què pensen tots els consellers, però no tinc cap dubte que Andreu Mas-Colell, Irene Rigau, Felip Puig i Francesc Homs, com a mínim, li són i li seran fidels fins el final.

Personalment confio amb el President tot i que de vegades la seva prudència en no sortir a deixar les coses clares i a neutralitzar les disintonies sorgides des del propi govern, em desesperen. Però encara avui, com deia en Joaquim Maria Puyal, li podem dir al President que té un país al darrera, tot i que cada dia més hom observa amb quina facilitat forces creadors d’opinió ( tertulians i articulistes) mostren clarament les seves debilitats o si voleu ser més malt pensats, els seus interessos  contraris a la consulta.

2013-04-18

Costa molt d’entendre i de creure com el Govern que ha iniciat els procés polític més complicat dels darrers 300 anys, tingui tanta disintonia dels objectius que proposa i defensa el President. Sembla que ni la signatura d’un document que explicita ben clar el camí a fer, la paraula i la signatura del President no és prou ni és aval com perquè tot el seu govern el defensi. En la meva vida professional sovint he tingut punt de vista diferents amb la resta, però una vegada posats els objectius i acceptats, aquells, encara que no fossin inicialment els meus, me’ls hi feia. La discrepància i la dissidència és bona fins el moment de l’execució, a partir de les hores, ja no ho és i a més, el líder pel bé dels resultats esperats, és bo que els neutralitzi.

Segurament queda bé personalment mostrar en públic que un té opinió pròpia, algú en va dir d’això marcar paquets, però no és gens recomanable ni productiu mostrar-ho quan assumeixes una responsabilitat en un objectiu que no és el propi. Arribat aquí un té dues opcions: deixar el càrrec i seguir defensant el seu criteri, o acceptar el de la majoria. En el govern i en la coalició que  sustenta el govern, l’estil Duran, és negatiu i perjudica molt les possibilitats d’èxit.

Les declaracions contundents del conseller Portaveu del Govern, Sr. Homs, deixant molt clar quin és el full de ruta que val, i que és el signat pel President, haurien d’aturar doncs les interpretacions espontànies i personals i fer pinya per remar tots cap a la direcció que marca el President. En aquestes circumstancies quan la imatge governamental que es mostra és de tants caps tants barrets, o s’atura en sec, o esdevé la imatge d’una casa de barrets,  que és precisament el què s’ha d’evitar, i els que volem un país seriós, ho hem de rebutjar.

2013-04-17

Una de les conselleries més difícils i problemàtiques dels govern del President Artur Mas, és la d’Ensenyament. És una consellaria que hi conflueixen tres elements que la fan molt difícil: l’alt poder dels sindicats que intenten condicionar les seves polítiques, la manca de recursos i la les embranzides legals i polítiques del govern de Madrid i d’alguns pares espanyolistes catalans, o que viuen a Catalunya. L’Ustec, el sindicat majoritari, fins i tot va fer al conseller Ernest Maragall, una vaga preventiva, demostrant fins a quin punt utilitzen tots el seu poder per defensar sovint interessos particulars presentant-los com a defensa del bé general i de l’escola pública.  I en uns moments de penúries econòmiques, les retallades són imprescindibles i la Consellera Rigau, ha estat capaç de fer-les i augmentar els resultats educatius,  amb una relativa pau social. I els atacs al model d’ensenyament català li venen dels tribunals i del ministre Wert, i malgrat totes les dificultats, ella pilota la nau amb fermesa.

Té dues virtuts que en polítics no sempre van juntes: un coneixement profund de l’ensenyament que li dóna l’experiència i la vocació de molts anys a l’aula i una habilitat per gestionar el poder amb ma ferma però amb formes suaus. Són el seu gran èxit.  Quan un parla amb ella o escolta les seves intervencions, observa una lògica en la seva argumentació aclaparadora i una fermesa esperançadora. En el combat en la defensa del model d’immersió lingüística, ella vol extreure a l’escola de qualsevol distracció i neguit i  n’assumeix tota la responsabilitat. Té un discurs moderat però clar i sempre utilitza aquella màxima de l’ensenyament que diu: tant dolent és ser bo quan has de ser dolent, com ser dolent quan has de ser bo”.  És a dir, el políticament correcte no és fet per ella, tot i que domina perfectament la correcció sense deixar la fermesa de les conviccions.  Seva és la resposta a un mestre sindicalista en un acte públic quan aquest li va demanar què feia la Conselleria per aixecar la moral dels mestres: “com et pots presentar davant d’uns pares d’un alumna que potser estan a l’atur, potser acaben de perdre la feina o ja fa tant de temps que ho han fet que ja ni cobren l’atur, dient-els-hi que estàs trist ?

Ara sembla que vol proposar que la direcció dels centres puguin contractar la meitat dels mestres,  si això és així, serà un altre pas cap a la bona direcció.

2013-04-16

La gran majoria de les iniciatives econòmiques tenen un horitzó temporal de futur. Les inversions d’avui es justifiquen per unes expectatives de negoci, com també passa amb la creació d’empreses. La confiança en un retorn és el que justifica l’assumpció de la part del risc que comporta tota acció econòmica. Ningú no exposa els seus diners, ni el seu patrimoni, sense tenir una mínima confiança en les previsions. És per això que la seguretat jurídica és un element bàsic de tota nació que prospera, perquè impedeix l’arbitrarietat. Cap país del món que sigui seriós i vulgui continuar sent-ho no es permet la possibilitat de canviar les regles amb efectes retroactius, perquè trenca el principi bàsic de qualsevol iniciativa presa, que és la confiança. I tots plegats hem de tenir molt clar que per a la sortida de la crisi, entre altres ingredients imprescindibles, n’hi ha dos de bàsics: la confiança i l’optimisme. Mentre aquests dos estiguin en els nivells que estan en aquest moment en la societat, per més indicadors o “brots verds” que ens diguin que veuen, la sortida d’aquesta crisi infernal és una quimera.

En les intervencions de molts tertulians i de força polítics, bàsicament de partits de l’oposició, atribueixen la caiguda de l’activitat econòmica a la manca de crèdit i a l’austeritat excessiva. És un clam com el de molts empresaris i autònoms. I realment, una economia sense la circulació del crèdit, s’atura. Per tant, l’observació em sembla correcta, el que ja no m’ho sembla tant és la crítica generalitzada que es fa a la banca com a culpable exclusiu d’aquest tancament. Per justificar la mala gestió en la concessió dels crèdits, un alt executiu de Catalunya Caixa es va defensar dient que havien concedit crèdits als que quedaven exclosos del crèdit.

I ho deia com una mena de defensa moral a l’altíssim nivell de morositat de la seva entitat, que poc temps després la va portar a la fallida i a la desaparició. Confondre una empresa amb una ONG em sembla un error monumental que només porta al desastre. A les empreses els hem d’exigir una responsabilitat social, només faltaria!, però també els hem d’exigir que els gestor facin bé la seva feina, i fer-la bé també vol dir fer-la amb prudència i rigor professional, especialment si es tracta d’una entitat financera la fallida de la qual té uns efectes col·laterals molt importants.

El debat social actual està massa contaminat per la gran bacanal d’una gran majoria dels gestors i òrgans de decisió posats políticament a les caixes que ha suposat sous, dietes i prebendes de tota mena d’escàndol i desitjo, pel bé de tots, que la justícia sigui inclement. Però aquests arbres, per més abundants que siguin, no ens poden privar de veure el bosc de la mala gestió i de les estratègies errònies. Crec sincerament que fins i tot amb uns gestors amb sous correctes, amb les mateixes polítiques, la fallida del sistema era inevitable. I és aquest punt el que avui m’agradaria ressaltar, perquè entenc que té molta rellevància de cara al futur. Així doncs, que ningú no s’enganyi, l’exigència de les entitats financeres a l’hora de concedir crèdits, ja és i serà més severa perquè com que els préstecs s’han de tornar en un futur i la capacitat de retorn d’un crèdit és fonamental, la confiança i la seguretat jurídica són bàsics.

Iniciatives legislatives per expropiar pisos, com la de la Junta d’Andalusia, o les demandes d’alguns col·lectius socials i partits polítics d’aplicar efectes retroactiu en la nova llei hipotecària que s’està tramitant en aquests moments poden tenir acollida social, però no ens enganyem, tenen efectes econòmics negatius perquè destrueixen la confiança i originen més restricció del crèdit, que és com dir possibilitats de represa econòmica futura.

Ja és ben sabut el què  es diu: “que el Barça és més que un club”, i segurament té raó qui ho diu puix que difícilment trobaríem una altra entitat de venda d’emocions que aplegués a tanta gent tant diferent en procedència, en parla, en ideologia, en edat, en cultura… El seu atractiu és tant fort que segurament depassaria fins i tot el d’una hipotètica selecció catalana de futbol. També és veritat que hi ha hagut gent que deia que era de l’Atlètic de Bilbao, perquè era un club en el que nomes podien jugar-hi els bascos. Jo sempre vaig dir als que ho defensaven que jo no seria mai d’un club que vetés la possibilitat, que no és el meu cas, de jugar-hi; i m’agradava el Barça perquè era obert a tothom, com la nostra  sardana, i només primava el talent.  Un fet que l’enforteix sense deixar de ser un club netament català.

El darrer partit amb el PSG hem vist com de gran és un club obert com el Barça on l’efecte Messi, jugador nascut a l’Argentina que parla castellà, va aixecar els ànims a tots els aficionats i dels jugadors i  avui tots estem orgullosos de la seva gesta. I per si volem més exemples d’aquests dies, qui no te encara retinguda la imatge de l’aplaudiment d’una afecció posada dempeus per rebre a l’Eric Abidal, un jugador francès de raça negre, però que també ens el sentim ben nostra i que ha estat per tots un exemple de fortalesa?

És aquesta Catalunya oberta que valora el talent, la fidelitat i els valors, sense importar-ne la procedència, la que jo vull defensar. Perquè vull una Catalunya lliure, pròspera i integradora.

És per això que em molesten tremendament aquestes embranzides polítiques contra el nostra sistema educatiu, que és un sistema d’èxit i d’integració. Els joves catalans, siguin de la procedència que siguin, quan acaben l’ensenyament dominen  el català i el castellà i ningú d’aquí està disposat a perdre aquesta riquesa cultural i comunicativa de les dues llengües. Intentar provocar-nos divisions per malmetre aquesta història d’èxit, és un intent clar de ferir la normal convivència i cultura nostra.

Comença a cansar haver de defensar el què és obvi, i també cansa aquells que ens presenten com un país i una cultura enfrontats amb Espanya. Jo em sento català i no em sento espanyol com ells voldrien, i no m’hi sento perquè amb senti  anti epanyol, que no ho sóc. Tinc tantes ganes d’arribar un dia a la normalitat ! Tinc tantes ganes de tenir uns veïns que respectin i valorin les meves coses con jo ho faig amb les seves!

2013-04-12

No tinc gens clar que després de 300 anys, els catalans sapiguem estar a l’alçada per escometre un procés cap al dret a decidir amb la mínima possibilitat d’èxit. És un neguit que augmenta dia a dia al veure amb la lleugeresa i frivolitat que es comporta el nucli dur dels que haurien de dirigir aquesta operació. Ara hem vist que els adversaris sí tenen tàctica i estratègia i saben jugar i juguen fort i van a totes. Ells sí que van veure que la única clau de l’èxit o del fracàs del procés cap al dret a decidir passava exclusivament per l’èxit o fracàs del President Mas i van posar a treballar tot el potencial del CECID, les cloaques de l’estat i els diaris afins. I van tenir èxit.  Artur Mas, no va tenir la majoria que esperava i necessitava pel procés; aquest no va quedar mort, però sí molt malt ferit, com veiem ara. I es que cap iniciativa d’aquest transcendència i complexitat es pot fer sense un lideratge molt fort. No és un procés per fer-lo assembleariament. I ells coneixen les nostres debilitats i ens han parat tota mana de trampes. I nosaltres hem anat caient a tots aquests paranys, seguint puntualment les seves previsions. Si tot això fracassa, i té forces possibilitats que ho faci, m’imagino d’aquí uns quants anys, què dirant els historiadors. Com valoraran els nostres comportaments en aquest moments claus de la nostra història. I com s’esgarrifaran del baixíssim nivell tàctic, estratègic i patriòtic dels nostres polítics actuals, que el seu egoisme els porta a defensar més els seus interessos particulars que els del país. Com el temps de la història minimitza les influències ideològiques i queden els fets, molts quedaran davant les generacions futures, i per sempre,  com vulgars oportunistes. També hi quedarem tots nosaltres, perquè una societat preparada com la nostra, que vulgui emprendre un camí de tanta transcendència i es deixa influenciar i mediatitzar per fòbies i per titulars dels adversaris curosament triats pels serveis secrets adversaris i amb només 10 milions d’euros d’inversió, potser és que encara som una societat poc madura i no ens mereixem l’honor de canviar la història tràgica del nostre país.

2013-04-09

Argentina és un país riquíssim amb recursos naturals. És el  país més europeu que hi ha a Amèrica amb una gran cultura. Buenos Aires havia tingut més teatres que París, i la seva renda per càpita havia estat el doble de la italiana. Però va incoar el virus del populisme, de l’amiguisme i ràpidament va entrar en una pendent de decadència important. D’ells en són fenòmens com el de tallar carreteres, i l’escrache, que en català és escarni, com a forma de protesta o reivindicació. Durant els 80 i els 90 del segle passat, el govern per pagar les seves polítiques va començar a imprimir moneda i durant anys van tenir una inflació superior del 100% anual. Aquesta hiperinflació la van aturar el 1991 amb la Llei de convertibilitat que establia la paritat peso-dòlar amb el que es responia els valor del peso amb reserves de dòlars. Aquest fet va reduir la inflació al 4 % i el país va experimentar un creixement econòmic important, però el pla va acabar fracassant. Bàsicament els motius que van portar-los al fracàs van ser dos: un fort endeutament públic que el 1998 va arribar al 51,1% i l’apreciació del dòlar, fet que va provocar la pèrdua de competitivitat.  En el 200l, després d’uns seguit d’accions d’ajut internacional ( crèdits per pagar crèdits més interessos ) i veient el FMI que el país no complia els compromisos, els va negar més crèdits i va arribar un moment que Argentina ningú li va voler fer un crèdit de 400 milions de $. En aquest moment el país va entrar en “default” ( suspensió de pagaments) amb l’aplaudiment de bona part dels diputats.  La prima de risc assolia 5.000 punt bàsics. Els inversors van començar a retirar els diners del banc provocant el col·lapse del sistema financer. El 2 de desembre del 2001 el govern anuncia al “corralito” que restringia la retirada com a màxim de diners a 250 pesos a la setmana, es restringia els pagaments a l’exterior i els pagaments fets a l’exterior amb targeta de crèdit. El gener del 2002 s’anuncia la fi de la paritat i s’estableix una paritat oficial  de 1,40 pesos per dòlar. Els deutes contrets amb dòlars van passar a haver de pagar-se amb pesos provocant la ruïna de bona part de la població.

El govern, que en un principi va presentar la suspensió de pagaments com un èxit davant de les imposicions del FMI, encara avui en paga les conseqüències. Fa pocs mesos un fons d’inversió va embargar el veler-escola  Libertad de la marina argentina en un port africà i la mateixa presidenta no pot anar amb el seu avió oficial Tango-1, en segons quins països i n’ha de llogar un, per por a què li embarguin. El mateix viatge que va fer per anar a proclamació del Papa Francesc, va viatjar amb el Tango-1 fins al Marroc i allà va canviar d’avió per un charter.

Falten pocs dies perquè un tribunal dels EEUU dicti sentència i el nerviosisme a l’Argentina és gran puix que segons quina sigui, podria obligar-los a pagar l’import del deute pendent més interessos, la qual cosa comprometria les reserves nacionals de divises just en un moment que el país torna a caminar cap a una greu crisi econòmica i monetària.

Argentina té un agrí amb una gran capacitat exportadora ( és el primer exportador mundial de soja, per exemple) Té grans recursos naturals, però, com deia fa un moment, el virus del populisme i un excés de patriotisme, ha infectat aquest país, i promocionen i sostenen polítics de dubtós comportament democràtic i ètic que no paren de portar-los a la misèria.

D’aquell país, que per altra part és meravellós, en copiem l’escrache i el tall de carrers i carreteres com a forma de protesta, dues actituds reprovables i si seguim així, espero no copiem el corralito i el nefast clan dels  Kirchner.

Ens ho advertia el president: “Ningú ha dit que això fos fàcil”, i realment sembla que les previsions presidencials es van quedar curtes, puix que les dificultats es multipliquen per totes bandes. És cert que l’impacte negatiu per la imputació de la infanta perjudica encara més la depauperada imatgeEspaña, amb Ñ, com els agrada mostrar-se al món. Des del moment que el rei va d’haver de demanar perdó públicament per les seves accions, cap institució o “estructura d’estat” és lliure de pecat: en sindicats, partits polítics, patronal, poder judicial, casa reial, ajuntaments, diputacions, comunitats, consells comarcals, hi ha niat la corrupció. Cap d’aquestes cases en surten airoses. I un país que té les parts en ruïna és inevitable que el tot també estigui arruïnat.

El problema és que tot això surt ara, tot i que en bona part ve de l’època del deliri, i ara ens trobem també en ruïna econòmica, i la reacció de la ciutadania que en pateix les conseqüències és molt més severa. Durant molts anys, tots plegats hem tolerat la corrupció, un fet que ara no hi estem disposats, i de cop ens hem convertit en una societat molt més exigent i severa en la gestió de la cosa pública. És cert que no hem pas arribat fins aquests nivells de decadència només per la corrupció, també hi hem arribat pel nivell de malversació dels diners públics, un fet que passa desapercebut però és tan perniciós com el primer. Fer un aeroport on no hi ha avions, per exemple, és una mena de corrupció legal, per més que ens ho vulguin justificar. I d’aquestes, n’hem fet moltes.

Diu la saviesa popular que “on no hi ha pa, Déu no hi habita” i és ben cert. La conflictivitat social del malestar general és més explicable per la manca de pa que no per la manca de valors ètics en la gestió. I governar en temps de descrèdit i de penúries requereix un alt sentit de responsabilitat, perquè les dificultats són tremendes. La reiterada crida d’Artur Mas per fer un govern molt més ampli avui per avui és condemnada al fracàs, perquè el perfil ideològic només és possible mantenir-lo a l’oposició i assumir les responsabilitats de govern suposa desprendre’s de moltes conviccions. Ho hem vist en tots els governs de tots els colors a la UE. Voler mantenir fèrriament la ideologia abans d’assumir responsabilitats en un país que corre el perill que l’onada ens enfonsi, em sembla un càlcul irresponsable. Aquesta casa, Catalunya, és una ruïna, i uns quants volen anar a Ítaca sense col·laborar a exhaurir l’aigua que entra a la nau per totes bandes; una actitud inexplicable perquè és la mateixa de la d’aquells enemics del viatge que ho fan tot perquè la nau s’enfonsi en el mateix port de sortida.

Diu Oriol Junqueras que aquells que pensen que votaran uns pressupostos amb la previsió d’un dèficit de l’1,5% del PIB, impossibles de complir, s’han begut l’enteniment. Jo no sé si és més assenyat fer-los per sobre del dèficit que ens autoritzin, i no tinguem possibilitat de pagar la desviació. No cal recordar la situació financera de la Generalitat i la dependència que tenim d’Espanya. Un fet que a molts no ens agrada, fins i tot ens revolta les entranyes per injust, però no podem crear-nos un món perfecte però irreal.

El fet i les causes que no es pagui puntualment les farmàcies, els centres de treball per a disminuïts, les escoles… són recordatoris clars i diaris de la nostra realitat i d’on tenim el problema greu. És cert que nosaltres des d’aquí encara podríem fer molt més; la vicepresidenta del govern fa tres anys que ens anuncia el tancament d’alguns consells comarcals suprimibles (jo penso que ho són tots), i s’estalviarien 1.000 milions d’euros anuals. En més de tres anys que fa que és en el govern, hem malgastat, com a mínim, més de 3.000 milions, i d’aquesta inoperància ningú en diu res, i són més diners dels que suposen les retallades previstes en el pressupost d’aquest any!