Tinc la sensació que hem entrat en un estadi d’intoxicació massiva. Els diaris espanyols no paren “d’informar”-nos” d’iniciatives del govern espanyol, del govern català, de les institucions patronals i properes,… per altra banda aquí les intoxicacions venen dels partits per intentar afeblir encara més el govern per veure si “reconsidera la deriva nacionalista” , altres per intentar sembrar desconcert i dubtes entre CiU i ERC, altres fent veure que estan disposats a entrar al govern, com demana el President, però posant condicions impossibles,… i l’únic consell davant de tot aquest interés seria KEEP CALM, ( mantén la calma) perquè res és el què sembla. No et deixis intoxicar. Madrid vol negociar un nou finançament perquè hi està obligat, tant perquè venç el que hi ha i s’ha de renegociar, com per no perjudicar tant l’economia catalana que és com dir l’espanyola. Intentaran, això sí, rendibilitzar el màxim aquesta iniciativa, però nosaltres keep calm, ells hi tenen tant d’interés com nosaltres. A més ja comencen a tenir indicacions de l’UE que no poden mantenir aquesta política d’escanyament financer amb Catalunya. Olli Rhen ho ha fet saber a Montoro.
El procés cap al dret a decidir és inevitable i Artur Mas ho ha dir clar: “abans màrtir que traïdor” així doncs buscar tres peus al gat en aquest afer és ridícul o pitjor: mal intencionat. Hem d’acostumar-nos a saber destriar el blat de la palla.

2013-04-01

El grup mediàtic La Vanguardia – curiosament un dels grups més beneficiats pel govern de Catalunya – fa dies que experimenta un gir important, especialment en les tertúlies i el “telediari” personal d’en Cuni. Ahir va ressaltar molt que Artur Mas havia mentit en l’entrevista que li va fer en Basté negant una entrevista amb Rajoy, que ja s’havia fet. Entenc perfectament l’enuig dels periodistes en no haver pogut treure la notícia, però si hi havia un compromís entre Rajoy i Mas per mantenir la discreció de l’entrevista, és normal i fins i tot edificant que no es trenqui la paraula donada. Així doncs, jo també hagués mentit.
Un altra focus de pressió cap al President li ve per la gent que no veu bé parlar amb el Govern espanyol i són més partidaris de la caixa que no pas de la faixa, que com tothom sap, la frase “caixa o faixa” s’atribueix a Prim, i volia dir: o caixa de mort o faixa de general, que és el mateix que dir o fracàs o èxit.
El Govern català ha de parlar amb el d’Espanya fins a l’extenuació perquè no som independents i tenim molts lligams econòmics i polítics que ens hi obliguen, i perquè necessitem carregar-nos de raó davant del món. Només tenim la força de la raó i ells utilitzen la raó de la força, i ho hem de desmuntar.
Ahir, fins i tot un periodista de La Vanguardia, en la tertúlia d’en Cuni, negava l’autoritat democràtica què Artur Mas, President de Catalunya, parlés en nom de Catalunya, amb la mala intenció subliminal com argumentació, que això li feia molta por.
Conec una mica a l’Artur Mas, i fins avui tinc tot el convenciment que malgrat les incidies i tota mena de pressions, passarà a la història com un president d’èxit o fracàs, que anirà lligat a Catalunya, però mai com a traïdor. Políticament se li escau el “caixa o faixa” de Prim.

2013-03-29

Per errors propis i mala fe dels altres els nostre país ha arribat en una situació “d’emergència nacional” tal com va dir el President Mas, i és per aquesta situació que només podem entendre com un benefici la “magnanimitat” de Rajoy vers Catalunya que va descobrir el President en la reunió secreta. Una indulgència que només és  un “permís” per deixar-no endeutar més,  que vol dir caure encara més avall en el pou, i en un interés del 8%. Res de  moderar l’insuportable dèficit fiscal.

Avui la premsa diu que multaran els camions que passin per la N-II i no vagin per l’autopista. Algú s’imagina cap més altra país modern del món amb aquestes infraestructures que ens connecten amb Europa i per on hi passa més del 70% de les exportacions, les importacions i més del 80% del turisme? Quan un estat t’obliga a utilitzar unes autopistes privades perquè no ha fet una autovia pública en un lloc crític de l’economia i en un país que els hi aporta 8.000 M € sense retorn cada any, com ho podem qualificar?  En més d’una ocasió m’han dit gent d’aquí que tot això ens passa per afavorir els interessos de  La Caixa i Abertis. Sincerament no ho crec i em molesta molt aquesta facilitat que tenim els catalans d’errar sempre el culpable. Ja saben allò d’aquells que assenyalant a la Lluna, es miren sempre el dit. S’imaginen que un dia tots ens aixequéssim ben d’hora i descobríssim qui realment és el culpable què no es paguin els deutes i la gent es manifestés i els ho reclamés  a ells i no a la Generalitat? Potser la senyora Llanos de Luna, estaria més ocupada i deixaria d’importunar als ajuntaments catalans i els senyor Millo deixaria de fer tanta demagògia barata.

Però els catalans som així.

El 24 de febrer passat el conservador Nikos Anastasiadis guanyava, en segona volta, les eleccions xipriotes el comunista Dimitris Christofias amb un primer objectiu, negociar un rescat amb l’UE puix que Xipre feia fallida. S’havia acabat el somni d’un creixement molt semblant al d’Espanya, llevat de la característica de ser una mena de paradís fiscal tolerat fins ara dins d’Europa. Aquesta característica va provocar un sistema bancari molt sobredimensionat pel que és el potencial de l’illa, on es refugiaven i blanquejaven diners vinguts principalment de Grècia i de Rússia. La bombolla del sector immobiliari amb creixements sostinguts de prop d’un 7% des del 2000 fins al 2008 van fer pujar extraordinàriament els preus dels habitatges, i com ens passava aquí, els ingressos de l’administració eren importants i tot semblava que res ni ningú aturaria aquesta roda infernal sense reparar que hi ha una constant infal·lible: totes les bombolles exploten.

La dependència amb Grècia era important, i el primer càstig al sistema financer xipriota, molt invertit en deute públic grec, va venir de la troica europea quan va obligar els tenidors de deute públic grec a suportar una quitació. La banca xipriota va haver d’afrontar unes pèrdues de 3.000 milions d’euros.

Ja fa molts anys, un alt dirigent bancari em deia: la sort que tenim és que la gent es pensa que sabem molt més del què realment sabem. Aquesta frase, de la qual he pogut comprovar la validesa cada vegada que m’he apropat a qualsevol lloc de responsabilitat i de poder, em fa dibuixar mentalment el que hauria pogut passar en la reunió dels ministres econòmics europeus amb els responsables xipriotes, quan van dissenyar les primeres mesures del rescat. Suposo que allà hi confluïen dues idees: la primera era que allò que fins ara s’havia tolerat als xipriotes –i ves a saber si algun d’ells beneficiat–, el paradís fiscal, s’havia acabat, i la segona, el recel d’Alemanya per posar més diners per ajudar un altre país en crisi, especialment quan falta poc temps per les eleccions. I sí amb tot això hi posem que Xipre té poc més de 800.000 habitants i el seu PIB respecte a l’UE representa menys del 2%, podem entendre moltes coses. Però la veracitat de l’afirmació del dirigent bancari me la dóna el fet que ningú no va copsar la transcendència que tindria per a la seguretat jurídica la proposta d’afectació dels dipòsits de menys de 100.000 euros. Un compromís que semblava sagrat dins de la zona euro i que en una nit s’esmicolava. Costa de creure que en aquella reunió ningú no hagués calibrat els efectes col·laterals que tindria aquella iniciativa. A partir d’aquí, tot el ball de propostes, sovint contradictòries, expliciten clarament la gran i greu manca de lideratge en els òrgans de l’UE.

Lamentablement per Xipre, se li presenta un futur negre i una gran travessa del desert. Pair una herència d’aquestes i l’esclat d’una bombolla immobiliària requereix més d’una dècada d’esforç i penúries. La morositat de la banca suposa el 120% del PIB una dada que demostra la magnitud del desastre i si hi afegim que apleguen molts dipòsits de hot money o diner especulador de grans fortunes estrangeres, i aquestes tenen gran capacitat de moure’l, dimarts, quan obrin els bancs, si no arbitren mesures de contenció, podríem assistir a una fallida de tot el seu sistema financer. Amb molta picardia, el BCE ja ha fet saber que només assegurava la liquiditat dels bancs xipriotes fins dilluns.

Xipre pot ser un experiment i fins i tot podria ser el primer membre d’abandonar l’euro, un fet que sovint es fa servir per predir grans catàstrofes però si estar a l’euro requereix tant de sacrifici, ¿ja han pensat els responsables de la UE què passaria si no passés gaire res abandonar-lo i els xipriotes descobrissin el mite de la caverna de Plató?

Elie Cohen, a la contra de La Vanguardia de divendres ens deixava aquesta perla de saviesa: “El gran èxit és estar serè enmig de l’agitació.” Aquest consell em recorda el que va fer Kipling al seu fill amb la formidable poesia Si. En el fons, el que es demana és la virtut de la temprança que ha de tenir tot responsable en moments de desassossec. I fa sis anys que hem entrat en una dinàmica diabòlica cap un precipici el fons, la intensitat i la manca de llum del qual, fins avui, ningú no és capaç de preveure. És un precipici que provoca un gran desencís general i una desconfiança cap als dirigents que tenen la responsabilitat de conduir-nos a la sortida d’on, avui per avui, estem atrapats. I és en els moments de màxima emergència que es fa més necessari un lideratge i un discurs unitari. L’estratègia de tants caps tants barrets o la més perversa d’intentar pescar vots i poders en la desfeta és la pitjor aliada de la societat.

El fracàs de la cimera sobre la crisi era previsible per dues raons: la primera, perquè qualsevol acció sobre la crisi i l’atur necessita tenir diners disponibles, i tots sabem que la Generalitat està intervinguda, no té capacitat de la mínima resposta i sobreviu només per la imatge. I la segona de les raons que feien previsible el fracàs era la utilització partidista d’alguns com en el cas del PSC-PSOE de proposar compromisos que suposaven un augment de despesa de 6.000 milions en uns pressupostos que hauran de preveure una retallada de 4.400 milions, o la posició d’ICV d’exigir la presentació prèvia d’uns pressupostos, però sense retallades. Mai és aconsellable per ningú viure instal·lat en la irrealitat, però en aquests moments, a un responsable polític li hem de demanar i fins i tot exigir que estigui, més que mai, compromès amb la veritat per més dura que sigui.

Hem de tenir clar que, en molt bona part, l’ofec econòmic que tenim els catalans és per culpa d’un pèssim finançament, que ens espolia més o menys un 8% del nostre PIB, i de la gestió poc rigorosa de l’època d’abans de la crisi, i ara en paguem les conseqüències. I un fet sobrevingut és l’actuació deslleial del govern espanyol, que ens sotmet a les penúries com a represàlia política. Aquests dos fets no deixen cap marge de maniobra al conseller Mas-Colell per fer uns pressupostos mínimament assumibles, ja que si els fa sobrepassant el 0,7% de dèficit que ens imposen, no tindrem finançament per pagar la desviació. Ara sembla que alguns tenen l’esperança que el ministre Cristóbal Montoro aprofiti un possible alleugeriment del dèficit espanyol de l’UE, per reconsiderar aquest despropòsit que és el 0,7%. Pot ser que per salvar la cara i la pressió del mateix Parlament Europeu, aquest faci una petita concessió, però en cap cas serà la raonable.

Així doncs, una cimera sense voler assumir la realitat tenia tots els elements per fracassar; un fracàs que podia haver estat en la convocatòria o en el desenllaç. Potser un dia la societat que pateix i està cada vegada més agitada, desconcertada i empobrida, també exigirà als polítics que posin els interessos de la societat al davant dels del partit i siguin realistes i no enganyin amb promeses impossibles. Encara avui no perdem l’esperança que aquest dia pot arribar, i l’acció dels polítics sigui per resoldre problemes i no per guanyar més o menys vots pescats en la misèria.

Per mi hi ha una diferència molt clara entre l’actitud d’Alícia Sánchez Camacho i de la Delegada del Gobierno Español a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna. La primera és diputada i cap d’un grup parlamentari d’un partit espanyol, però en el Parlament de Catalunya, i per tant forma part, d’una Institució Catalana. La Delegada, és institució espanyola i defensa clarament el Govern espanyol a Catalunya, fins i tot, arribat el cas, en contra de les Institucions catalanes. L’actuació de la senyora Camacho és manifestament contraria a les Institucions catalanes, fins i tot desacreditant-les, amb la qual cosa, la seva responsabilitat i deslleialtat és més greu.

Segurament aquest país és un dels que tenim més tertúlies radiofòniques i televisives per metre quadrat i això que podria ser una oportunitat pluralista al final un s’adona que tot es redueix a unes vint persones, professionals de les tertúlies, que es van repetint i repartint els programes. Aquest reduccionisme podria ser la causa que molt sovint les tertúlies es converteixen en monòlegs i tots reforcen el primer posicionament del que ha parlat. No hi ha ni dissensió ni controvèrsia raonada. Tot és molt previsible. Ahir a la tertúlia del programa d’en Josep Cuní, va ser un exemple clar de “la unió de criteri” de tots els tertulians i el seu moderador.

Josep Cuni, sempre que pot exhibeix un dels manaments bàsics del periodisme que és contrastar les notícies per diferents fonts abans de publicar-la, però ahir exhibia el titular de La Vanguardia, sobre el cap dels Mossos, que s’ha comprovat que era erroni, o no prou contrastat i, pel que sembla, informació de part; desaprofitant una oportunitat de ser conseqüent amb els seus valors professionals que sempre que pot en fa càtedra, va callar.

Res és el què sembla.

Quan les envestides són tan fortes i també són tantes, costa de mantenir la calma i fins i tot és comprensible que el cor demani acció i que una bona part de la gent s’hi apunti. Però el procés que hem iniciat és tan important que la nostra força més preuada i eficient ha de ser, i només pot ser, la subtilesa. Ells s’hi troben bé, quan l’adversari exerceix força bruta o violència, perquè són més forts que nosaltres i tenen arguments per replicar amb contundència amb les mateixes armes. En el camp del poder tou s’hi senten incòmodes, no saben què fer ni com reaccionar. Mirin, si no, les reaccions de pànic que els provoca el procés pacífic i radicalment democràtic que hem engegat. La seva reacció davant d’una declaració del Parlament és prou clara per observar-hi la por i la impotència.

Ells ens estan asfixiant econòmicament i políticament, esperant de nosaltres una reacció que els justifiqui davant del món, una acció més contundent i directa. I han activat tot el seu potencial per desestabilitzar-nos. Els agradaria que les farmàcies i altres sectors que no cobren es revoltessin perquè, per ara, el dit acusador de les penúries apunta cap a la Generalitat i no a l’origen de tots els mals que és l’asfixiant finançament a què ens sotmet l’Estat espanyol.

L’extrema dreta i la dreta extrema fa temps que atien el boicot de productes catalans a través dels seu poder mediàtic i internet, i més o menys sibil·linament amb el suport de diaris ultraespanyolistes com La Razón, el propietari del qual, curiosament és català i el director també. Tampoc és un fet nou. La història ens ensenya que aquesta reacció de l’extrema dreta espanyola és una constant sempre que els catalans aixequem una mica el cap. Ells no accepten que a Catalunya hi visquin catalans; ells hi volen espanyols que viuen a Catalunya i cada vegada que el nostre comportament és de català i no d’espanyol, el conflicte es revifa. La discriminació en les infraestructures en què ens han sotmès Catalunya té un clar objectiu polític, però que se’ls pot tornar contra, perquè també ens dóna arguments davant el món. Res que pugui afavorir econòmicament Catalunya els és prioritari, sembla que és la seva política, però no s’adonen que si Catalunya funciona econòmicament, Espanya se’n beneficia, o és que potser prefereixen sotmetre Espanya en una greu crisi econòmica abans que beneficiar Catalunya? Tot podria ser.

És per això que aquesta crida al boicot a productes espanyols que ha fet Catalunya en Acció, em sembla improcedent. Podria ser que emocionalment hi trobéssim una raó, però precisament en aquests moments difícils el cap ens ha de dominar el cor i demostrar, a ells i al món, que nosaltres tenim arguments molt poderosos per defensar les nostres raons, que van molt més enllà de presentar-nos en oposició a Espanya. A més, seria un error voler crear aquest procés del dret a decidir basant-nos en un hipotètic enemic. Ni les empreses espanyoles, ni els treballadors espanyols, ni molta part dels espanyols són enemics nostres.

Poden no tenir complicitat amb el que nosaltres volem fer i ser, però fins aquí és normal. No podem confondre les accions de les institucions amb tot un país.

Precisament a Catalunya el que hem de somiar és ser un país obert, amic de tothom i no voler perdre el pòsit bo que hem creat entre els pobles hispans, i la imbricació econòmica dels anys de convivència. Hem de ser radicals amb les nostres conviccions i assenyats amb les nostres accions procurant, sempre que en la mesura que es pugui, durant aquest procés, no malmetre ni destruir més del que és imprescindible perquè hi perdrem tots i, a més, ho haurem de tornar a reconstruir. És per això que en relació amb la inoportunitat de la proclama arrauxada, el seny em fa dir: “Boicots? No gràcies.”

A Catalunya sempre hem tingut una gran afició a l’automobilisme i a les motocicletes i no és estrany que Barcelona sigui una de les ciutats europees amb més motocicletes. És fàcil trobar-se amb algun visitant de fora, que quan ve a Catalunya per primera vegada i especialment si ve a Barcelona, quedi sorprès per la gran quantitat de motocicletes que hi ha. La nostra història ve de molt lluny i no és sorprenent que en un país d’iniciatives i d’emprenedors, aquesta afició també afectés el món empresarial i les oportunitats de negoci que hi havia. El primer artefacte considerat moto que es va construir a Catalunya data del 1904, i al 1916 es constitueix el primer club dedicat a fomentar la pràctica d’aquest esport amb el Reial Moto Club de Catalunya. Ja en els anys quaranta s’hi disputen sis grans premis internacionals i en el 1949 la Montesa 125 guanyarà el primer Gran Premi. Des d’aleshores Catalunya ha tingut i té campions en totes les disciplines i destaca en un lloc d’honor la gesta de la marca catalana Derbi amb els 13 campionats mundials d’Ángel Nieto.

D’entre el gran nombre de marques de motocicletes catalanes, n’hem tingut de mítiques amb un gran prestigi internacional com: Montesa, OSSA, Rieju, Sanglas, Bultaco, Derbi… I malgrat tot el precedent d’èxit cap no ha sobreviscut, fora d’alguns exemples heroics que subsisteixen en uns nínxols de negoci molt concrets i especialitzats, però no massius.

L’esfondrament de tot aquest gran sector que havia estat, ens hauria de portar a fer una reflexió i potser trobaríem les causes a la incapacitat de l’empresari català emprenedor, en fer el salt d’una empresa familiar a una gran empresa. Teníem marca, prestigi de marca i la globalització ens obria un gran mercat, i malgrat això, hem fracassat i avui la nostra presència en el món només la podem resumir amb grans campions en totes les disciplines, amb una gran afició, però desgraciadament ja no tenim indústria pròpia. Fins i tot Derbi ha anunciat que tanca la fàbrica, posant punt i final al que havia estat la història d’un gran èxit.

Aquest procés de desindustrialització a què ens sotmet la crisi econòmica, és tremendament greu perquè per més emprenedors que ara surtin i per més empreses que ara es creïn, tardarem dècades a tenir empreses substitutes i amb capacitat d’ocupació com les que ara moren. El sector de les motocicletes i la seva història ens il·lustra perfectament com, a més d’una gran capacitat d’emprenedoria, que aquesta la tenim, hem de millorar molt la capacitat de gestió, especialment en el moment crític de deixar de ser una empresa familiar per esdevenir una gran empresa. Un pas que a casa nostra ens resulta extremadament difícil.

Divendres passat al vespre em vaig trobar amb un amic empresari que, en la predemocràcia, vam compartir militància en el PSC-R de Josep Pallach. És un empresari honest, patriota i amb gran sensibilitat social. També compartim el fet que, quan vam deixar la militància política perquè estàvem en desacord en com es va fer la unificació del socialisme català amb l’espanyol, hem estat dedicant el nostre temps a l’economia social. L’home estava decebut, fins i tot indignat de veure com van les coses i per com s’ha convertit la política i, sobretot, dels molts comportaments polítics poc ètics, però tolerats.

A més de la corrupció que sobresurt arreu, també parlàvem de la corrupció legal, un altre dels problemes no resolts i que cal denunciar amb força perquè té tants efectes destructius com la primera. En un país en què la contaminació política de les cúpules de la gran majoria de les caixes, el Banc d’Espanya i la CNMV va impedir que actuessin diligentment quan ho havien de fer –i ens haurien evitat la gran part de la tragèdia– és l’evidència més clara que la infiltració dels polítics en tots els òrgans de poder és negatiu. El meu amic se sorprenia de fins on havíem arribat partint d’on veníem. I es lamentava que la supèrbia dels polítics és tan gran que molt sovint les explicacions o justificacions dels seus actes ens fan sentir com imbècils, només pensant que ells es puguin creure que el que diuen ens ho puguem creure. Segurament generalitzar també és caure en una injustícia, però pel concepte que els polítics tenen de nosaltres segons es desprèn de les seves explicacions podem deduir sense cap mena de dubte que és un concepte molt pobre, d’altra manera, s’esforçarien més a donar explicacions més elaborades i convincents, si és que les tenen.

Ara la corrupció il·legal ens distreu de la corrupció legal, però el nivell d’exigència social en la gestió dels diners públics augmenta cada dia, i esclatarà una segona onada en què també es perseguirà. El nivell de consciència social i de sacrifici de la societat farà que un dia exploti. Un exemple d’aquesta mena de corrupció legal que s’haurà d’acabar el tenim aquesta setmana amb la Diputació de Barcelona quan la premsa, poca premsa per cert, i l’informatiu de TV3, ens informava que uns quants alcaldes renunciaven al sou com alcalde per cobrar només el de la Diputació. En un país legal i ordenat un alcalde hauria de cobrar com alcalde, que és pel que es va presentar a les eleccions, i la resta dels càrrecs que se’n derivin haurien de ser sense sou ni dietes. Però en aquest cas, la informació era tendenciosa i, a més, l’acció presumptament fraudulenta, perquè els batlles cobraran un sou de tres mil a vuit mil euros mensuals per plena dedicació. Com que la majoria són de gran poblacions, aquesta dedicació plena a la Diputació és una quimera. Un engany. La realitat oculta és que aquest sou és com tres o més vegades superior al que li tocaria com a alcalde. Un altre exemple el tenim amb l’exalcalde Manuel Bustos, que va d’haver de dimitir quan va ser imputat però es va quedar com a regidor de Sabadell, detall que li permet ser “assessor” del cinquè vicepresident de la Diputació amb un sou extraordinari. Quan parlàvem d’aquestes coses amb el meu amic, recordàvem els principis i costava admetre que aquest acte de servei a la societat, que és la política, s’hagi pervertit tant.

Estem atrapats i sense una bona direcció, em deia. I tot i que acceptàvem l’austeritat i l’estalvi com un valor, el primer valor, dèiem, és l’exemple i avui, més que mai, hauria de ser rigorós. I és quan tot està ple de mals exemples, i et sents tractat com un imbècil pels polítics, que apareix amb força l’antipolítica, una altra forma de destrucció. I el més trist de tot és que sense una bona política, difícilment tindrem una bona economia.

Ho mirem per on ho mirem, arribem sempre a la trista conclusió que hem entrat en un pendent fatalista de degradació social, degradació política i degradació econòmica, que avui per avui sembla imparable, i els països tenen molt de recorregut cap al desastre total. Així doncs, és d’esperar, i de témer, que aturar aquesta infernal dinàmica no és ni fàcil ni previsiblement a curt termini. I no perquè no sigui urgent invertir la situació destructiva ja que cada esglaó que baixem l’haurem de tornar a pujar en un futur amb molt d’esforç i molt de sacrifici, sinó perquè només hi ha dues maneres d’aturar-ho: la manera més ràpida seria fer una mena de ruptura amb el passat, i l’altra, que em temo que és la que s’imposa, s’anirà deixant caure fins que la desfeta sigui total. Potser per deformació professional les meves anàlisis sovint s’inspiren en el món empresarial, que és on podem trobar més models de gestió, i imagino quina seria l’actitud d’una gran empresa en una situació com és ara la nostra societat avui: de declivi total.

Imagino que per salvar l’empresa, el cop de timó seria extremadament dràstic i no imagino que s’intentés guanyar temps amb petites reformes, quan s’ha vist que no tenien cap efecte. I quan ja per tothom la situació del país és la que és i afecta tant l’economia, que s’ha convertit en el principal problema (amb tants d’altres que tenim i tan greus), el temps, més que mai, és or.

Les 51 propostes del president Artur Mas que va presentar divendres per la regeneració política tenen un grau d’obvietat que sembla mentida que ja no fossin implantades, però és bo començar encara que sigui tard. Segurament milloraria molt si entre les proposades també hi hagués que els partits polítics fossin responsables subsidiaris de les possibles corrupcions que fessin els seus en l’exercici de la política perquè això provocaria automàticament dues coses: més control de selecció dels candidats i més seguiment.

Estic segur que tots els que tenim una mínima vida social coneixem molta gent que treballen honestament i desinteressadament per la societat, amb una escrupolosa ètica i gran honorabilitat.

I també estic segur que tots convindríem que aquest és el gran gruix social i sense cap mena de dubte la nostra esperança, i que els tramposos i els aprofitats són una gran minoria i és per això que ens sorprèn desagradablement i no entenem per què en la política el percentatge de polítics amb poder poc honestos es dispara i esdevé molt per sobre del normal. I una altra estranyesa: que costi tant apartar-los. Un fet així només es pot explicar si els controls d’entrada i els de seguiment són inexistent i ineficients.

També seria bo que en aquestes propostes s’establís que per fer una acusació o posar una demanda s’exigeixi més responsabilitat als demandants i no convertir, com ho estem fent ara, tota la política amb un trist programa de teleporqueria en què no paren de posar-se plets.

Hem de ser responsables de les nostres actituds i de les conseqüències que tenen, i avui per avui acudir al jutjat només amb retalls de titulars de diaris per anar en contra d’una persona o una institució, em sembla massa poc argument comparat amb el mal que poden fer.

Si reclamem més responsabilitat i més ètica, l’hem de demanar a tothom, fins i tot a la premsa, ja que sovint, amb condicionals, amb els presumptes i amb les cadències precises de les informacions, se’ls veu que tenen més una clara intencionalitat política que no pas informativa.

Avui, a Itàlia es torna a votar, i com que canviar no sempre vol dir necessàriament millorar, el país es pot convertir en un olla de grills, o pitjor, de Grillo.