Veig molt difícil, i si volen que sigui més clar diria impossible,  que amb aquests vímecs es pugui fer el cistell del camí cap a l’estat propi.  I tots tenim davant de la història de Catalunya, el deure moral i l’històric d’intentar que aquest somni que hem iniciat, no descarrili ni per voluntat dels contraris ni pels efectes indesitjats dels corruptes incrustats en els partits que han de liderar el procés i que de moment, són incapaços, de netejar la seva casa. Aquesta barreja de crisi econòmica, sacrificis i retallades, atur i corrupció, és explosiu.  Ahir dei l’Alfred Bosch que “ la senyera no ens taparà la corrupció, però tampoc la corrupció ens taparà la senyera” Doncs seguint amb el seu raonament jo diria que tampoc el subterfugi de la “presumpció d’innocència” ens ha de tapar o retardar la neteja. Així que cap partit polític que va demanar el vot prometent el dret a decidir, pot subvertir o boicotejar aquest alt objectiu per mantenir o tapar conductes que semblen indignes ja siguin d’algun o de molts, dels seus. El contracte social els obliga a prendre mesures clares.

Ahir vaig escoltat una interpretació interessada que feia Pere Navarro a una televisió espanyola de les dades publicades pel CEO sobre el “sorpasso” que ERC ha fet a CiU, i ho atribuïa a la “deriva independentisme de CDC i que en aquests casos la gent obte per l’original”. Mirar els resultats així és un error o un interés, CDC perdria deu diputats més, per no haver resolt bé ni eficientment el tema de la corrupció. La sensació és que davant de tot el què ha sortit i surt, es mira cap un altre lloc. Segurament no és cert, n’estic segur, però la sensació és aquesta i molt sovint en aquesta vida mediàtica, allò que sembla, és. El mateix fet que hagi baixat tant la valoració del president Mas, evidencia l’efecte destructiu que té aquesta sensació.

La característica dels corruptes és que són gent que necessiten aliances i complicitats, i durant molt de temps han anat treballant a l’ombra, ajudant-se i formant un nucli dur de poder tancat dins dels partits o de les agrupacions, que controlen tot el partit. Són aquells que transmeten a la cúpula informació i informes erronis dels que no són dels seus i evidencien totes les avantatges del seu candidat, per evitar intromissions indesitjables pels seus interessos particulars. Trencar aquesta dinàmica és molt difícil, però avui és imprescindible per qui vulgui presentar-se de nou en unes eleccions amb la cara neta. Les preocupacions que fins ara tenien els partits a l’hora de confeccionar les llistes era: paritat de gènera, la joventut era un valor apreciat, representació territorial, i segons quin partit, era haver guanyat eleccions, però la preocupació per la capacitat, l’ètica, l’altruisme, l’esperit de servei, l’honorabilitat,…etc. són uns valors que ja es donen per suposats a tothom, fins i tot a aquells que tenen a la política com a únic medi de vida.

És per això que a tots els partits l’endogàmia i l’aferrament als càrrecs, és una constant.

Si jo fos el màxim responsable d’un partit polític clàssic, que per sort no ho sóc,  en aquestes greus circumstancies, faria com es fa a qualsevol empresa important,  agafaria a quatre persones de la meva màxima confiança i les enviaria una a cada “provincia” perquè em fessin una auditoria interna i confidencial de tot el funcionalment del partit i dels càrrecs polítics, amb l’objectiu de separar les conductes i les  persones honorables, que segur són les més, i neutralitzar les poc o gens honorables, que segur són molt poques, però tenen poder i poguer prendre decisions  perquè aquesta situació  perjudica extremadament als partits a la democràcia  i  al país.

Per les persones que només tenim la informació que llegim a la premsa, cada matí el nostra país ens sorprèn més. Ja fa dies que diuen, els que saben d’aquestes coses, que una munió d’espies del País Basc, s’han instal·lat a Barcelona amb una intenció que alguns diuen seria per fer descarrilar el procés català cap a la consulta. Personalment no m’estranyaria que fos veritat, o es que algú pensa que els espies de tot el món no es mouen per objectius sempre obscurs? Ells són incapaços d’endevinar que Evo Morales prepari nacionalitzacions d’empreses espanyoles i catalanes, però volen tenir controlat Catalunya. Ja han tingut masses sorpreses inesperades aquí. Però això té una part bona i que els hi hem d’agrair: afloraran tota la brutícia que hi havia amagada, i pot ser que d’una vegada farem neteja i podrem tenir un país net i brillant i tindrem l’oportunitat de fer fora de la política als aprofitat i els corruptes.

No m’agrada aquesta campanya d’indulgència que hi ha amb Joan Laporta i la seva junta pel tema dels avals. Hi ha una sentència del TSJC. O tothom és igual davant la llei o aquest país serà una anarquia. L’argument dels defensors és pels resultats esportius, però no l’han jutjat per això. De fet ahir també van saber que la seva junta espiava als emails dels directius, dels executius i dels empleats, un nou fet reprovable. Malgrat tot penso que el país té gent bona, solvent, ètica, i estic segur que no tardarem a veure una revolta ètica i aquests ocuparan els llocs de responsabilitat.

Fins ben entrats els anys vuitantes de la dècada passada, pràcticament a totes les oficines de les entitats financeres ( bancs i caixes) hi havia el grum. Era un noi jove que en principi feia tota mena d’encàrrec i poc a poc anava promocionant. Els sindicats van anar negociant uns drets pels grums com que les empresa els hi pagués els estudis, després que les vacances s’havien de concentrar a l’estiu i més tard que durant el període del servei militar, l’empresa el hi havia de continuar  pagant el seixanta per cent del sou. Aquestes avantatges laborals  eren ben rebudes pels beneficiaris, com és natural, però van tenir uns efectes indesitjats ; a partir de les hores un requisit per entrar a treballar a una entitat financera si eren nois,  era estar exempt del servei militar o haver-lo complert. Trec aquest exemple real perquè il·lustre que molt sovint unes iniciatives que poden ser molt raonables, posades a la pràctica tenen unes conseqüències inesperades. Dimarts passat en el Congrés espanyol es va acceptar a tràmit dues  iniciatives legislatives populars ILP, i una era sobre el que se n`ha dit la “dació en pagament”. Deixant de banda la folklòrica de les corrides, l’altre potser una iniciativa que si no es fa bé, tingui efectes inesperats. És clar que encara falta tot el temps del tràmit de la llei per veure com acabarà, però com l’Estat espanyol és un estat de dret i no és un estat tipus Veneçuela que el president pot sortir en directe per la televisió nacional i davant de tothom telefonar al president d’un banc exigint que concedeixi un crèdit a un particular sota l’amenaça de pronunciar la seva famosa frase “exprópiese”  si no li fa cas, i més som un país que tenim legislació i seguretat jurídica amb l’UE, no seria estrany doncs,  que al final del camí aquest milió i mig de persones que brillantment s’han mogut per l’emoció de la tragèdia,  si no són conscients de la realitat tinguessin una gran decepció.

No sé si interessadament bona part de la classe política i la societat d’aquest país  culpa de la crisi a la banca en general i em sembla una acusació poc precisa. Objectivament la gran desfeta l’hem d’atribuir a les caixes i pràcticament totes les que han tingut problemes tenen un dominador comú: els seus òrgans de direcció eren ocupats per  designació política i sindical i la majoria dels responsables estan encausats per mala praxis o per fets més greus.  Els que no tenien aquesta característica, com per exemple La Caixa, el Banc de Sabadell, el BBVA, el Banc de Santander, … no han tingut aquesta problemes de solvència, no han hagut de demanar diner públic, i no tenen cap dirigent imputat. Però amb aquesta generalització interessada d’atribuir-ho tot genèricament a la banca han desenfocat molt hàbilment el problema, que sovint els culpables i els responsables, majoritàriament són els partits polítics, els sindicats i els polítics.

Però quins efectes podríem esperar  si l’ILP prospera en la seva versió més extremista i amb efectes retroactius?  Podria passar bàsicament dues coses: que la concessió de noves hipoteques seran molt més selectives, de menys percentatge sobre el valor ha hipotecar i més cares, la qual cosa no em sembla malament perquè voldria dir que el criteri risc és més exigent,  i  la segona que s’iniciï un temps de grans plets perquè moltes d’aquestes hipoteques s’han convertit en productes que s’han venut a bancs i inversors estrangers i aquests no acceptaran alegrament un canvi de normativa retroactiva. Ja no contemplo la possibilitat d’insolvència bancària, que segur es produiria,  perquè, i com ha passat fins ara, tots nosaltres ens endeutaríem més i hi hauria més retallades, per ajudar-los.    I la pregunta que em poden fer és,  i quina sortida hem de donar a qui  perden la seva casa? La resposta ha de ser social i  les respostes socials només les poden donar les administracions amb polítiques socials.  Ara podem moure’ns per les emocions més sinceres o per guanyar vots,  però tothom  sap que és altament improbable que prosperi l’IPL tal com s’ha proposat.

No vull perdre l’esperança. Ara, quan els sobreeixidors de les cloaques vomiten tota mena de brutícia i excrements, més que mai és imprescindible mantenir la calma i saber destriar entre tanta brutícia cridanera, la part neta i noble, que també n’hi ha. L’esperança és imprescindible per viure amb confiança que serem capaços d’assolir tot allò que com a societat ens proposem. Sense esperança cap somni és possible. És precisament en aquests moments de grans tribulacions, quan necessitem més que mai ser conscients que tota aquesta situació que vivim no és pas gratuïta ni improvisada, hi ha un claríssim interés polític de provocar desànim social com a primer pas per l’immobilisme i els catalans no ens hem de deixar arrastrar per aquests interessos obscurs i bastards. Però tampoc podem deixar de denunciar clarament i obertament els mètodes mafiosos incrustats en la política i fer fora a tots aquests que utilitzen aquestes tècniques perverses per convertir allò que hauria de ser una tasca noble, com és la política, en un femer. I avui és un bon dia per recordar als altius: “Polvus eris et in polvus reverteris”

Tot i que potser estem en un dels moments més baixos moralment, si aquesta situació provoca una renovació de les accions i dels comportaments socials i polítics pot arribar a ser l’inici per un futur millor. Però realment perquè l’esperança no es mori haurem de veure accions importants i inesperadament sorprenents. Una mica, tot el que ens ha passat i salvant les distàncies, ens ho descrivia prou bé George Orwell en la seva magnífica faula La rebel·lió dels animals, quan una vegada assolida la revolta es van veient les excel·lents excuses que els guanyadors es van anar inventant per tal de justificar la perversió de la revolució.

Tot i que l’obra està inspirada en l’estalinisme, alguns dels problemes denunciats per Orwell també són propis de la nostra transició política i del poder polític. La corrupció dels principis originals i nobles, si no hi ha contrapoder, és inevitable. I sovint ho és perquè l’atracció que provoca el poder atrau més a les persones amb menys escrúpols i aparta els més forts èticament, i després passa allò tant clar; que si els bons no hi van, guanyen els dolents.

Un dels primers problemes que hem tingut ha estat la idolatria que tota la societat ha tingut pel poder. És un fet que m’ha estanyat sempre molt, aquest culte a la persona del líder, perquè és un escut a l’objectivitat i per ell, una temptació per sentir-se impune, i el sentiment d’impunitat, que també és un sentiment de superioritat, és el primer pas cap al desastre.

I quan s’instal·la aquesta sensació d’impunitat en la política, ràpidament es transmet en el món de l’empresa i el maridatge de tots dos és letal, i ara n’estem veient i patint les conseqüències i, de cop i per la crisi econòmica, la societat s’ha despertat i aquells deu manaments del bon govern enganxats a la porta d’entrada de la democràcia ja no serveixen perquè han estat adulterats i en calen de nous més concrets, més clars i més creïbles. I els lideratges s’han de tornar a guanyar el prestigi dia a dia amb l’acció política, social i personal.

La corrupció és un càncer tant per la política com per l’economia, perquè promociona els corruptes i sovint allunya els incorruptes, i una economia de lliure mercat per funcionar com a tal, necessita normes clares i ètiques. No és un bon exemple d’ètica política quan ens diuen que des del 2001 hi ha una norma aprovada en el Parlament de Catalunya que si s’hagués complert podria haver evitat moltes d’aquestes corrupteles, perquè la primera gran corrupció és que els poders polítics incompleixin impunement les seves normes. Fins que no entenguin que són servidors públics, que ser un servidor comporta sempre servituds i que una d’aquestes servituds molt important és el compliment de la llei, no avançarem. Ara, vist fins on hem arribat, la sensació és que els efectes perversos d’aquesta idolatria que sovint hem tingut cap al poder i que ens ha limitat el judici crític, tot el país ha estat al servei de la política i dels polítics, i només podrem avançar invertint-ho. I observant les propostes que s’estan fent per millorar la democràcia, en cap no n’hi apareix una que és imprescindible: la limitació dels càrrecs. La política com a servei mai no pot ser una professió i quan esdevé el mode de vida únic, donem vida a la faula d’Orwell. La regeneració democràtica ha de fer necessàriament que qualsevol òrgan de poder limiti els mandats, és igual que sigui patronal, sindicat, un partit polític o un alcalde. La temporalitat, i no la permanència abusiva, hauria de ser una servitud del servidor.

La sublimació del jo del Sr. Bustos. Diu Manuel Bustos a l’hora de recuperar l’alcaldia de Sabadell: “He tornat perquè tinc la consciència molt tranquil·la i la meva màxima prioritat és Sabadell” Com sabem Bustos va deixar temporalment l’alcaldia perquè l’estaven investigant i ara, que està imputat, hi torna. Però la reflexió d’avui em porta més lluny de si és bo que un càrrec públic recuperi el seu lloc després de ser imputat, ( ja saben la meva opinió que és mentre duri aquest estat general de cabreig, per defensar la democràcia no és bo) el que m’ha cridat l’atenció és la raó que utilitza per justificar la seva acció. El Sr. Bustos evidencia una característica de la nostra societat i és la sublimació del jo en la que l’ètica és només la meva ètica i les prioritats només són les meves prioritats. Aquest relativisme moral que s’adapta als interessos propis, és una de les causes que ens ha portat fins on som perquè ho justifica tot mentre a mi em sembli bé. Per desgràcia el Sr. Bustos no és un cas aïllat a la política ni en la societat que prima la cultura del jo i dels meus; i amb aquesta filosofia observem com molt sovint individus o minories ataquen impunement als adversaris, simplement perquè és veuen i se senten ungit de la veritat absoluta, que és el primer pas cap a l’absolutisme.

La nostra societat de la informació és feble i potser més fàcilment manipulable. De fet són molts els estudiosos socials que admeten que és tremendament fàcil manipular a les masses i sovint els dictadors i els autoritaris són un mestres molt eficients en aquestes manipulacions i en la utilització dels medis d’informació. Fa uns anys descrivia el misteri que suposa per mi aquesta roda de com sobreviuen règims autoritaris que són una mena de fabricants de pobres i es presenten com a defensors dels pobres i són precisament els pobres qui els vota. L’opinió pública en una societat mal informada i moguda només pels titulars sense voler aprofundir ni cap judici crític, és un perill. El fet que hi hagi molta gent defensant una causa o una opinió, no vol dir necessàriament que aquesta causa sigui lícita ni vertadera i ara sovint ens trobem davant una mena de dictadura de l’opinió que té els seus riscos. Fins i tot en un estat de dret, quan la causa que es defensa és justa, necessita de mesura i proporció, perquè la bondat de la defensa no ens permet traspassar o trepitjar els drets dels altres. Fins i tot la raó no ens fa impunes a qualsevol acció. I avui, amb la bondat i la pluralitat de medis de comunicació i les xarxes, els activistes i fins i tot els advocats, utilitzen el seu potencial manipulador molt hàbilment en benefici de la seva causa i fins i tot, en alguns casos, per sobre del respecte de les lleis. Contra aquesta manipulació, cal informació profunda, judici crític i un punt d’escepticisme. Cridar més que ningú, no ens dóna més raó que ningú.

Si som crítics amb les persones i sobre tot amb els polítics quan fan malament les coses, avui per ser justos hauríem de evidenciar allò que fan o diuen bé, tot i que fer bé les coses no hauria de ser excepcional, però… Ahir la NISSAN va anunciar que adjudicava a la planta de Barcelona la construcció d’un nou cotxe. És un fet importantíssim pel país, perquè a més d’una inversió de 150 milions d’euros, es crearan mil llocs de treball directes i tres mil més d’indirectes. A més reforçarà tota la indústria a l’automòbil catalana i injectarà una dosi gran de confiança. Així doncs, no és una noticia que s’hagi de deixar sense ressaltar, en aquest desert de bones notícies. És cert que la negociació entre empresa i sindicats ha durat set mesos, i ha evidenciat el antiquats que són els dos sindicats majoritaris: l’UGT i CCOO. La seva intransigència portada fins la ruptura, és l’evidència que en els sindicats majoritaris també els cal una modernització de polítiques i de lideratges. Hem de ressaltar en positiu l’actitud de l’USO, que aquests van estar l’alçada de les seves responsabilitats. I si s’ha pogut reconduir tot aquest desgraciat afer ha estat gràcies a les bones gestions del president Artur Mas i el conseller Felip Puig.

Un altre gest que honora qui l’ha dit és el de l’Oriol Pujol, quan afirma: “ningú ha de fer nosa al procés històric que ha endegat aquesta formació i aquest país” Culpar en un país de dret només és tasca dels jutges i per tan no seré jo qui ho faci, però ahir dèiem que els interessos de país han de passar per sobre els de partit i personals, i l’Oriol ho ha fet. Felicitem-nos i felicitem-lo perquè alguna cosa canvia.

De cop ens hem trobat amb la Llei de Murphy, i tot allò que és susceptible d’empitjorar, ha empitjorat. Aquesta setmana els grans de la banca han fet públics els resultats del 2012 i, en general, han estat dolents perquè han hagut de purgar els errors comesos i dotar elevadíssimes quantitats per la fallida del sector de la construcció. Són significatius els resultats del Banc Popular, que durant l’època del seny i la mesura havia estat un dels bancs més rendibles del món i el 2012 ha entrat en pèrdues. En les corresponents rodes de premsa, els responsables han destacat que el 2012 podria haver estat l’any més dolent i que al 2013 les coses anirien millor. Si el sector bancari està com hem vist que està, la política no està millor i aquesta conjunció d’elements relligada amb la crisi econòmica, l’atur i el terrible endeutament i dèficit, són ingredients extremadament perillosos que si no s’ataquen ràpidament podrien esdevenir altament conflictius.

El mateix president Artur Mas admet el perill que el règim entri en crisi i adverteix d’una obvietat: “el que surt de nou no sempre és millor que el que hi havia”. Itàlia és un exemple molt proper del que pot suposar el que adverteix el president. Avui la corrupció és el principal perill per a la represa econòmica i pot malmenar tots els sacrificis que hem fet. També amb aquest clima començar un procés de transició nacional és suïcida. Per tant, estem davant d’una situació greu que afecta Espanya i Catalunya. No som un fet diferencial. És per aquesta desconfiança generalitzada de la societat cap a la política i els polítics que la iniciativa del president Mas de convocar una cimera de tots els poders per tal d’aportar iniciatives em sembla una bona mesura, però el primer examen de consciència l’haurien de fer els partits polítics perquè són aquests i només aquests els que tenen el poder i la responsabilitat de posar a les llistes i als càrrecs molts imputats pels casos que ara surten.

I si admetem, com ho fa el president, que estem en un moment crític i excepcional, també hem d’actuar excepcionalment fins al punt d’assumir el risc de poder ser injust amb algú alguna vegada i, si es vol, recuperar la confiança perduda, que és molt difícil, i cal ser molt escrupolós a l’hora de fer que les accions i les paraules vagin acompanyades. Posar a la vicepresidència de la comissió d’Empresa i Ocupació del Parlament de Catalunya Xavier Crespo, com ha passat recentment mentre se l’està investigant, em sembla un excés que va en direcció contrària a la pretensió del president de guanyar confiança. Xavier Crespo, a qui conec i respecto, m’agradaria que sortís airós d’aquest embolic. Actualment, i atesa l’excepcionalitat del moment, em sembla un greu error que li ho proposessin i que ell acceptés, perquè socialment és vist com una provocació i tampoc no fa cap bé al Parlament.

Max Weber atribuïa a la facilitat dels catòlic amb el sagrament del perdó una de les causes que diferenciaven la laxitud ètica dels cristians amb la rigorositat dels calvinistes. I per il·lustrar-ho gràficament deia que als calvinistes els agrada dormir bé, mentre que als catòlics els agrada menjar bé. L’exigència individual dels valors de l’ètica s’han relaxat molt en la nostra societat i també és cert que hem valorat excessivament el que feia bons àpats.

El mal de la corrupció, quan està tan incrustada en la societat, costa molt d’eradicar, però de la mateixa manera que quan una part de cos es gangrena s’ha d’actuar amb energia i fermesa, ara és l’hora de les decisions valentes.

El que està en joc és massa i no deixa espai als lideratges dèbils o condescendents; i defensar l’objectiu col·lectiu del país sempre ha de passar per sobre dels de partit, i fins i tot, dels personals. Quan veig un responsable polític que ha de dir “posaria la ma al foc per…” hi veig un fracàs, perquè si hagués fet les coses bé hauria evitat arribar a aquest extrem.

Des de fa molts anys no he parat de destacar la importància i fins i tot la riquesa que suposa per a un país tenir uns bons empresaris i uns bons sindicats. Els dos són peces clau en l’economia, i per poc eficient que sigui el govern, ells són els que marquen la diferència entre ser un país ric o un país pobre. Ser empresari no és gens fàcil, i molt més difícil és ser un bon empresari. Aquesta dècada d’exuberància del sector de la construcció, molt sovint amb la connivència de polítics, ha fet molt de mal i a més ha pervertit profundament el rol de l’empresari. Sovint hem confós especulador amb empresari. Qualsevol podia ser promotor i enriquir-se ràpidament. Aquesta accessibilitat al diner fàcil i l’escassa vocació empresarial van malmetre extraordinàriament el nostre tradicional teixit industrial. L’empresari ja no sentia orgull per l’empresa i aquesta era venuda per qualsevol oferta de qualsevol multinacional.

És en els moments difícils, en les crisis i en els canvis importants, quan els bons empresaris sobresurten, i ara estem en aquest moment. Pretendre gestionar el futur controlant totes les variables és una quimera; la incertesa i el risc és consubstancial a l’emprenedoria. La responsabilitat social corporativa també obliga a unes pràctiques de gestió empresarial moderna que sempre suposa una imbricació amb la societat, i aquesta ha de respectar i valorar la capacitat de generar riquesa de l’empresariat a la societat.

L’error ve quan l’empresari també es vol transformar en un poder fàctic i intenta condicionar el curs polític d’una societat lliure i democràtica, i em sembla que aquesta era la intenció que proposaven des de Foment en la reunió del proper 14 de febrer, sortosament avortada. Des dels poders polítics espanyols intenten per tots els mitjans que tenen al seu abast dividir la societat catalana i utilitzen tots els elements de pressió i divisió per invertir el procés iniciat en les passades eleccions, i un dels seus elements clau era utilitzar l’empresariat i, com és natural, les seves institucions. Ja fa un temps vaig dir que no era prudent preguntar als empresaris a quina banda estaven en aquest procés, el seu rol a la societat és molt important i la seva concreció no aporta valor; per tant, era totalment evitable. Però ja que alguns hi han volgut entrar, que s’hi entri a totes, i facin servir el seu poder per denunciar els desequilibris en el finançament català, el dèficit fiscal, la manca d’infraestructures i els incompliments i retards en els pagaments, que tant ens perjudiquen a tots. Ben segur que els catalans veuríem molt bé que si han de parlar, que parlin per evidenciar la realitat que patim, i no per fer floritures equidistants per quedar bé amb el poder central. Es queixen per l’increment d’impostos que hem de suportar els catalans, però ningú més bé que els empresaris sap de les dificultats de fer quadrar pressupostos, i el coneixement hauria de servir-los per dir per què passa això i qui n’és el màxim culpable. Potser el dia 14 el senyor Joaquim Gay de Montellà parlarà clar i català.