El comentari d’avui és d’aquells que poden fer empipar fins i tot a algun amic meu, per això aviso que no és res a contra a ningú i sí a favor de Catalunya, que per mi és primer. La democràcia a Espanya només va venir per la mort del dictador i això ens ha marcat per sempre. No vam ser capaços d’arrancar-la, perquè els demòcrates teníem poca força i els instal·lats, ja s’hi trobaven bé amb el franquisme. Ara, Catalunya hem iniciat un procés pendent des de fa tres-cents anys, i ho fem a pit descobert. No el fem perquè el dictador s’hagi mort i tenim la necessitat imperiosa de democratitzar-nos, perquè el món ho exigia. A nosaltres ningú ens espera en la independència i això ens fa un procés molt més complicat i amb una gran soledat, per tant, hem de ser molt audaços i molt autoexigents, fins i tot assumint que en algun cas la nostra exigència pugui ser vista con una injustícia amb algú. Ara el procés cap el dret a decidir, és primer. Així doncs, CiU hauria d’iniciar immediatament un procés d’exigència extrema a tots els seus càrrecs electes fins el punt que ningú hagi d’apel·lar al principi d’innocència per defensar la mínima sospita. Si no fem això, els poderosíssims enemics utilitzaran sense cap mena de recança qualsevol sospita per anar en contra Catalunya, i ja no és l’honorabilitat de les persones senyalades qui se’n pot ressentir, és tot el procés cap al dret a decidir el que s’està posant en perill. Ja sé que un imputat no és un condemnat, però avui  ho netegem de la política a tots els imputats, que no necessàriament vol dir que els acusem, ho posem en perill qualsevol possibilitat fins i tot de poder decidir, perquè el primer que decidiran la gent, és netejar la política. Sé que per Artur Mas, és difícil, però ja que som a l’any Espriu recordem allò que diu: “de vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai tot un poble ha de morir per un home sol”

Aquesta setmana l’enquesta de població activa, la famosa EPA, ens ha fet saber que l’Estat espanyol ha acabat l’any 2012 amb 5,96 milions de desocupats, el 26% de la mencionada població activa. A Catalunya la xifra d’atur puja a 885.100 o, el que és el mateix, el 24% de persones que volen treballar no troben on fer-ho.

Aquestes esgarrifoses dades ens demostren dues coses. La primera és la profunditat de la crisi i la feblesa del nostre teixit productiu escorat extremadament en el miratge de la construcció. La segona evidència és que, digui el que es digui, el país no ha estat capaç de fer un acte de realisme i sacrifici, i l’ajustament de la contracció només s’ha fet per la via de l’atur, que sempre és el resultat final quan no es fa res més o el que es fa, falla.

Quan surten aquestes dades tothom té la temptació de mirar i culpar-ne al govern, sigui el govern que sigui, i no sempre n’és el culpable o, com a mínim, el principal culpable. A aquest error ens hi porten sovint els mateixos polítics amb discursos insolvents econòmicament però que, per desgracia, tenen un cert predicament entre la societat. En el passat ple del Parlament de Catalunya, els que eren contraris al manifest, interessadament, blasmaven l’acte amb el recurrent i ja gastat subterfugi que davant de la situació econòmica el primer debat hauria d’haver estat sobre la crisi. I a més, per donar-hi solemnitat, hi afegien que la situació és tant greu que no es pot esperar més.

Dit així semblaria, i alguns s’ho creuen, que és a les mans del govern català i del Parlament solucionar aquesta xacra de l’atur i de la crisi, un engany que quan s’utilitza per interessos polítics davant de tant de patiment el fa immoral. En vista a tant de sofriment i d’emergència, el mínim que podem demanar als polítics és rigor en la veritat. Economies amb governs molts més forts i instruments molt potents, com un banc central, també estan en decreixement, com és el cas de la Gran Bretanya.

He dit al començament que hem triat el camí de l’atur per fer l’ajustament, i això ens diferencia dels països del nord enllà, com potser també ens diferencia els nostres sindicats, empresaris i la mateixa societat. Fins avui pràcticament tota l’acció sindical s’ha encaminat a protegir els treballadors que treballaven i en cap cas no ha tingut el mínim gest per als desocupats. És a dir, ens hem comportat amb un egoisme important mentre cada dia milers de treballadors anaven a l’atur. Moltes de les manifestacions i vagues del sector públic, per reivindicar drets laborals, en un context d’emergència com l’actual, no s’entenen. Si el país s’ha empobrit, com ho ha fet, no podem pretendre èticament carregar tot l’empobriment als pràcticament 900.000 desocupats i defensar el nostre privilegi de tenir feina i capacitat negociadora per mantenir-nos com si no passés res.

Hem de tenir clar que l’atur només el solucionarem creant llocs de treball i avui, i suposo que per molt de temps, només l’empresa del sector privat i l’autoocupació seran els proveïdors de llocs de treball. Per tant, on hi ha més a dir i fer no és al govern ni al Parlament; qui hi ha de fer més són els empresaris i els sindicats, i no sempre han estat a l’altura de la seva responsabilitat social. L’exemple més clar d’aquesta manera de fer i de ser l’hem tingut aquests mateixos dies amb el comportament dels dos principals sindicats en la negociació fracassada de la Nissan.

Fins i tot en la possibilitat que es pugui reconduir la situació, sacrificar quatre mil llocs de treball o posar-los en perill per egoisme insolidari és tan greu que es qualifica per si mateix. El comitè d’empresa de la Seat, fa uns anys, va fer el mateix, però sortosament ara han entès el seu rol i amb quatre dies han arribat a un acord amb l’empresa. Si durant la crisi totes les negociacions s’haguessin fet amb aquesta voluntat, estic segur que avui no parlaríem de tant d’atur.

Com deia la meva àvia: “no tots els pobres els ha fet Déu.” Aquí podríem dir que no tots els desocupats els ha fet el govern.

Potser sóc jo que no ho entenc i en Duran té raó quan diu amb tota contundència que UDC mai es va finançar del conegut com a cas Treball. Però llegeixo en un diari assenyat i solvent que l’Audiència de Barcelona ha fer pública la sentència que es deriva de l’acord de darrera hora entre el Fiscal i els acusats, i en la sentència es ratifica que UDC va rebre “aportacions dineràries” desviades de les subvencions europees per fer cursos a aturats. Llegit això, i fins on jo arribo, contradiu l’afirmació de Duran. És cert que ara li demanen que dimiteixi, i jo diria que se li demana no tant pel fet del què diu la sentència sinó pel què ell mateix fa temps va dir: que si es probava que UDC s’ha finançat fraudulentament, dimitiria. Fins i tot seguin sent ben pensat, podria ser que ell no se n’hagués assabentat perquè, com tothom sap, UDC és un partit que el president presideix però no intervé massa. Però el punt feble de Duran és haver fet una promesa i ara no complir-la. El primer cas, pot al·legar ignorància, però en el segon no. I és en aquest punt que si no dimiteix, la seva credibilitat queda molt malmesa. Mai  ningú ha de prometre allò que un no està disposat a fer i menys aquells que han de posar la seva honorabilitat en el compliment de les promeses per demanar el vot.

Causes i efectes: Quan es va fer el nou estatut jo estava en el Parlament de Catalunya, era diputat,  i puc assegurar que en aquell moment la gran majoria del Parlament ( menys el PP) tenia una actitud esperançada que potser amb aquell nou text podríem trobar el nostra encaix a Espanya. Així que va sortir votat del Parlament ja es va desmarcar el PSC-PSOE amb José Montilla sabotejant-lo i portant a Madrid una colla d’esmenes que el desvirtuaven, després va passar pel ribot de la Comissió Constitucional presidida per Alfonso Guerra, i malgrat tot , Catalunya va voler fer un acte de generositat i tot i la retallada, el va votar amb referèndum. Durant la tramitació el PP va desplegar tota mena d’agressivitat contra Catalunya, contra la llengua ( recollint signatura arreu d’Espanya) i contra l’Estatut i el van portar al Tribunal Constitucional. Aquests, totalment desacreditat per ser un tribunal polític, el van esmicolar i és a partir d’aquest moment, que molts que pensàvem que era possible l’encaix, ens vàrem defraudar i ens vàrem sentir  humiliats com a poble,   i vam perdre tota esperança a fer camí junts. Ara, amb el PP al govern espanyol observem cada dia les deslleialtats i l’ofec econòmica i legal que sotmeten a Catalunya, com a represàlia i normalment les causes tenen els seus efectes. La Declaració d’ahir en el Parlament de Catalunya hauria estat impossible si el PP, el PSC-PSOE i el PSOE, haguessin  estat més lleials i més intel·ligents i només que haguessin sabut que “ amb vinagre no s’agafen mosques” no haurien actuat així. Les causes tenen el seus efectes.

Fa uns quants dies que observo com els telenotícies dediquen pràcticament la meitat del seu temps a parlar de casos de corrupció o, si ho voleu, de presumpta corrupció. I, tot i que potser només sigui una sensació meva, sembla com si aquesta plaga s’escampés cada dia més i la bola, com si fos de neu, s’anés fent cada dia més grossa.

També, i n’hem de ser conscients, les clavagueres de l’Estat espanyol i l’estratègia política del seu govern i de tot el PP, d’aquí i d’allà, amb el suport de tota la força mediàtica espanyola, intenten aturar el procés català mostrant-nos com si fóssim un país altament corrupte, especialment els responsables d’aquest procés, fins al punt de no estalviar-hi cap esforç.

El tema pot tenir un efecte multiplicador segons la meva sensació, però ara que la corrupció assenyala no pas cap al PP, que ja hi era (País Valencià, Balears, Madrid, etc.), sinó cap als alts càrrec del partit, el que en diríem el nucli dur, amb sobresous en negre, la seva estratègia els ha explotat a la cara. Sigui com sigui, i davant de l’empastifada generalitzada, alguna cosa contundent s’hauria de fer, perquè aquesta manca de decència ens porta directes a la decadència.

Els valors ètics, tenen valor i conseqüències econòmiques, i avui ningú s’atreviria a defensar que una gran part de la culpa d’aquesta greu crisi que vivim no l’hauríem d’atribuir a la manca d’escrúpols i valor ètics. Jacob Needleman comença el seu assaig El dinero y el sentido de la vida transcrivint un consell que va sentir: “Si vols conèixer de veritat algú, observa com es desenvolupa en el sexe, el temps i els diners.” I avisa del poder sense precedents que tenen els diners a les nostres vides. És un instrument imprescindible i, per tant, irrenunciable, però el problema, segons ens diu, no rau en el diner, sinó en “l’amor al diner”. I són precisament aquests valors ètics perduts que ens han portat a un excessiu amor al diner i, alhora, ens han portat on som.

Que algú parla d’un finançament inadequat dels partits polítics per explicar aquest fenomen em sembla un greu error, per dues raons. La primera, perquè els partits polítics, els sindicats, les patronals i tothom han de tenir clar que un principi indefugible és adequar les seves despeses als seus ingressos i, si convé, també a la seva capacitat d’endeutament, però mai per la capacitat d’extorsió que els permet la gestió d’un pressupost públic o un poder públic. La segona raó és que encara ningú no ha estat capaç de dir en una societat sense gaire valors quan hi ha “prou diners”. L’exemple dels suposats sobresous del PP mostra clarament aquest fenomen, perquè de segur que, quan surtin els noms dels beneficiaris, observarem que els seus sous en blanc eren i són importants.

I la decència no sols l’hem d’exigir en la gestió i la manipulació dels diners, també en la gestió del poder. Avui, per exemple, trobo indecent l’actitud dels sindicats de Nissan, que, amb la seva intransigència, de moment, han fet que Barcelona no sigui la planta triada per a la producció d’un vehicle que assegurava milers de llocs de treball i feina per una dècada. No sé si els catalans ens mereixem un sindicats com els que tenim i que són radicalment diferents dels alemanys. Sé que no és políticament correcte dir el que dic, i que la dictadura de l’opinió creada, tal com deia Jean-François Revel, condueix a ser sempre consideratamb les actuacions sindicals, però, quan el despropòsit és tan gran al bell mig d’aquesta crisi i amb una taxa d’atur que és insuportable, la intolerància sindical s’ha de denunciar i exigir a tothom la decència en els seus actes. Un país i una economia no es fan ni es refan sense decència.

I si declaren inconstitucional a tot Catalunya? És tant evident la seva estratègia que nosaltres els catalans ens hauria de fer reflexionar. Des de que hi ha el PP al poder l’objectiu clar és ofegar econòmicament, legislativament i políticament Catalunya. I ho sento per aquells “aborígens” que encara els defensen perquè no veuen que ells també en són víctimes. Si fos amant del conflicte, els diria que la seva estratègia és molt bona, però a mi no m’agraden els espais de conflicte. Dit això, tampoc sóc fàcil de sotmetre per la força i sí entenc el valor de l’argumentació per defensar els posicionaments, partint, això sí, del respecte a l’altre. Els crits, el guirigall, la demagògia, la mentida, mai ens porten a la raó. Si volen, els diré que els diàlegs socràtics, m’encanten.

Passi el què passi, per mi Espanya serà Espanya; un país que per la meva vida professional he tingut l’oportunitat de conèixer i conviure des del nord a sud, i aprecio. També sóc un admirador de la literatura espanyola, especialment els clàssics que em semblen excepcionals. Defensar Catalunya, no em suposa cap contradicció a dir i pensar això, i a més m’encanta poder llegir els clàssics en espanyol.

D’aquesta diàspora professional en guardo molt bons records, i fora de petitíssimes excepcions, he trobat més admiració cap als catalans que crítiques. Ara, després d’aquesta descomunal intoxicació política i mediàtica, no sé massa com pensen, però en tot cas dic clarament que jo no he canviat el meu pensament vers ells.

Avui queda clar que les estratègies d’ofec general que ens sotmet el PP provoca una ferida important que fins i tot fa comprensible certes repulsions cap a ell. La incompetència de Zapatero el va portar a deixar políticament el PSOE i econòmicament Espanya com un desert, i Rajoy i el PP deixaran Espanya políticament desfeta. Fins i tot en el cas, no desitjat,  que en el referèndum o en la consulta guanyes l’opció de seguir units a Espanya, l’experiència d’aquest darrers temps ens portarà a molts catalans totalment desconnectats emocionalment a ells.  Només Gaudí del trencadís en va fer art, però això és irrepetible.

A principi de la dècada dels anys 70 del segle passat, a l’Estat espanyol hi va haver una greu crisi bancària que va afectar més de 50 entitats amb un volum que, traduït ara en euros, seria d’uns 10.000 milions d’euros i prop de 2.600 oficines. És d’aquell temps la creació del Fons de Garantia de Dipòsits per la banca, que assegurava els dipòsits bancaris fins a la quantitat de 500.000 pessetes (3.000 euros). Llavors la crisi pràcticament va ser exclusiva del sector bancari i les caixes se’n van sortir força bé, fins i tot reforçades tant pel que fa al negoci com en la confiança, un intangible molt important en aquest sector. La crisi dels anys 70, com la d’ara, la va provocar una morositat molt alta, i la manca de líquid i la fugida dels dipòsits hi van fer la resta.

Pràcticament totes les entitats que van entrar en crisi tenien el mateix patró: impossibilitat de recuperar els crèdits concedits. Un cas a part seria el de la Banca Catalana, que com tothom sap, a més, va ser una víctima dels adversaris polítics del president Jordi Pujol, que no repararen a utilitzar-la i perjudicar-lo esperant beneficiar-se’n políticament.

La crisi actual, encara que tothom parli de la banca com un tot, és bàsicament d’origen exclusiu de les caixes, però el virus destructiu és el mateix dels anys 70: una morositat incobrable. Deixant de banda la mala gestió que se n’ha fet, podem observar que pràcticament només hi ha dues maneres de portar una entitat financera sana a la fallida: un pànic amb la consegüent retirada de diners, i per unes inversions mal fetes. El primer parany queda en part mitigat per la garantia que tenen els dipòsits a través del Fons de Garantia, i ara amb l’aval de l’Estat, i dic en part perquè si fos un pànic general, els elements de garantia no resistirien. El segon, les inversions, formen part de la gestió pròpia de la banca: la gestió del risc.

Per tant, és l’element clau i crític de tota entitat, perquè hi va unida la seva solvència. Una entitat pot tenir una campanya per captar dipòsits molt agressiva i oferir uns interessos excessius, i la pot rectificar al moment, mentre que si has fet una campanya molt agressiva en concessió de crèdits, pots aturar-la però la vida dels crèdits concedits continua, tal com hem vist amb la morositat lligada al totxo.

És per això que algunes entitats, en el mateix entorn econòmic i legislatiu de la resta, superen sense problemes la crisi i altres cauen en fallida. No ha estat per culpa del que han pagat pels dipòsits. Ha estat per culpa de la irresponsabilitat en la concessió de crèdits.

L’ordre que ha donat el Banc d’Espanya a les entitats posant-los un límit en els interessos dels dipòsits, i que està molt per sota de la inflació, és un interès molt interessat i només ho podem entendre com una altra ajuda al sector bancari. Es limiten els interessos que requereix el poc estalvi de la gent modesta. És una nova taxa invisible a poc més del 7% de la capacitat d’estalvi que tenim. I perquè quedi més clar, aquest regal al sector bancari no ha tingut cap contrapartida en la inversió, i el Banc d’Espanya (BE) deixa lliure els interessos a aplicar als crèdits i els tipus de comissions.

Aquesta instrucció tampoc no ha deixat gaire contenta la banca, perquè si tota intervenció afecta la competència quan es deixen fora els competidors, l’efecte pot ser molt negatiu. I curiosament, el BE només té jurisdicció sobre els bancs de l’Estat espanyol i les filials de bancs estrangers a l’Estat, però no de les sucursals dels bancs estrangers i, per tant, d’aquesta limitació en queden fora l’ING Direct i el Banco Espirito Santo, dues sucursals d’entitat que precisament sempre han estat molt actives en la retribució dels dipòsits. Per tant, aquesta discriminació en uns moments en què la limitació de les retribucions imposades vinculada amb la inflació fa perdre diners, pot ser un altre contratemps.

És curiós aquest fenomen que no sabria pas posar-hi nom, però hauran observat que quan un polític o un partit polític deixa la responsabilitat política ja sigui per jubilació o per passar a l’oposició, canvien radicalment el discurs que fins a les hores havien defensat i en alguns casos fet quan tenien el poder. D’aquest virus n’han estat víctimes els partits i polítics dels tripartit a Catalunya, el PP i el PSOE amb Alfredo Rubalcaba al davant, a Espanya, i a Catalunya també observem com la lideresa del PP a Catalunya, Sra. Camacho, defensa i exigeix aquí i ara, el contrari del què fan allà. Però, en aquest cas, nosaltres no som tant diferents dels del  “nord enllà”. El president de l’Eurogrup, que plega del càrrec el proper 21 de gener, Jean-Cloude Juncker ha fet unes declaracions assenyades en les que es mostra contrari a l’actitud del seus col·legues i molt especialment de la cancellera Merkel, pels efectes nefastos i tràgics efectes socials que provoca la severitat de les exigències en les retallades, especialment en els països del sud, i demana ser més sensibles. Ja l’ha contestat l’italià Mario Draghi, actual president del BCE, que defensa l’esforç i la persistència en les retallades. És que el poder conté un virus que ofusca les idees i ens fa insensibles o és que fora d’ell ens ataca el virus de la demagògia o la compassió?

Com si es tractés de les millors pel·lícules d’Alfred Hitchcock, aquest últim dia de l’any 2012 tot el món ha estat mirant cap als EUA mentre esperàvem un acord dels dos partits polítics que allunyés el famós abisme fiscal. Sabíem que si no arribaven a cap entesa les retallades que entrarien en vigor a la primera potència econòmica mundial provocarien una recessió econòmica als EUA i que podria esdevenir mundial. Els europeus coneixem prou bé els efectes i el cost social que comporten unes retallades excessives i és natural que els principals centres de poder econòmic hi tinguessin l’ai al cor. Però com que ja ens hi tenen acostumats (la UE fa el mateix) els acords sempre arriben a l’últim minut i sempre és parcial. En aquest cas, l’acord només és en la part dels ingressos i han deixat la segona part, la de les despeses, per als propers dos mesos, de manera que l’esglai encara té recorregut, com també ens ho indiquen l’FMI i les principals agències de ràting en qualificar l’entesa com a parcial i no definitiva.

Però la sensibilitat dels especuladors que gestionen els mercats mundials és tan alta que només amb aquesta solució incomplerta la prima de risc espanyola ha baixat més de 40 punts i les borses han pujat, un fet que ens indica clarament la complexitat de la gestió política d’avui perquè la majoria de les variables més importants no depenen d’ells, ni dels esforços que hi facin els ciutadans, ni tant sols amb l’encert que tinguin amb les seves polítiques. El món és global i els problemes s’han fet globals, de manera que només poden ser globals les grans solucions. Amb això no vull dir que aquesta realitat ens eximeixi de fer bé les coses a casa, al contrari! Però és bo saber que nosaltres som víctimes o beneficiaris de les nostres polítiques i de la dels altres. Tenir la casa arreglada ens prepara per estar a punt en la sortida quan toqui, si no, ells sortiran i nosaltres quedarem enrere.

Els catalans tenim un fet diferencial important i és que directament i indirecta hem de posar en ordre dues cases que encara avui són les nostres: Espanya i Catalunya. I com en els jocs dels disbarats aquesta cadena té un efecte multiplicador en les dificultats, i encara més quan qui té la clau de la caixa és deslleial, arbitrari i insolidari. El govern espanyol, amb el poder que té la clau de la caixa i els altres poders d’estat, ha iniciat una campanya clarament “de acoso y derribo”, com dirien ells de l’autonomia catalana amb la clara intenció de desprestigiar-la i de fer-la fracassar. L’escarni diari el podem veure amb fets sibil·lins i amb fets de traç gruixut, però la campanya de desprestigi a tot el que és català fa molt de temps que ha començat i l’hem de reconèixer, amb una gran eficiència.

Quan retarden uns dies l’enviament dels diner i el govern català no pot pagar les nòmines, o ens obliguen a fer immisericordioses retallades, ells saben que els perjudicats d’aquí no van a manifestar-se i a queixar-se a la Moncloa, sinó que van a la plaça Sant Jaume, i els catalans hauríem de tenir molt més clar l’origen del problema. Amb aquesta complexitat de la governança moderna, en què sovint les conseqüències tenen un origen molt llunyà, hauríem de ser més conseqüents i algunes vegades respondre a certes declaracions de certs líders defensant unes solucions extremadament simplistes a problemes tant difícils. Com a mínim, és sorprenent no fer-ho.

Totes les previsions diuen que el 2013 serà un any molt difícil; nosaltres sabem que reduir 4.000 milions d’euros sense causar dolor és impossible. Serà el nostre abisme fiscal, que em temo que no podrem evitar perquè l’altra part necessita mostrar que són ells qui tenen la clau i la força. El que em sap més greu és que encara alguns d’aquí els ajudin i defensin quan ens fan mal.

Article publicat a El Punt Avui, 130106

No queda gens clar que el catalans detestem, tant com ens agrada dir, la mentida i la manipulació. Jo més aviat penso que sovint és la veritat la que ens fa por. Les evidències més clares que em porten a fer aquesta afirmació són, per exemple, els partits polítics que han governat durant vuit anys, que així que passen a l’oposició comencen a fer un discurs i propostes totalment contràries al que deien i feien en el govern, sense que la societat els amonesti per aquesta incongruència. També, en els programes dels partits que concorren en unes eleccions s’hi fan ofertes amb una altíssima dosi de demagògia i d’engany, i resulta que els votants ho accepten i sovint els voten, i rebutgen aquells que fan ofertes assenyades i que en temps de crisis no prometen l’abundància. Tothom sap que s’hauran de continuar fent noves retallades, però en la darrera campanya ningú no ho va dir.

En l’economia i ens els mercats, la mentida i la manipulació, quan es descobreixen, solen ser severament castigades, i encara ho són més si s’utilitzen en benefici propi. Quantes empreses i càrtels s’han multat severament per manipular preus! Ara mateix el banc suís UBS ha arribat a un acord extrajudicial i pagarà 1.170 milions d’euros de multa per manipulació del Líbor i l’Euríbor en benefici propi; un afer en què també el banc alemany Barclays estava imputat, i haurà de pagar 347 milions. La manipulació o concertació de preus i d’índexs que serveixen com a paràmetre de referència, quan es descobreix, té una penalització econòmica important, a més de la pèrdua d’imatge. Aquest fet comportarà que l’UBS acomiadi entre 30 i 40 persones responsables de la manipulació.

Segons hem pogut llegir a la premsa especialitzada, sembla que el govern espanyol va pressionar les empreses petrolieres perquè abaixessin el preu dels combustibles temporalment i així rebaixar l’IPC de novembre, que s’agafa com a base per a la revaloració de les pensions. I aquesta manipulació que s’ha dit i s’ha escrit, passada la data crítica, va tornar a pujar els preus. Un argument més que ho fa sospitar. Estaríem doncs davant una manipulació dels preus sense que hi hagi hagut cap escàndol polític ni que el Tribunal de la Competència, que és qui ha de vigilar que això no passi, hagi dit res.

Tan acostumats hi estem, que el poder polític ens enganyi i no compleixi la llei, que ho puguin fer tan impunement? No hauríem de reflexionar tots plegats i comportar-nos més com a ciutadans i exigir la veritat, la transparència i el compliment de la llei?